24/01/2015

Parlar sense por de la por de parlar

3 min
Parlar sense por de la por de parlar

Fets i pretexts: La mirada de la filosofia no és bona per a les distàncies curtes. Observem només un fenomen: uns ciutadans van morir assassinats a la redacció del seu diari, d’altres en un supermercat jueu i d’altres per protegir-los. El motiu dels horribles assassinats està vinculat simbòlicament a la llibertat d’expressió i la blasfèmia. Potser tot plegat no és res més que un pretext, però aquí caldria una anàlisi geopolítica que correspon als més perspicaços dels analistes.

Autocensura i ingerència: El fenomen el va iniciar a Jutlàndia l’octubre del 2005 el Jyllands-Posten, un diari conservador. Uns danesos pacífics i sovint massa irònics que volen discutir sobre l’autocensura, els límits de la llibertat d’expressió i el dret a fer bromes. El debat, però, es va internacionalitzar en pocs mesos. Això va incrementar la intensitat de la deliberació pública, i també la va viciar amb ingerències de l’estranger i amenaces de violència. La blasfèmia entra a l’ordre del dia de l’antiterrorisme europeu. Danesos musulmans porten el cas a la justícia, que no reconeix en les vinyetes ofensives la voluntat d’ofendre sinó la de promoure una discussió pública seriosa.

Sàtira i subcultura:Les vinyetes, caricatures o còmics són radicals en el seu missatge i representació. Sempre irreverents, sovint indecents, anarquistes, reivindicatius, fins i tot il·lustrats però també negatius, d’un cinisme punk a voltes sense esperança. Sàtira política subcultural aferrada a l’actualitat, una forma d’activisme irònic i destraler, però d’inspiració republicana i voluntat política. Si es respecta el dret de Charlie Hebdo i revistes semblants és perquè no participen de manera central en els debats públics, sinó que s’adrecen a un espectre bastant específic i reduït de lectors que busca i troba a la revista motius per riure dels poderosos, dels purs i dels hipòcrites. De sobte els lectors són tots els francesos, tot el món.

Ofensa i susceptibilitat:La sàtira es mou en el límit de la llibertat. Sense alguna cosa que ofereixi resistència, la sàtira no pot operar. Necessita algú que s’ofengui, per això burxa allà on més cou fins que troba l’ofensa que necessita per existir i persistir en l’existència. En democràcia hem après a conviure amb les burles, però darrerament constatem que hi ha gent que té la pell molt fina. Aquesta és l’estupefaent debilitat dels terroristes, com ha escrit aquests dies Žižek.

Blasfèmia i llei: La blasfèmia no pertany als codis penals, però en queden residus en forma de sentiments religiosos ofesos. Tanmateix, a Europa ningú no parla de l’honor. Potser és això la secularització: una excepció europea.

Corrupció i indignació: Quantes vegades no ens sentim ofesos llegint les notícies! La corrupció és una ofensa moral, un trencament del lligam fiduciari amb els representants. Un acte incivil. Convindria que aquesta indignació moral sí que entrés als tribunals.

Llibertat i veritat: Considerem ofensiu el racisme amb els dèbils, desvalguts i desarrelats, amb els bocs expiatoris. La raça, l’ètnia o la nacionalitat no la triem, i per això mereix més protecció que els sentiments religiosos ofesos. La religió podem no triar-la, però tenim també el dret d’adoctrinar la canalla, d’encanalar les seves tries. Hem individualitzat la religió com si fos una qüestió personal, una peça de moda amb la qual ens expressem. Això contrasta amb la religiositat fonamentalista, més interessada en la veritat (revelada) que en la llibertat.

Tolerància i raó:Si sabem que ofendrem, sovint callem, però podríem no fer-ho. Ens hem acostumat a viure amb aquesta tolerància. Tenim molt bons motius per mantenir-la. De fet, més que tolerar, el que fem és respectar. Respectem els que blasfemen perquè podrien tenir raó. Igual que el cristià o el musulmà. També podrien no tenir-ne, i justament per això respectem el seu dret i exercim el nostre de contradir-los.

Llibertat d’expressió i transformació: Discutir de veritat és discutir sobre els termes de la discussió. La llibertat d’expressió demostra la seva potencialitat màxima quan s’aplica a si mateixa, quan serveix per discutir sobre els seus propis límits, sobre l’autocensura que amenaça de colgar-nos en la correcció política irreflexiva. El potencial transformatiu de les democràcies i el control ciutadà dels representants polítics rauen en les llibertats ideològiques i d’expressió.

Sense por: El preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans ens parla d’un món en el qual els éssers humans visquin “deslliurats del temor”. Els fets de París i les seves seqüeles internacionals persegueixen d’instil·lar por i autocensura. És per això que cal, ara, parlar sense por de la por de parlar.

stats