Fora de la xarxa hi ha la llibertat

En un excel·lent article del 29 de gener, Teresa Marques analitza els arguments clàssics de John Stuart Mill sobre la llibertat d’expressió i es pregunta si cal posar-hi límits. Es refereix a l’argument de Mill segons el qual s’ha de permetre la difusió de mentides perquè no podem saber que ho són sense confrontar-nos-hi. A partir de dades empíriques, Marques qüestiona que les persones estiguin efectivament disposades a abandonar les seves opinions, encara que se’ls demostri que són falses. També exposa estudis segons els quals el bombardeig d’informació a la xarxa té l’efecte contrari del que esperava Mill, o sigui, no s’imposa la veritat sinó la mentida i la manipulació.

Això la porta aleshores a preguntar-se si cal més aviat impedir la lliure difusió d’idees, si no seria millor limitar la lliure expressió. Òbviament, recull un altre dels arguments de Mill per respondre negativament a aquesta provocació: si silenciem opinions divergents, no podem estar mai segurs que allò que silenciem no sigui veritat ni que no siguem nosaltres els propers que seran censurats.

Podem concloure, doncs, seguint Marques, que la llibertat d’expressió no és un principi que necessàriament ens porti allà on Mill creia que ens portava: a la recerca compartida de la veritat sense intromissions dels poderosos que fan callar aquells que els molesten.

Segons el meu parer, el context en què es desplega avui la llibertat d’expressió, internet, ens fa plantejar-nos si podem seguir utilitzant l’argumentari de Mill. Mentre que en l’època de Mill només uns pocs tenien l’estatut i el poder per manifestar-se en públic, avui tothom s’expressa o pot expressar-se, i ho pot fer sense cap mena de responsabilitat política o penal, atès que sovint oculta la seva identitat. Són poquíssimes les interaccions assenyades, constructives i políticament rellevants; la resta no fan res més que alimentar la cacofonia global. Val la pena recordar, com va explicar Carolin Emcke en la seva recent visita al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que la funció dels nombrosos trols contractats per corporacions i governs no és cap altra que xuclar energia a la resta d’usuaris, indignar-los gratuïtament amb estirabots de tota mena.

No obstant això, les societats d’inspiració liberal, com la nostra, no es plantegen la censura prèvia ni el control de les mentides a internet. Ens indigna que les autoritats xineses controlin la xarxa i no permetin la lliure difusió de crítiques al poder, perquè a Occident ens enorgullim de tenir unes xarxes amb infinits continguts no censurats. Per exemple, la pornografia. No hi ha dades definitives, però sembla que entre el 30% i el 40% del tràfic electrònic està vinculat a la pornografia, més que Amazon, Twitter i Netflix junts. Aquests continguts són accessibles sense restriccions per a tothom, sense control, ni en l’ús que se’n fa ni en els beneficis que en treuen emporis tan foscos com Mindgeek. Com diu un dels entrevistats en el documental Pornocracia,de la francesa Ovidie, resulta sorprenent que els xinesos siguin capaços de bloquejar internet i que a Occident no hàgim sabut posar filtres a la pornografia per evitar que sigui la mestra d’educació sexual dels menors.

Lamentem i denunciem que els xinesos només puguin accedir a Twitter o Facebook amb les VPN il·legals instal·lades als seus mòbils que els permeten superar la muralla construïda pel Partit Comunista. Però, quin profit n’hem tret nosaltres, d’aquestes plataformes? ¿Estem segurs que, tot comptat i debatut, han estat beneficioses? ¿O són responsables de l’agreujament de la salut de la democràcia i el debat públic? El 2010, durant la Primavera Àrab, les xarxes socials van servir per articular la protesta; altres moviments de resistència també les han utilitzat, i no són poques les amistats i grups d’interès que no existirien sense aquestes plataformes. Però ni el Brexit, ni Trump, ni els nous tirans que reviscolen arreu tampoc no existirien sense l’explícita manipulació d’un electorat que es vincla al ritme que marquen els demagogs.

És obvi que l’aposta per les llibertats individuals no és una manera de solucionar problemes, sinó de crear-ne. És més complicat governar amb procediments democràtics que amb l’ús autoritari de la força. Ara bé, per poder exercir les llibertats amb efectes que millorin la humanitat, se n’ha de regular l’ús. Atès que la xarxa es resisteix al control, cal trobar alternatives comunicatives en les quals es pugui confiar. Mentrestant, si no hi ha cap altre remei que utilitzar-les per intercanviar informació, fem-ho amb un ganivet entre les dents.