Un bon dia el senyor Qualsevol s’adonarà que no té alternativa. Obrirà la porta del balcó, veurà les plantes mig mortes que fa setmanes que ningú no rega, les bombones de butà buides que no té mai esma de canviar, i amb les mans a la barana sentirà que la pressió al pit és ja insuportable.
Sortirà al balcó i s’hi estarà una estona en silenci. Portarà sabatilles, una samarreta arnada, els pantalons d’un pijama blau cel que li va regalar algú que l’estimava i ja no l’estima, quan la felicitat encara semblava possible. Tot d’una parlarà, primer xiuxiuejant. A poc a poc alçarà la veu. De sobte tot ell serà un crit, i quan s’aturi a prendre aire s’adonarà de la petita multitud que s’ha anat agombolant al carrer. Aleshores se sentirà poderós, perillós. I desitjarà que arribin les sirenes de la policia, contemplar el moviment precís dels professionals de l’ordre públic. El camió de bombers que comença a desplegar un enorme matalàs inflable per evitar que prengui mal. I ell mentrestant recordarà les injustícies de la vida quotidiana. Els deutes, els advocats, les humiliacions, la por de fracassar, els diaris que volen transmetre optimisme contra tota evidència, l’encarregat de l’empresa, la música que sona a totes hores al dormitori del fill del veí, les caques de gos al carrer, la indiferència de les dones belles. I també: la corrupció dels polítics, la desregulació dels mercats, el tràfic d’armes, els drets dels pobles oprimits, la fam i les malalties de tants infants del món, els imperialismes i els colonialismes; la pornografia, els impostos, i els capellans.
“Ciutadans de Catalunya -cridarà-. Veïns, amics, desconeguts que crèieu que el vostre dia seria tan gris com sempre. Atureu-vos. Presteu-me atenció”. I la resta de les seves paraules quedaran ofegades pels comentaris despreocupats de la gentada, el megàfon del policia negociador, les cròniques dels periodistes. Ell seguirà el seu parlament, s’enardirà, exigirà que els representants polítics deixin pas a la veu popular, que la societat prengui el camí de la salvació col·lectiva, que tothom tingui drets i deures, que no hi hagi més conflictes ni opressió. En el seu cap, tots els problemes del món tenen una solució. Cal que algú la digui. El senyor Qualsevol se sent imbuït d’una missió.
Persones insensibles que se’l mirin pensaran que és un pallasso. Li faran fotos i les penjaran a les xarxes. Se sentiran especials, perquè ells no fan públiques les seves misèries, sinó que canalitzen la ràbia sense fer-se notar, tot practicant la hipocresia com a forma de cortesia.
Avui, quan sembla que tothom està desencantat amb les coses tal com són, hi ha més d’un i més de dos que voldrien fer com el senyor Qualsevol. El desprestigi de la democràcia representativa ha conduït a la revalorització dels balcons. Els procediments de la democràcia són percebuts com obstacles a l’acció directa. Els ciutadans exigeixen una política sense intermediaris, una democràcia de quilòmetre zero.
La ciutat està enrajolada de balcons. S’hi pot sortir a mirar la gent que passa, a fumar una cigarreta, a parlar per telèfon amb aquella persona que a casa ningú no coneix. O comprar una tauleta i dues cadires i creure que un dia hi seurem a prendre el cafè amb una amiga, i ens sentirem els protagonistes d’una pel·lícula que mai no serà. Però tot això és poc. Els balcons mereixen molt més. Són la nostra sortida al carrer. La frontera entre casa nostra i la casa de tots.
D’aquí que s’imposi una política de balcons. Des del balcó es pot voler tot. No cal ni baixar al carrer per participar d’aquesta acció política. N’hi ha prou obrint la porta del menjador, repenjant-se a la barana i iniciant el discurs. No cal dialogar amb ningú, ni valorar alternatives, ni tenir un coneixement exhaustiu de les coses del món. Amb un balcó, poca vergonya, i un cert desequilibri emocional, tots podem ser el senyor Qualsevol.
Des del balcó les coses resulten més senzilles. És de sentit comú, pensarà el senyor Qualsevol mentre sosté indignat la bombona sobre el cap. Una bombona que, com els porquets guardiola, conté la paciència dels treballadors. No la tirarà, però. S’acontenta amb l’amenaça innòcua, amb l’escenificació de l’autoagressió. No és violent, ni tampoc vol reflexionar. Per a ell la paraula és mera expressió. El senyor Qualsevol s’expressa i quan s’ha quedat a gust torna al menjador de casa, a la protecció de la privacitat.
La democràcia de balcons és expressiva. No es tracta de deliberar, sinó d’alleujar-se, de contribuir al guirigall en què tothom parla només del que l’incumbeix. Parem, però, l’orella. I si sentim la temptació del balcó, no ens reprimim. Sempre hi pot haver algun il·lús, un veritable demòcrata, que ens ho agraeixi.
