Les novel·les són per a l’estiu

L’estiu es presta a rellegir les grans novel·les per a les quals trobàvem temps de joves. Aquest gènere decimonònic s’ha vist progressivament substituït per les sèries de televisió, que ofereixen als guionistes moltes més hores per aprofundir en les arestes dels personatges i en aspectes laterals de la trama. Amb un parell de setmanes sense obligacions contractuals, els estiuejants poden dedicar tot el dia a seguir les vicissituds de David Copperfield i Anna Karènina. Les ànimes corrompudes per la pobresa i els cors tremolosos per amors il·lícits sempre frustrats són les úniques pertorbacions d’una calma estiuenca que sembla inassolible durant els mesos laborals.

La novel·la burgesa gira entorn de dos pols conflictius: l’herència i la fidelitat. Els escriptors hi retraten la vida privada emergent de burgesos preocupats per la conservació dels seus béns i per la transmissió patrimonial a les generacions següents. L’herència no és, però, només econòmica, sinó que els fills carreguen també amb les culpes dels pares, amb la seva dotació genètica, amb els crims que provenen del passat. En els silencis familiars que la novel·la prova de revelar-nos tot sostenint el suspens palpita un llegat enverinat i misteriós.

Pensem, per exemple, en Dimitri Karamàzov, el germà gran, que ja a les primeres pàgines de la monumental obra de Dostoievski se’ns anuncia que es troba en conflicte amb el seu pare per un llegat que li ha estat escamotejat, com diu la magnífica i mai prou lloada versió de Joan Sales que Club Editor va reeditar amb gran encert fa uns mesos. Tres mil rubles són el detonant de la trama, la qual s’enriqueix amb l’herència més calamitosa: una sensualitat impetuosa que pares i fills comparteixen i amb la qual es debaten per aconseguir una serenitat que no arriba mai. Dostoievski burxa en l’alteració de la lògica de l’herència: un pare cràpula que no reconeix el dret del fill a la seva part de patrimoni i el dilapida com si el futur no existís. Un pare que competeix amb el seu fill pel favor de l’hetera Grúixenca. Un pare, al cap i a la fi, que no accepta l’ordre del món burgès incipient i s’enfronta a la seva pròpia descendència, de manera que propicia un merescut assassinat com a pagament pels seus pecats. La novel·la del segle XIX s’alimenta de les dificultats per garantir una transmissió pacífica i ben avinguda dels béns i del respecte paternofilial.

La llar, espai d’una privacitat que just aleshores començava a despuntar, esdevé el lloc de l’horror, i acaba assemblant-se més a un terrari de rèptils que a l’indret de l’amor i la humanitat. La realitat domèstica trasbalsada troba el seu contrapès en l’exaltació fervorosa d’uns ideals que neixen per ser trepitjats per la impetuositat perversa d’una realitat entossudida a destruir les aspiracions angèliques dels homes.

Aquest és l’altre tema de la novel·la: la infidelitat a les pròpies idees, al cònjuge, a les promeses de la joventut, a la ingenuïtat dels nens, a les tradicions, i també entre pares i fills. Emma Bovary esdevé així el model de personatge novel·lístic: sense una promesa que es pot trencar no es pot construir una narració que captivi durant centenars i centenars de pàgines el lector. El detonant de la novel·la, allò que la manté viva i incita a llegir-la, és el conflicte domèstic que es fa públic. Entrem dintre de les cases i jutgem el capteniment de qui ha estat massa condescendent amb si mateix i s’ha precipitat pels penya-segats de la concupiscència i la cobdícia.

Llegim avui aquestes novel·lotes magistrals i ens semblen documents d’un passat que s’esvaeix, més que no pas advertències del mal ocult en la traïció que sempre ocorre. Són un testimoni d’uns temps en què la intimitat preponderava i l’obscenitat era una espècie rara. Avui, s’haurien filtrat les dades dels Karamàzov en les webs de contactes clandestins, Emma Bovary es vantaria de les seves aventures en programes de safareig provincial i Robinson Crusoe protagonitzaria un reality de supervivència. En temps d’ eximitat, quan el pudor ha estat substituït per l’exposició descarnada del macabre i la pornografia ens sorprèn a cada cantonada, els narradors malden debades per mantenir la seducció literària del secret. Així, durant l’estiu, aprofitant les llargues hores d’oci per llegir els documents d’un passat que sembla millor, covem un ressentiment cap al món i tornem a la feina amb una desesperança que s’esvairà a mesura que tornem a conviure amb les nostres misèries com si fossin normals.