De tots els conceptes de la política, la democràcia és potser el més complex i equívoc, i alhora el més recurrent. És la democràcia la que alimenta les esperances dels col·lectius, la que atia les il·lusions i obre expectatives de futur. Ara i aquí el context de crisi ha revitalitzat la consciència política d'una ciutadania impacient que exigeix solucions. La democràcia, amb la seva retòrica triomfant, avalada pel segell de la legitimitat, sembla que les ofereixi.
Encara que els règims democràtics pateixin una profunda crisi de representativitat, com evidencien els moviments dels indignats o el "Nosaltres som el 99%", les alternatives s'articulen sempre també en termes històricament vinculats a la democràcia, tot i que crítics amb les seves concrecions institucionals. Però, ¿és la democràcia alguna cosa més que les institucions que l'articulen, com la separació de poders i la llibertat d'associació política? ¿Podem reduir-la al poder del poble ? ¿Consisteix només a votar i que decideixi la majoria?
Constatem en primer lloc que el sistema polític irrenunciable amb què ens governem o ens governen escapa a una única definició, se'ns esmuny de les mans i esdevé ell mateix ingovernable. La democràcia es defineix en el procés de discussió de tots els ciutadans, o d'aquells que disposen del temps, les ganes i el coneixement per deliberar a la plaça pública no només sobre la legislació sinó també sobre com hem de deliberar quan cal legislar. I és que la democràcia és sovint una empresa autoreferencial.
Tanmateix, aquesta definició topa amb la que esgrimeix gairebé tothom quan en parla tot partint de l'etimologia: el poder del poble. La retòrica democràtica se sol referir a la voluntat popular, com si les societats massificades modernes fossin assimilables a les polis gregues. Aquesta retòrica pot degenerar en populisme i simplificacions: nosaltres som el poble i, per tant, nosaltres decidim, com si la decisió col·lectiva fos equiparable amb la dels individus, com si un país fos una família, com si existís un nosaltres no excloent.
Mentre que en els seus orígens la democràcia pressuposava una homogeneïtat social que facilitava les decisions col·lectives, la democràcia liberal parteix del reconeixement de la diversitat. Les societats actuals són plurals: no hi ha coincidència entorn de l'interès comú. D'aquí que la voluntat general rousseauniana sigui més un monstre totalitari que no pas un ideal d'autogovern.
La democràcia és la discussió sobre la seva pròpia naturalesa, és la resistència davant els esforços de la legislació vigent per engabiar-la i mantenir-la captiva. Això no vol dir, però, que com més democràcia millor, ni que el poble tingui sempre la raó, ni que el referèndum sigui l'única manera i la prioritària d'exercir la democràcia: la hiperdemocràcia pot tenir efectes perversos, igual que l'excessiva politització de la vida pública.
Viure en democràcia és viure en la indeterminació. Avui es corre el perill de reduir-la als eslògans amb què l'abilla el poble per veure's a si mateix com a sobirà. Una ciutadania democràtica no és només la que sap conviure amb el conflicte intern entre majories i minories, sinó també la que sospita de solucions definitives, de la política populista, de la manipulació mediàtica, i de la mercantilització i infantilització dels patrons de conducta. La democràcia requereix ciutadans demòcrates que defensin amb fermesa les pròpies opinions polítiques i estiguin alhora disposats a revisar-les.
La festa de la democràcia, contràriament al que se sol dir, no són ni les eleccions ni els referèndums. De fet, la democràcia no és en cap dels casos una festa, a la qual tothom va a divertir-se. La democràcia és els seus procediments, el respecte dels dissidents, la deliberació agosarada i sense censura, però també assenyada i reflexiva, i de vegades pot ser la celebració de la unitat, o de la pàtria, o del poble. Però només durant uns instants, potser fundacionals, ja que poc després tornarà a ser dissens, contraposició, potser fins i tot lluita. Esclar que resulta difícil de ser demòcrata quan no tots els que participen en el debat ho són. Però no és cert que l'únic demòcrata vertader sigui qui ho confia tot a les urnes, i que no ho sigui qui defensa la legitimitat de la llei.
La democràcia no es fa només als Parlaments, ni tampoc només al carrer. Avui no podem lliurar-nos a les simplificacions. Ser demòcrata és un entrenament a la desconfiança davant les solucions precuinades.
