En el norantè aniversari de Jürgen Habermas

Sens dubte el fet històric determinant del pensament de Habermas és el Tercer Reich

Demà, dimarts, Jürgen Habermas, un dels filòsofs vius més influents, compleix noranta anys. A Frankfurt, on va exercir de professor universitari durant més de dues dècades, es reuneixen els seus deixebles i companys de generació, com Charles Taylor i Richard Bernstein, entre molts d’altres, per honorar qui, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, ha cultivat el llegat de la Il·lustració i ha mantingut l’esperança raonable en l’emancipació col·lectiva.

La paraula clau entorn de la qual orbita el seu pensament és 'comunicació', és a dir, el fet que no pensem ni som en soledat. M’ho va il·lustrar en una conversa que vam tenir a Barcelona ara fa més de 10 anys, a propòsit d’una conferència al CCCB. Li vaig preguntar quin argument se li acudia per contrarestar el relativisme ximple dels nostres temps. L’exemple que va posar era de gran simplicitat, tan obvi com ho són les paraules que ens adrecem els uns als altres quotidianament: quan una persona li promet a una altra que farà alguna cosa, aquestes paraules els vinculen. Si incompleix la promesa, haurà de donar una justificació pel seu incompliment i és aleshores que es manifesta el caràcter intersubjectiu, és a dir, no només subjectiu, de les raons que ens donem els uns als altres: la persona que incompleix la promesa no pot dir qualsevol cosa, sinó que ha de dir allò que es diu en aquests casos, ha de respondre en uns termes que no poden valer només per a ell o ella, sinó que han de constituir una justificació que serveixi també per als altres. Parlar és sempre una activitat col·lectiva que ens lliga i que només té sentit en la mesura en què tots els parlants i oients ens entenen, ens corregeixen o eventualment aprenen de nosaltres.

La raó és, doncs, comunicativa, com ja deia al títol de la seva gran obra de 1981, 'Teoría de la acción comunicativa'. Això té implicacions ètiques, perquè són els afectats per les accions sobre les quals es delibera els que hi han de poder dir la seva, han de poder participar en la determinació d’aquestes polítiques i accions. Si uns parlen i decideixen en nom de tots i si no hi ha bones raons per pressuposar que aquests altres estarien d’acord amb el que es decideix en el seu nom, aleshores no es compleix amb el principi de reciprocitat i apareix la dominació d’unes persones per altres persones.

Les frases de Habermas avancen com un exèrcit, cobrint tots els flancs respecte d’eventuals crítiques

Sens dubte el fet històric determinant del pensament de Habermas és la presa de consciència de la barbàrie del Tercer Reich. Tots els seus llibres, potser totes les seves idees, s’han d’entendre sobre aquest rerefons. D’aquí la seva defensa del projecte europeu, com a salvaguarda enfront del totalitarisme que sorgeix del replegament nacional i/o ètnic. Una defensa que en els darrers anys ha adquirit un to pesarós provocat per la relegació de la constel·lació postnacional europea en nom dels interessos nacionals. Sense solidaritat no hi ha Europa.

El seu interès en la religió des d’inicis del segle XXI es pot entendre també en aquest sentit. Caigut el Mur de Berlín, debilitat el potencial de l’esquerra, Habermas creu que en les religions s’articulen algunes raons pròpies del nostre bagatge cultural i ètic que poden alimentar la deliberació pública i democràtica sobre els reptes legislatius del present. Aquesta disponibilitat d’aprendre de les diverses tradicions espirituals europees no respon de cap manera a una sobtada conversió religiosa. Més aviat és fruit d’una honestedat intel·lectual entesa en sentit ampli.

Habermas no és únicament un filòsof preuat a l’acadèmia, un dels grans renovadors del projecte il·lustrat, sinó que ha estat i segueix sent també una veu poderosa i necessària del debat polític alemany i europeu. La seva veu pública, recollida periòdicament en petits volums, resulta modèlica per evitar la simplificació i la vulgarització de la comunicació política. Certament, la seva prosa no és lleugera ni de fàcil comprensió, es diria que en ocasions la tesi dels seus escrits queda oculta sota muntanyes de frases subordinades. Tanmateix, aquest atapeïment conceptual és fruit d’una exigència metodològica conscient. Si el lector presta atenció al text, descobreix que la dificultat a l’hora de llegir-lo procedeix del fet que les seves frases avancen com un exèrcit, cobrint tots els flancs respecte d’eventuals crítiques, recordant en tot moment quins són els pressupòsits de les seves afirmacions, quines són les conseqüències de la seva proposta.

L’esforç de llegir els llibres i els articles de Habermas té una recompensa: hi trobem una defensa dels principis normatius il·lustrats sobre els quals creix el millor de la nostra tradició política, jurídica i moral, i un aparell conceptual amb el qual oposar-nos als populismes i a les ideologies que volen amagar el seu afany de dominació tot vestint-lo amb un llenguatge mentider. És per aquest motiu que ens podem felicitar que demà compleixi 90 anys i que ho faci amb un llibre de 1.700 pàgines en què repassa la història del pensament filosòfic i que sortirà a les llibreries a finals del setembre.