Hi ha algun metge entre els passatgers?

El candidat del Partit Popular a la Generalitat de Catalunya proposa limitar la sanitat als immigrants irregulars de manera que, per accedir a la cobertura sanitària i els serveis bàsics, no en tinguin prou acreditant tres mesos d’empadronament. Segons el senyor García Albiol, els immigrants podran recórrer als serveis d’urgències, però el tractament de les seves malalties no correrà a càrrec dels catalans.

Clar i català, el senyor García Albiol ens ordena no atendre els necessitats. Els professionals de la salut han de tractar-los com si no fossin persones, sinó irregulars, il·legals, no-ciutadans, ningú. És sabut que, quan es tracta de política, no fem bé d’omplir-nos la boca només amb ètica i bones intencions, però els electors tenim dret a poder mirar-nos al mirall i no fastiguejar-nos amb el que hi veiem. Ja ens repugnen prou les nostres debilitats quotidianes per haver de sentir-nos també còmplices de la iniquitat pública.

Els professionals de la salut s’hi veuen directament implicats. Ells són els que es troben cara a cara amb el sofriment de les persones i els que tenen l’última paraula en la utilització dels recursos disponibles. Així doncs, els correspondria executar una llei que entra en contradicció amb el jurament hipocràtic i que pot despertar força tensions en el si de la seva consciència. Des del moment en què la medicina s’ocupa sobretot de respectar l’autonomia dels pacients, introdueix una clàusula moral que guia el capteniment dels metges. El pacient té dret que es respectin els seus desigs sempre que siguin raonables. El deure del metge cap al pacient va més enllà de les exigències i limitacions legals.

Quan el capità de l’avió pregunta si hi ha algun metge entre els passatgers, els metges presents no poden ocultar la seva professió. Tenen un deure professional, fins i tot quan no es troben en l’exercici de les seves funcions, d’atendre els malalts.

Per tant, ¿els metges poden desobeir una llei que sostregui els immigrants il·legals del sistema de salut nacional? En consciència no només poden desobeir la llei sinó que tenen el deure moral (i professional) de fer-ho. El problema s’ha plantejat també en un cas diferent, el dels avortaments. Són molts els metges que s’acullen a l’objecció de consciència per quedar-ne eximits. En alguns hospitals italians només hi ha una persona que intervingui en interrupcions voluntàries de l’embaràs perquè els seus col·legues diuen que senten un conflicte moral insuperable que els impedeix de col·laborar-hi. No dubtem de la sinceritat d’alguns d’aquests professionals, tot i que cal dir que són coneguts els casos de metges que objecten en la sanitat pública i deixen d’objectar en la privada, però això són figues d’un altre paner.

El respecte a la consciència dels metges està regulat per llei. El que no està regulat és la desobediència, tal com la van expressar nombrosos professionals de la medicina arran de l’aprovació el 2012 del reial decret (l’instrument legislatiu preferit de la majoria popular al Congrés) que eliminava la cobertura als immigrants il·legals. Alguns metges van sostenir que no estaven disposats a obeir una llei que consideren injusta i que, per tant, atendrien totes les persones que se’ls adrecessin, sense distingir entre els que tenen papers i els indocumentats. La llei aprovada fa tres anys, i que va ser matisada pels governs autonòmics, imposa al personal mèdic una gestió dels recursos públics que entra en flagrant contradicció amb els seus compromisos professionals i de consciència.

Els metges que opten per no obeir la llei, però, no demanen quedar eximits del seu compliment, com fan els objectors de consciència. En el cas que la llei finalment s’aprovés i les associacions professionals decidissin desobeir-la es tractaria justament d’això, d’un acte de desobediència i, per tant, d’un acte il·legal. Mentre que els objectors no volen canviar la llei amb les seves reivindicacions de consciència, els desobedients manifesten la seva disconformitat amb la llei i volen que la seva desobediència (i els eventuals càstigs que podria comportar) siguin percebuts com a protestes amb càrrega política.

Ara com ara, la proposta de García Albiol és només un esquer llançat a les bosses de població sensible als missatges xenòfobs. En el cas improbable que s’aprovessin aquestes mesures, serien els ciutadans, en aquest cas metges i auxiliars de medicina, els bastions últims de la civilització.