Una nova força política irromp en el panorama electoral espanyol. El seu èxit obeeix en gran part a la intensa presència televisiva del cap de llista, un jove loquaç i ben articulat, que fa de líder i de logotip alhora.
Es diria que el partit canalitza políticament les reivindicacions del moviment 15-M, resumides en l’expressió Democràcia Real Ja. La mobilització popular que fa uns anys va ocupar les places de les nostres ciutats és índex de la impaciència dels ciutadans. Els seus missatges són simples i entenedors: fa massa anys que suportem els privilegis de la casta política, que consentim la submissió de la democràcia al poder financer. La democràcia com funciona aquí i avui no és democràtica.
L’èxit de Podem no és una flor estranya, sinó una tendència present en molts països europeus. Reivindiquen una democratització de la democràcia, indistintament a dreta i esquerra de l’espectre polític. Des de posicions moderades se sosté que aquests moviments són populistes, és a dir, venedors de promeses cosmètiques. Però és rellevant, per exemple, que Beppe Grillo i Pablo Iglesias no hagin dubtat a qualificar-se a si mateixos de populistes, mirant de desactivar la intenció crítica del concepte. Mentre que uns diuen que el populisme és una simplificació indesitjable de la contesa política, d’altres, els que solen ser objecte d’aquest apel·latiu, se l’atribueixen per subratllar que la democràcia és etimològicament i normativament el poder del poble. Trobem una bona defensa d’aquest populisme democràtic en el llibre ja clàssic del recentment desaparegut Ernesto Laclau La razón populista.
Pablo Iglesias coneix de ben segur aquest llibre, com podem llegir en la seva tesi doctoral del 2008, dedicada als moviments populars de protesta que es van donar a conèixer internacionalment durant la cimera del G-8 a Gènova. Aquests moviments critiquen radicalment la despossessió progressiva de molts drets fonamentals de la ciutadania, i reclamen que l’espai públic, l’arena democràtica, torni a mans de les persones.
L’espai públic al qual es refereixen aquests moviments no és només el de la deliberació, sinó un espai físic, que cal defensar amb el propi cos. No sobta, doncs, que aquestes organitzacions, com explica Iglesias a la seva tesi, hagin passat de la desobediència civil a la desobediència social. Tradicionalment la desobediència civil s’entén com una acció pacífica i pública, que utilitza uns mitjans justos, amb els quals es vol legitimar la finalitat que es persegueix. L’adjectiu civil denota que cal predicar amb l’exemple, que per denunciar les injustícies no es poden traspassar segons quins límits. És pitjor cometre una injustícia que patir-la.
Avui, però, molts moviments es plantegen si no cal una altra forma de resistència davant el poder repressiu de l’Estat. Enfrontats a cossos policials amb consignes per exercir la violència tan bon punt se superi un llindar de tolerància que no és mai prou explícit, els moviments de desobediència han anat abandonant les clàssiques estratègies de no violència a la Gandhi, per organitzar petites insurreccions amb les quals contrarestar la violència estatal.
Les darreres nits barcelonines, presidides per un helicòpter que vigila els aldarulls al carrer, resulten ben il·lustratives d’aquest estat de coses. La indignació creix en la ciutadania. Uns s’indignen perquè no entenen el furor destructiu dels grups organitzats. D’altres, perquè rebutgen la demostració de força dels gestors de la violència legal.
Avui la indignació i la impaciència estan justificades. Molt més justificades que el vassallatge quotidià de les institucions polítiques als manaments d’un mercat que fa temps que no reparteix de manera proporcionada, ja no diguem equitativa, els seus beneficis. Les patologies de la democràcia generen sentiments de frustració que cerquen canals diferents dels habituals. Els joves manifestants estan enrabiats. Aleshores no valen les paraules, només les mossegades.
Aquests moviments de denúncia són bàsicament antipolítics, és a dir, se salten la fase procedimental de la política democràtica per instaurar directament la justícia. Però una democràcia justiciera ens pot conduir a la dictadura de la majoria.
La democràcia representativa, amb el seu joc de contrapesos, no s’avé amb aquestes dreceres. Va a un ritme lent, requereix resignació, serenitat, perseverança i confiança. Un luxe que la gent no es vol permetre.
Podem, diuen els nous polítics antipolítics. La democràcia pot efectivament tornar a dignificar-se. Només cal que faci una demostració de força contra qui realment li ha robat la cartera. I pot fer-ho sense desvirtuar-se, respectant els procediments, les garanties. Perquè la justícia rau sobretot en els mitjans.
