Traieu de l'escola aquestes mans tan brutes

Amb aquesta educació a la carta, la dreta estén una nova ombra de sospita sobre el sistema educatiu

L'article 27.3 de la Constitució Espanyola sosté que “els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves conviccions”. Segurament els constitucionalistes de diverses tendències en fan interpretacions discrepants, des dels que sostenen que això només garanteix el dret a tenir l'educació religiosa desitjada pels pares, als que afirmen que qualsevol tema controvertit ha de quedar fora de l'aula. Aquesta segona interpretació és la que defensa el partit d'ultradreta que des de fa uns mesos determina les polítiques públiques a la Comunitat Autònoma de Múrcia i no només allí.

Normalment el que hauríem de fer els demòcrates en relació amb els estirabots d'aquests neofeixistes és ignorar-los per no fer-los la feina bruta. Tanmateix, quan altres partits col·laboren amb ells i acaben aconseguint vinclar la legislació a favor seu, el silenci aquiescent és imprudent. Preguntem-nos, doncs, què representa l'així anomenat veto parental.

En declaracions a la premsa, un representant polític de la ultradreta ha afirmat que els pares tenen el dret d'impedir que els seus fills escoltin missatges que ells consideren deplorables o amb els quals estan en desacord. En concret, es refereix a una suposada “ideologia de gènere” que, com la “correcció política”, és un terme propagandístic per designar un mal que només existeix en la seva imaginació. Es tracta sobretot de qüestions referides a l'educació sexual, com ja feren les massives objeccions de consciència organitzades per la dreta catòlica ultramuntana contra l’assignatura d’educació per a la ciutadania del govern de Rodríguez Zapatero. Sota l'etiqueta “objecció de consciència” s'articulava una desobediència incivil que no volia protegir els menors, sinó modificar la llei i fer oposició política.

Aquesta qüestió afecta la distinció, impossible de traçar de manera clara i distinta, entre educar i adoctrinar. El procés de formació de la pròpia perspectiva ètica respecte de la realitat que ens envolta requereix que els nens aprenguin uns criteris morals mínims l'acceptació dels quals és necessària perquè es doni una coexistència pacífica. Si cal, es poden donar bones raons per defensar els principis morals que s'ensenyen a les escoles. Raons que acaben referint-se a la regla d'or, segons la qual no hem de fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres.

Els que s’oposen a permetre que els seus fills assisteixin a aquestes lliçons, ho fan perquè no volen la normalització del que consideren desviat, malaltís o pecaminós

Però anem a l'arrel del problema. ¿És efectivament il·legítim que les institucions educatives informin l'alumnat sobre diverses opcions sexuals, sobre la licitud de l'homosexualitat, sobre els drets LGTBI? Malgrat que en la situació actual la càrrega de la prova no correspon als defensors d'aquests drets sinó als que hi estan en desacord, no perdem res per recordar el que és obvi: totes les cartes de drets vigents a Europa inclouen clàusules contra la discriminació per diversos motius, entre els quals el gènere, el sexe o l'orientació sexual hi tenen un lloc preferent. Dit altrament, la manera com cadascú decideix entendre, viure o manifestar la seva sexualitat és èticament indiferent. Les persones han de ser respectades, tant és com siguin. Ensenyar aquesta indiferència ètica de les inclinacions, orientacions o aficions sexuals no sembla un objectiu forassenyat per a un sistema educatiu que ha de promoure, entre altres coses, la coexistència pacífica i tolerant en societats diverses.

Cal entendre que els que s’oposen a permetre que els seus fills assisteixin a aquestes lliçons, ho fan perquè no volen la normalització del que consideren desviat, malaltís o pecaminós. Pateixen davant la possibilitat que els fills abandonin la fe dels pares i s’esguerrin entrant en contacte amb idees que no comparteixen.

És cert que cal vigilar que els mestres i les mestres no s'excedeixin en les seves funcions, que recordin el principi enunciat el 1883 per Jules Ferry, segons el qual el docent ha de parlar “amb força i autoritat, sempre que es tracti d'una veritat indiscutible, d'un precepte de la moral comuna; i amb la màxima reserva quan hi hagi el risc de ferir un sentiment religiós del qual no sou el jutge”. El que qüestionen els neofeixistes és que el respecte per les persones amb independència de les seves tries afectives formi part de “la moral comuna”, o més encara, no volen que en formi part, perquè imaginen un món en el qual les veritats de sempre segueixin sent indiscutiblement i dogmàticament acceptades.

Amb aquesta educació a la carta, la dreta conservadora estén una nova ombra de sospita sobre el sistema educatiu. Potser el més indecent de tot plegat és que són de nou les escoles les que es posen al centre del debat polític. Amb recursos migrats, llocs de treball precaritzats i cada cop menys prestigi social, les institucions educatives són utilitzades abjectament per fer avançar vils agendes polítiques. Copiant el títol d’un magnífic article d’Ernesto Garzón Valdés, pensador de la democràcia i la tolerància, concloc exigint a uns i altres que treguin de l'escola aquestes mans tan brutes.