Elogi a contracor de la hipocresia ètica

Professor de filosofia a la UABHi ha poca diferència entre les bàrbares imatges dels immigrants enfilats durant hores a la frontera amb l’Àfrica i els zombis de la sèrie Walking dead que assetgen els últims supervivents de la humanitat. Qualsevol semblança amb la realitat és intencionada, malintencionada.

La indústria cultural, termòmetre de la baixesa del nostre imaginari, copsa perfectament l’estatus que correspon als immigrants: no són humans. La sèrie televisiva utilitza l’esquer dels morts vivents per oferir dosis massives d’una violència que sembla innòcua perquè va dirigida contra els perillosos morts vivents. Nens, dones i homes es carreguen un zombi rere l’altre, però no els maten perquè ja estan morts. D’aquesta manera ofereixen entreteniment sàdic i èticament impecable.

La realitat de la reixa fronterera és molt més crua. Els immigrants fugen d’una vida que no és vida. Enfilats allà dalt, sense veu i sense identitat, simbolitzen les nostres contradiccions.

“La situació de precarietat dels immigrants hauria de suscitar la compassió i la solidaritat generoses de tots; en canvi, provoca sovint la por i l’ansietat. Com que molts consideren que els immigrants són un pes, els veuen amb recança, com a perillosos, insegurs i amenaçadors. Aquesta percepció provoca reaccions d’intolerància, xenofòbia i racisme”. Amb aquestes paraules, extretes de l’exhortació apostòlica Africae munus, tractava Benet XVI el tema de la immigració. L’actual Papa, Francesc, també va deixar clar de bon principi el seu compromís amb el destí dels immigrants en la seva visita a l’illa de Lampedusa.

No sobta que l’Església s’interessi pel destí de totes les persones. El missatge de Crist és universal, globalitzat, no coneix fronteres. Igualment, les consideracions ètiques no fan dependre la justícia de les divisions polítiques, són també cosmopolites: la nacionalitat, la llengua que parlem, les condicions socials, la constitució física, són fets èticament irrellevants que no han de condicionar el nostre judici.

Ens han educat per veure totes les persones com a éssers amb dignitat. A les escoles s’incentiva una sensibilitat cosmopolita que ens convida a fer-nos càrrec del patiment de l’altre. Som responsables del món sencer. Tanmateix, aquest cosmopolitisme ètic funciona millor en la teoria que en la pràctica. Dit d’una altra manera, la sensibilitat cosmopolita és un ressort que salta amb facilitat a l’hora de jutjar, però que no es compromet amb cap pla d’acció concret per bandejar les ignomínies del present.

Són aquests automatismes ètics els que s’activen quan ens assabentem, un cop més, que milers de persones proven d’entrar a Europa dia rere dia, i que a la frontera es troben un sistema de control i repressió que obeeix a factors geopolítics, normatives comunitàries i decisions ministerials.

Europa defensa la seva excepcionalitat impermeabilitzant l’accés al seu territori. Els gestors de la cosa pública sostenen que han de garantir que només accedeixi al territori qui pugui ser absorbit legalment per la societat. Pels cosmopolites i pels cristians, les disposicions polítiques i policials resulten abominables. La diferència de tractament és injustificable, si partim del fet que tots som iguals en dignitat. Al polític, en canvi, li correspon defensar de manera gairebé exclusiva la sobirania del país. Es declara aquí una separació radical entre l’ètica i la política, entesa aquesta última com a raó d’estat.

Aquesta separació, però, no és mai completa, i menys encara en democràcia. El progrés o la civilització consisteixen justament en l’esforç per reduir l’abisme que les fronteres creen entre uns humans i uns altres.

Nosaltres, els europeus d’avui, no som els últims supervivents de la humanitat. El benestar que hem assolit i que des de fa uns anys cau a trossos no el posen en perill els que volen travessar la frontera i instal·lar-s’hi. Els demagogs aprofitaran l’oportunitat per atiar el foc de la immigració. La suposada escassetat de recursos, la prioritat per als de casa, la por i l’ansietat assenyalades per Benet XVI, el descrèdit de l’humanisme, juntament amb la ignorància, la política d’estirabots i la precarietat de la vida quotidiana contribueixen a justificar polítiques proteccionistes que ja són obsoletes.

Seguim ancorats en una lògica de sobiranies nacionals contraposada a la sensibilitat cosmopolita. Des de les nostres llars burgeses sentim compassió gratuïta pel patiment aliè i tenim la pírrica recompensa de la bona consciència. Potser és que no sabem distingir entre morts vivents i humans que moren. El progrés moral ens fa hipòcrites: hem tornat al nivell bàsic de la moral i alhora el més sofisticat. Som nosaltres els que creem i justifiquem la injustícia.