Misc 07/12/2014

No trair Nàpols

i
Daniel Gamper
3 min

Tenyim les coses que mirem amb els humors que ens posseeixen. Viatgem per ciutats que no són la nostra i sovint no veiem res més que allò que podem veure. I si estem enrabiats o ens sentim traïts aleshores projectem en la ciutat i els seus habitants la nostra ràbia i la nostra indignació. Aleshores som injustos i ho som amb qui menys s’ho mereix.

Nàpols, per exemple. Salvatore Giordano tenia catorze anys quan va morir, el juliol passat. L’havien portat a l’hospital després que li caiguessin a sobre fragments d’una cornisa de la Galeria Umberto I mentre passejava per Via Toledo. Les autoritats van reaccionar ràpidament a aquest fet horrible i ara alguns edificis de la ciutat, com el Palau Reial a la plaça Plebiscito, estan coberts de bastides per evitar que els possibles despreniments puguin ferir els vianants. També el Museu Arqueològic presenta tota una façana coberta per bastides que han reduït l’espai de les voreres a la mínima expressió, un parell de pams ens separen del trànsit enfurismat i àgil alhora. Bastides que esperen uns manobres que no sembla que hagin d’arribar mai.

Darrere les bastides s’oculta la grandesa del passat, quan s’edificava per a l’eternitat. Construccions efímeres cobreixen ara la tradició, immunitzen contra un passat que amenaça de caure’ns al damunt. Els monuments s’esmicolen i cal reduir els riscos. Habituats a viure a l’ombra del Vesuvi, el gegant adormit que podria colgar-los amb cendra i lava, els napolitans tendeixen al fatalisme. Han acceptat la degradació progressiva de la monumentalitat que els envolta, però no estan disposats a tolerar la inèpcia d’unes institucions que no vetllen per la mínima seguretat de les persones.

Les bastides que cobreixen aquests palazzi monumentals propendeixen a eternitzar-se. Tal vegada Europa s’haurà d’habituar a cobrir-se de bastides, buides i silencioses, que protegeixin els europeus de la pluja de fragments del passat. El passat ens cau a sobre i el futur està fet d’arquitectura efímera.

Les bastides napolitanes podrien ser els heralds d’un futur per a tot Europa, penso. Aleshores m’adono que Nàpols no es mereix la nostra traïció. No es mereix que instrumentalitzem el seu patiment per llepar-nos les ferides d’europeus eixorcs que hem convertit el fatalisme en una forma d’esperança.

Com Jack Lemmon a Maccheroni, la pel·lícula d’Ettore Scola, la ciutat conquereix els nostres cors i deixem d’emmirallar-hi la nostra indignació. L’amor, com deia Juan de Mairena, és el moment excepcional en el qual les coses transcendeixen la seva heterogeneïtat recíproca i s’albira la possibilitat del contacte. La comunicació amb la ciutat que visitem només és possible a condició que no ens vulguem reconèixer en ella. L’altre no deixarà de ser mai l’altre i és només com a altre que ens el podrem estimar. Les coses alienes són les úniques que realment podem estimar. Estimar el propi país, els propis fills, o fins i tot estimar-se a un mateix, no són formes ni del coneixement ni de l’amor, sinó expressions solipsistes.

No ens podem permetre de ser cínics. Menys encara a Nàpols. Seria una traïció. Aquesta és una ciutat de codi obert. Un codi indesxifrable, com tots els codis aliens, però obert al nostre desig de seduir-lo. Si ens hi posem i trenquem la clau, descobrim aleshores una ciutat ferida. Sota les bastides s’oculten les cicatrius.

En el lloc on el nen Salvatore Giordano va perdre la vida, penjats al mur de fusta que cobreix la façana envellida de la Galeria Umberto I, uns papers esgrogueïts parlen d’il·lusions perdudes. Una família plora i tota la ciutat s’indigna. Els turistes i visitants no deixen de trobar pintoresca la situació. Al cap i a la fi, la degradació i la decadència són més atractives que les ciutats geomètriques i eficients.

No s’ha de viatjar, però, per ratificar els propis prejudicis, ni tampoc buscant la bellesa. El viatge és sempre trist, perquè la persona trista cerca els signes de l’amor, vol la comunicació vertadera. La tristesa, a diferència de la ràbia o de la frivolitat, és una invitació. És una passió tèbia que obre el món amb la desesperació serena de qui no es refia de les solucions definitives, de qui ha acceptat que la vida és una ferida.

És fàcil repetir les caricatures de la bellesa degradada amb què els visitants han descrit el seu pas per Nàpols. Però si ho fem, som turistes que només veuen allò que s’han resignat a poder veure. La mirada de qui viatja i prova d’entendre ha de ser d’agraïment, ha de ser un esforç per salvar les distàncies i una oportunitat per oblidar els humors negres amb què ens assetgem i ens empresonem.

stats