Es representa des de dijous passat al Teatre Akadèmia, prop de la plaça Francesc Macià, l’obra de Thomas Bernhard Ritter, Dene, Voss / Retorn. Una bona oportunitat per comprovar que el geni de l’escriptor austríac creix amb el pas dels anys, ajudat en aquesta ocasió per una interpretació que es posa generosament al servei del text: aforismes sincopats que són sentències de mort, crits de desesperació ridículament intel·lectualitzats, infantilisme patètic.
No és la primera vegada que arriba a Catalunya aquesta peça. Fa uns anys un inspiradíssim Mingo Ràfols ja va interpretar Voss, en una versió menys folla, més mesurada, dirigida per Josep Maria Mestres. El 2006, al Temporada Alta, Krystian Lupa en va fer una naturalista lectura amb Piotr Skiba a l’escenari. I el 1993 va ser Manuel Dueso qui, sota la direcció de Calixto Bieito, es va posar a la pell del protagonista masculí en una representació a la Sala Beckett de la qual conservo el vivíssim record del primer contacte amb l’obra del gran misantrop centreeuropeu.
Ara és Emilià Carilla qui interpreta Voss / Ludwig, un personatge vagament inspirat en el filòsof Wittgenstein. Aquest actor i Konrad Zschiedrich, traductor i director d’aquesta versió, dibuixen un geni al·lucinat, visionari, fràgil i maliciós. El Voss que veiem aquestes setmanes a l’Eixample és un ésser desvalgut, un filòsof que sembla idiota, algú que ja no serveix per a la societat. Un cínic que vol ser íntegre i que no dubta a utilitzar les persones que l’envolten per confegir una obra filosòfica el valor de la qual podria molt bé ser nul. Un boig que vol pensar-ho tot fins als fonaments, però que no és mai prou lúcid. L’obra ens presenta el retorn de Ludwig a casa de les seves germanes, on abans havia viscut tota la família. Bernhard és despietat quan escriu, i, malgrat que sap esprémer tots els recursos de la comèdia, el seu propòsit és destructiu, inclement. I allò que cal destruir és la família, el moll de la identitat burgesa.
A Ludwig l’acompanyen les seves germanes, interpretades per Mercè Managuerra i Teresa Vallicrosa, dones inestables, nervioses, neuròtiques, destruïdes per l’oci i els diners. Dones incapaces de trobar el seu lloc al món i que malden per construir la seva vida entre les opulentes i antiquades ruïnes d’un passat que és un llast de pes insuportable.
Com totes les grans obres de la literatura i del teatre, la de Bernhard tracta temes universals. Assistim al destí d’una família benestant, a la vida torturada d’un dels més grans pensadors del segle XX. Però el que sobretot s’hi escenifica és la proximitat que hi ha entre la saviesa i l’absurditat. Potser és que els filòsofs no són més que esguerrats, que encerten sense pretendre-ho, ventrílocs de veritats que els queden grans.
Els que hagin llegit la biografia de Wittgenstein escrita per Ray Monk hi trobaran paral·lelismes amb el protagonista masculí de l’obra. El pensador, també austríac, va viure sempre autoinculpat, perseguit per la seva pròpia intensitat. Els seus textos són tan lúcids com enigmàtics, l’escenificació d’una existència viscuda com a atzucac. Bernhard, que va conèixer el nebot de Wittgenstein, s’inspira en el turment interior del filòsof per construir el personatge de Voss, el pren com a pretext lúdic amb el qual il·lustrar que la vida és sempre una tragicomèdia, i que si riem és per no plorar.
Ludwig, com altres antiherois bernhardians, cerca les condicions òptimes per al seu pensament i no les troba, menys encara en el retorn a la llar, on regna la família com a patologia. Al mig de l’escenari una taula de menjador, la icona tumulària de l’horror, l’espai en què generació rere generació es perpetuen mentides, errors, estupres, i on l’amor és sempre un regal enverinat: si el rebutgem, viurem com ànima en pena; si l’acceptem, haurem de conformar-nos al nostre destí.
El pensador foll s’asseu al mateix lloc de quan era petit i veu encara son pare assegut a l’altra banda de la taula. Un pare de l’Antic Testament com han estat des de fa segles els pares europeus. Un tirà escrutador que busca l’error fatal per imposar-lo com a destí a la seva descendència, i que segueix viu en l’esguard dels retrats que pengen a les parets i que Ludwig en un moment revelador capgira i posa de cara a la paret.
Hi ha, però, la comèdia, la via d’escapament. D’aquí que convingui a voltes anar al teatre. La por de viure hi queda conjurada. Sortim de nou al carrer Buenos Aires i pensem que avui sí que fa honor al seu nom. Respirem.
