El logo democràtic i el ‘logos’ televisiu

Tothom ho sap. La televisió és un insult a la intel·ligència que empudega les llars. Els programes suposadament seriosos dels canals públics són mitjanament suportables fins que desxifrem els seus codis implícits i silencis estridents. Trobem a faltar programes que recerquin amb esperit democràtic, que portin els càrrecs polítics a justificar públicament les seves activitats. Pensem per exemple en el programa de Rai 3 Report, que amb titularitat estatal prova de fer visible allò que el poder tendeix a amagar. Tanmateix, aquests programes confonen la transparència administrativa amb una sobreexposició mediàtica que tendeix a banalitzar els assumptes que tracta. És crucial per al bon funcionament democràtic que hi hagi publicitat dels actes administratius i polítics, però el mitjà televisiu no és sempre el millor canal.

Els reporters italians persegueixen els càrrecs públics, instal·len dues càmeres als seus despatxos i els enfoquen en un primer pla que permet observar com els seus rostres passen per un ventall d’emocions que van de l’estupor a la indignació, fins que a la fi se’ls veu la cara de nens espantats que saben que l’han feta grossa. Reaccions provocades quan se’ls presenten proves de connivència amb el poder econòmic, d’ineficàcia burocràtica i d’abús de poder en profit propi.

La sensació és que la política italiana està completament colonitzada per pràctiques corruptes. És cert que versions tènues de la corrupció poden en determinats casos agilitzar la gestió política. A més les pràctiques irregulars de baix nivell són difícils d’evitar atès que la interacció humana no s’adiu bé amb un excés de normes. Aclaparats per la burocràcia, els directius de l’administració opten en ocasions per no complir de manera rígida amb tots els procediments i prefereixen concentrar-se en una coordinació efectiva d’un grup de treballadors. Però hi ha sempre el perill que acabin excedint-se, temptats pel poder de la impunitat.

L’escàndol recent a Roma és una demostració que la corrupció italiana ha assolit magnituds insòlites. Entre els molts delictes destaca el fet que l’alcalde Gianni Alemanno donava un tracte de favor a les coneixences que havia fet a la presó durant els anys vuitanta quan el van engarjolar per tirar còctels Molotov contra l’ambaixada de la Unió Soviètica amb la seva colla d’extrema dreta. Les clavegueres de l’estat puden, ni les rates s’hi poden estar, com va dibuixar en Bàrron fa dues setmanes. De fet, les rates de debò seuen als despatxos i s’enfoten sobiranament de la llei, començant per Berlusconi i els seus còmplices, o sigui, mig país.

Un dels efectes de la persecució periodística dels alts càrrecs és que contribueix a construir el discurs de la casta, el mateix que practiquen el Moviment 5 Estrelles i Podem. El periodista que pregunta amb bona educació i amb la intenció d’acorralar l’entrevistat no és ingenu, sinó que ja sap el mal que vol filmar i demostrar. Es limita a intimidar amb les càmeres i un to innocentment inquisitiu. Persegueix una veritat, però ho redueix a espectacle. Un espectacle que invita setmanalment a la indignació davant la irresponsabilitat i la mancança d’escrúpols de molts directius i càrrecs públics.

L’antipolític anticasta Beppe Grillo basa gran part del seu èxit en estratègies de comunicació online, l’altra part correspon al seu carisma de pallasso que diu les veritats. La força de penetració de Podem és també audiovisual, televisiva, a través de les aparicions a les tertúlies d’alguns dels seus integrants, i sobretot de Pablo Iglesias, el logo del partit. Podem ha entès que la política és també qüestió de logos, tant en el sentit que li dóna Naomi Klein, com en el del terme grec. La tertúlia televisiva i radiofònica fa vencedors els homes i les dones de verb fàcil. Una esgrima verbal que és el logos de l’opinió, dels sofistes que han entès que la democràcia de masses té poc a veure amb el coneixement i molt amb l’oratòria i la manipulació amb la finalitat de crear una comunitat unida per demandes democràtiques simplificades, per un logo.

Hi penso tot cloent la vetllada. Aleshores el meu cunyat i hoste encén el seu aparell. Hi fan el programa America’s got talent. A la pantalla un noi li clava una queixalada a un cactus davant d’un tribunal compost per dues dones i dos homes. En lloc d’abraçar compassivament l’individu que havia caigut tan baix fins a menjar-se un cactus davant d’una audiència internacional, li diuen que el seu exercici d’autoflagel·lació lingual no mereix passar endavant. El pobre noi no tenia talent, sentencien els quatre jutges de pa sucat amb oli.

There’s no business like show business cantaven als anys cinquanta. Un negoci que difon productes d’entreteniment d’un nivell pobríssim. Encenem la televisió i acceptem qualsevol cosa, ens rendim a la lògica doxàstica de l’espectacle: sabem que el que veiem és mentida i tanmateix hi creiem.