Fa uns anys, Peter Sloterdijk li va retreure a Jürgen Habermas que actués com les oques capitolines, que clacaven per avisar dels perills imminents i que van salvar el Capitoli de caure en mans dels gals. El primer sostenia que no cal fer tants escarafalls davant les innovacions biològiques, mentre que Habermas, defensor de la centralitat de la llibertat i la igualtat humanes, maldava per trobar arguments vàlids que limitessin l’acció dels científics. Discrepaven sobre l’existència o no d’un perill. També els separava una concepció diferent de la responsabilitat dels filòsofs. Sobre això Habermas ha estat sempre contundent: els intel·lectuals no es poden permetre el luxe de ser cínics, d’aquí que hagin de posar el seu enginy al servei de la humanitat, i no recrear-s’hi.
L’experiment dut a terme recentment per uns investigadors de les universitats de Califòrnia i de Cornell amb l’ajuda de l’empresa Facebook ens fan tornar a pensar en aquesta polèmica. Són dos els motius de preocupació: d’una banda, la manipulació que ha fet Facebook dels missatges rebuts pels seus clients sense un consentiment informat; de l’altra, la hipòtesi mateixa amb què treballen els investigadors.
Els autors de l’estudi van utilitzar les dades que els va subministrar l’empresa Facebook, la qual havia manipulat els missatges que rebien una mostra de 689.003 usuaris, ni més ni menys. Se’ls van filtrar els missatges que rebien seguint una pauta que seleccionava missatges amb paraules que denoten estats d’ànim decaiguts, o bé emocions positives. Ho explicava dijous passat prou bé en aquest diari Albert Cuesta.
Podem lamentar que Facebook hagi manipulat d’amagat els missatges que reben els seus clients, però també convé qüestionar el fet que uns investigadors universitaris utilitzessin les dades fruit de la manipulació. Els estudis en ciències socials han de complir certs requisits ètics. Per garantir que ho fan, les institucions universitàries revisen els projectes de recerca. Ho fem, per exemple, a la UAB, en la Comissió d’Ètica en Experimentació Animal i Humana de la qual formo part.
Quan revisem els projectes que utilitzen persones i n’estudiem les reaccions, l’aspecte que més ens preocupa és el consentiment informat. Cal que existeixi un document clar i inequívoc amb tota la informació relativa al projecte que ha de ser firmat pels subjectes que són utilitzats en l’estudi, en el qual declaren haver rebut aquesta informació. És a dir, són conscients de participar en una recerca, i saben que poden retirar-se’n en qualsevol moment sense que això suposi cap problema. En definitiva, se’ls tracta com a persones autònomes a les quals no se’ls pot obligar a fer res en contra de la seva voluntat, i no com a ratolins de laboratori.
Els investigadors de l’estudi que ens preocupa van considerar que el fet d’haver acceptat les condicions d’ús de Facebook era una manera tàcita de consentir. Ara bé, hi ha una diferència enorme entre consentir tàcitament i consentir de manera informada. Davant la impossibilitat d’aconseguir el consentiment informat de tanta gent, els investigadors van tirar pel dret, pensant tal vegada que la recerca es podia justificar en virtut de la seva finalitat.
Aquí hi ha l’altre problema. L’estudi parteix de la hipòtesi que els estats emocionals es poden transmetre per contagi emocional a escala massiva. Atès que la felicitat és un factor de la salut, la xarxa podria servir per fer un tractament preventiu de les epidèmies mitjançant la manipulació massiva de les emocions.
Tenim, efectivament, l’obligació moral de procurar el millor per al nostre entorn, de millorar la vida de les persones que ens envolten. Però no totes les felicitats són iguals. L’alegria induïda a través de xarxes manipulades no és comparable a l’alegria que ens proporciona la feina ben feta o el compliment dels nostres deures.
No hi ha dubte que és important que els científics puguin treballar sense interferències, que han de ser lliures de triar els assumptes que volen investigar i que en moltes ocasions coses que semblaven irrellevants o perilloses han resultat posteriorment troballes utilíssimes. Però també hem de ser lliures nosaltres de mirar-los per sobre l’espatlla i fiscalitzar la seva feina.
Ja fa anys que s’ha fet usual el terme biopolítica, en el sentit que li va donar Michel Foucault. És un concepte ambigu, que a grans trets pretén denunciar la intromissió dels mecanismes de poder polític i econòmic en tots els àmbits de la vida. Les distòpies de ciència-ficció presenten un futur en què les tecnologies amenacen de colonitzar-nos plenament fins a fer-nos perdre el lliure albir. Aquest futur ja s’ha fet present, desenganyem-nos. Les oques han clacat. No podem fer veure que no les hem sentides.
