Entrevista

Byung-Chul Han: “El meu deure polític és no viatjar, perquè vull defugir el flux de turistes”

Poc donat a les aparacions públiques, Byung-Chul Han ha estat a Barcelona per impartir una conferència sobre l'hospitalitat

La visita del filòsof Byung-Chul Han a Barcelona s’ha fet esperar. El 2015 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va projectar un documental sobre Han que va contribuir a augmentar el mite d’aquest filòsof coreà que escriu en alemany i que defuig les aparicions públiques. Després de diversos intents del seu editor, Raimund Herder, i del mateix CCCB, finalment va acceptar de venir a principis de febrer per impartir una conferència que es va anunciar sobre l’hospitalitat però que va acabar tractant sobre els jardins, recent passió del filòsof, i sobre la vida als pobles, el turisme i la desaparició de l’altre. Malgrat que a l’autor de llibres com La sociedad de la transparencia, En el enjambre, La expulsión de lo distinto i Sobre el poder no li agraden les entrevistes, va acceptar monologar amb uns quants periodistes i compartir un sopar en què no sense resistència va dissertar sobre els seus últims llibres.

‘La sociedad del cansancio’ (Herder, 2012) ha venut 300.000 còpies a Alemanya, 100.000 a Corea del Sud i 25.000 en castellà. ¿El sorprèn aquest èxit?

En el cas de Corea no. Allà l’expressió societat del cansament ha passat a ser habitual. Sí que em sorprèn que hagi tingut èxit als països del sud d’Europa. Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, deia al llibre El dret a la mandra que si a Europa busquem un bri de la bellesa primitiva dels homes, hem d’anar a les nacions en les quals la seducció econòmica encara no ha exterminat l’odi al treball. “Espanya encara es pot vanagloriar de tenir menys fàbriques que presons i casernes tenim nosaltres”, sosté Lafargue. En els espanyols encara no ha mort l’animal primitiu, ja que pensen que el treball és la pitjor esclavitud.

Ha seguit la situació recent a Catalunya?

No conec el país, ni la història, però ho entenc en un nivell general a partir de la contraposició entre el singular i l’universal. L’universal es manifesta com a violència, que coneixem en la forma de la globalització o de la Unió Europea, que no és una comunitat del cor o de la raó sinó de la racionalitat econòmica. La UE és burocràcia amb poder d’imposar i regular. El que és global es manifesta violentament imposant-se a les singularitats. El singular sent aleshores un neguit que es manifesta de maneres diverses: provincialismes, regionalismes, nacionalismes. La violència del global impedeix la reconciliació. Hegel l’anomena el moment de la veritat, que es dona quan l’universal i el singular es reconcilien. Ara s’han eliminat totes les diferències, però les diferències no troben reconciliació.

Com es manifesta aquesta absència de reconciliació?

El global és una entitat massa abstracta perquè ningú s’hi pugui identificar, d’aquí sorgeix el desassossec. A Alemanya això ha conduït a la creació del partit populista AfD (Aliança per a Alemanya) i a moviments identitaris. El global no és cap indret. Hi ha una nostàlgia de l’indret que ens doti de sentit i orientació. Un indret és una entitat viva, que creix. Si diversos països europeus creixessin i assolissin una unitat dels cors i de la raó no hi hauria més neguit, perquè es donaria la reconciliació. La violència de l’universal suscita la resistència. A Catalunya veiem això d’una manera molt aguditzada a causa de la seva història, al llarg de la qual sempre ha aspirat a la llibertat i la sobirania. Aquests dos components són l’històric i el sistèmic, s’interpel·len i es reforcen. D’aquesta manera descriuria la situació de Catalunya.

Què hi té a dir la filosofia?

Plató diu que si els filòsofs no volen governar caldrà obligar-los a fer-ho. Si els catalans m’obliguessin a ser president de Catalunya, m’ocuparia que dels catalans en sorgís un animal primitiu. Si la separació de Catalunya conduís a aconseguir que sorgissin de nou l’animal primitiu i la bellesa primitiva no estaria en contra de la separació, sinó que seria encara més separatista que Puigdemont.

Com és aquest animal primitiu?

L’animal primitiu ni consumeix ni comunica. Si aparegués aquí l’animal originari, amb la seva mirada sinistra i seductora, sortiríem corrents, perquè nosaltres no som res més que éssers humans. La comunicació digital no té mirada, debilita l’humà, en fa un animal que consumeix.

Quins són els efectes de la globalització?

La globalització consisteix en la desconstrucció de tots aquests llindars de diferència entre els pobles. Això porta a una igualació de tots els homes i a la desaparició dels animals primitius, que s’han convertit en consumidors dels mateixos productes. Aleshores s’accelera la circulació de capital, comunicació i mercaderies. Tothom esdevé consumidor i turista. Si totes les persones i tots els pobles són completament diferents, aleshores no es dona aquesta circulació, que té la finalitat d’augmentar la productivitat. En canvi, si tots fan el mateix, si els turistes i les mercaderies circulen pel globus, aleshores comencen a fluir els corrents de capital.

Hi veu alternatives?

Ens enfrontem a restriccions sistèmiques. No tinc solucions ( Lösung ) concretes, penso més aviat que es tracta de la salvació ( Erlösung ). Žižek i Badiou diuen que la sortida és l’esdeveniment, una cosa radicalment nova. Jo no tinc cap esperança en un esdeveniment com aquest. Pot ser que el sistema en algun moment pateixi una implosió. Mentrestant, però, cadascú pot complir amb el seu deure polític. El meu, per exemple, és no viatjar, perquè vull defugir el flux de turistes. Tothom pot actuar políticament. Però no hem d’oblidar que ens enfrontem a imposicions econòmiques i sistèmiques. Si fos Puigdemont procediria de manera encara més separatista, tancaria els aeroports, els ports, els desmantellaria, prohibiria l’entrada de creuers, i aboliria el treball. Només permetria tres feines: agricultor, jardiner i obrer, i portaria la producció a zero. Seria més radical per arribar a l’animal primitiu. ¿Però això és realitzable? Aquesta és una altra qüestió. Tothom pot aportar alguna cosa per retornar a la bellesa primitiva.

Com es tradueix això en la seva vida?

Jo visc d’una manera diferent. Estic envoltat de coses analògiques. A la meva habitació hi ha una antiga jukebox, una peça clàssica, una de les més boniques del món, i un piano. Cadascun d’ells pesa 200 quilos. Tinc un amplificador de vàlvules per escoltar música. Aquests aparells m’estabilitzen. La música analògica es mou en una altra freqüència que ens fa feliços. No tinc un telèfon intel·ligent, sinó coses pesants, coses analògiques.

Què cal esperar?

La Terra, el nostre planeta, té una capacitat determinada i no pot fer-se càrrec de les nostres exigències infinites de producció. En algun moment el sistema es col·lapsarà, a causa d’un sobreescalfament o d’un curtcircuit. Aleshores els humans es despertaran, i espero que quan ho facin també es desperti l’animal primitiu.

¿Des de la seva feina com a professor universitari es pot fer resistència a aquestes tendències?

La universitat ja no ofereix educació ( Bildung ), sinó formació ( Ausbildung ). Una formació professional per crear capital humà. Recordem que per a Wilhelm von Humboldt l’ideal d’educació consistia en soledat i llibertat. La universitat avui produeix treballadors. Els estudiants s’anomenen clients, i esperen dels seus professors una transmissió del coneixement. L’educació entesa com a augment del rendiment caracteritza tot el sistema, fins i tot l’esfera privada. ¿Com es pot qüestionar una societat com aquesta, que és el resultat de la col·laboració de tothom?

Però podem contrarestar-ho?

A la universitat intento polititzar els estudiants, i no veure’ls només com a consumidors. Hem d’estar polititzats fins que siguem capaços de crear una nova comunitat que s’oposi al narcisisme generalitzat.

Posi’m un exemple d’aquesta educació política.

Tots els meus llibres desemboquen en una figura. A Psicopolítica (Herder, 2014) la figura és l’idiotisme: originalment l’idiota és qui només es vincula amb si mateix i defuig la comunicació. L’idiota és qui no està enxarxat i no participa del consens. Ens comuniquem molt, però com més augmenta la comunicació menys escoltem. A l’últim capítol de La expulsión de lo distinto (Herder, 2017) proposo la figura de Momo, del conte del mateix nom de Michael Ende, que pot curar les persones escoltant-les. L’escolta és una tasca política que defuig l’acceleració i que succeeix en una situació de silenci. Avui aquesta escolta silenciosa ha desaparegut. Tothom vol comunicar-se, tothom vol expressar-se sobre el propi estat psíquic. Tothom es vol despullar. Però ningú no escolta. Aquesta és la figura que proposo. Penso en figures i no en termes de solucions concretes. La meva manera de pensar consisteix en insinuacions, en anàlisis subtils.

En els seus llibres parla de dataisme. ¿En què consisteix?

La Il·lustració que parteix de Kant sosté que el subjecte cognoscent és sobirà. La Il·lustració va centrar-se en la llibertat, però ha sigut superada per un gir dataista en què els humans perden la sobirania. L’ésser humà és un terminal de corrents de dades, el resultat d’una operació algorítmica. Amb aquest saber es pot controlar, influir i dominar totalment les persones. A la Xina hi ha un sistema de crèdit social que permet a les autoritats controlar què compra la gent, qui són els seus amics, quines opinions té, i quan s’ha assolit un determinat nivell de confiança es pot aconseguir un visat. Aquestes mesures es van estenent en nom de la lluita contra el terrorisme, de manera que acabarem sent només marionetes plenament controlades. Al final del seu llibre L’ordre de les coses, Foucault va escriure que l’ésser humà desapareixeria com una cara dibuixada a la sorra de la platja. Aquesta imatge és massa romàntica. No serà el mar el que ens esborrarà, sinó un mar de dades. Els pioners d’internet creien que el medi digital tenia un potencial emancipador i polític enorme, ara tots ells han passat a ser crítics amb internet, perquè hi han identificat el seu potencial de dominació. La gran diferència entre internet i la societat disciplinària és que en aquesta última la repressió s’experimentava. Avui, en canvi, sense que en siguem conscients som dirigits i controlats. Les persones de 1984 pateixen, són torturades; avui fem clic i posem like.

Hem de deixar de compartir dades, doncs?

No, el medi digital té un enorme potencial d’emancipació. Amb un martell i amb una serra podem construir una casa, tallar les fustes, acoblar-les, però també puc tallar-li el cap a algú o estabornir-lo amb un cop de martell. Tots els medis tenen dues cares: una emancipadora i l’altra demoníaca. El problema és quan només preval la demoníaca. Internet no serveix l’home, sinó que l’home i les seves dades es posen al servei d’internet. Penso que estic llegint un e-book, però en realitat és l’e-book el que em llegeix a mi. Estem al servei de les màquines, de les dades i, en última instància, del capital. Hi ha, tanmateix, correccions possible. Per exemple, a Alemanya un grup de personalitats -entre les quals jo mateix i en què també hi ha Martin Schulz, expresident del Parlament Europeu- hem redactat i publicat una Carta digital que pretenem que també tingui ressò a nivell europeu. L’objectiu principal és mantenir la dignitat humana en l’època digital. Tenim l’obligació d’aconseguir que les màquines i les dades es posin al servei dels humans i no al revés. En aquest grup hem tractat també la qüestió de la renda bàsica. De fet, en les primeres reunions vaig insistir en la importància que les connexions a internet a Europa millorin per garantir la igualtat de tothom en l’accés. La xarxa té un enorme potencial d’emancipació, però sempre que es respecti primer la dignitat humana.

En què està treballant actualment?

El següent llibre que publicarà Herder es diu Elogi de la terra, en el qual parlo del jardí secret que tinc des de fa tres anys. Treballar-hi em fa feliç. Cavar la terra i cansar-m’hi em produeix una gran joia. El treball al jardí és en si mateix un compromís polític. No tinc propostes generals sobre com s’ha de viure, però sí que puc dir que es pot viure de tota una altra manera.

Què li aporta la feina al jardí?

Quan es cava la terra es comprèn el món. Treballar-hi és mundanitzar-se, envoltar-se dels sorolls i les olors. Hi he treballat fins a l’esgotament total del cos, hi he plantat sobretot plantes que floreixen a l’hivern. Cavant la terra arribem a estrats que no coneixíem, que ens permeten admirar l’estranyesa de la terra, la seva alteritat radical. Sense la força de la gravetat, sense les olors, sense la resistència de les coses, perdem la realitat. La realitat digital porta a una desrealització del món. De la mateixa manera que Proust parla d’un passat retrobat, a través del jardí jo he retrobat la realitat.

¿Està dient, doncs, que la interacció amb les màquines digitals no és real?

Amb el cos sentim la resistència de les coses. Estem a mercè de la terra, que ens és completament aliena. En canvi amb el mòbil ens trobem en una altra dimensió, podem dominar-ho tot amb un sol dit, desapareixen les resistències i amb elles desapareix també la realitat. Això fa que cadascú es vegi encomanat a si mateix, la qual cosa redunda en el narcisisme i la depressió. En alemany l’acció es diu handeln, que ve de Hand, mà. Amb l’imperi del dit que tot ho pot des de la pantalla tàctil perdem també la capacitat d’actuar. Ja no tenim mans, només dits. Per això dic que ara ja no actuem ( handeln ), sinó que digitem ( fingern ), és a dir, fem coses amb un dit. La paraula digital ve del llatí, digitus, un dit que compta números. Ara ja no tenim narracions, contes, sinó només dades, les quals no es conten sinó que es compten.

Com descriuria l’especificitat del món digital?

Mirem per exemple el que passa quan algú ens truca. El primer que fem és mirar qui és. Fem un clic i podem decidir si responem o no. En un fragment, Walter Benjamin escriu que quan sona el telèfon estem totalment entregats a ell, perquè no sabem qui hi ha a l’altra banda. Aquest estar lliurat és constitutiu de l’experiència de la realitat entesa com a resistència. En canvi, amb el mòbil podem decidir, ho tenim tot controlat.

I l’alternativa?

Al meu llibre El aroma del tiempo (Herder, 2015) sostinc que l’acceleració generalitzada ens ha fet perdre la capacitat d’aturar-nos. Hem d’elaborar una nova política del temps. Aturar-se no és repòs, no és prendre un respir, no és recuperar-se, perquè aquestes són categories que cauen en la lògica de la producció: reposem de la feina. Cal trobar un altre temps que es desprengui de la igualació de tots els estadis de la vida que es dona avui, distingir entre la infantesa, la vida adulta i la vellesa, i contrarestar la tendència de veure tots aquests estadis com un únic temps caracteritzat pel fet que en tot moment tots som sobretot consumidors. Cal trobar una forma de temps que no sigui un no-treballar, que no estigui relacionada amb l’exigència de rendiment, que avui s’imposa des de la infantesa. 

Yung-Chul Han (Seül, 1959) es va doctorar en filosofia per la Universitat de Friburg amb una tesi sobre Martin Heidegger, i a partir d’aquell moment -sempre des d’Alemanya, on es va instal·lar als anys vuitanta- ha publicat més d’una vintena d’assajos sobre la cultura capitalista occidental que l’han convertit en un dels filòsofs més influents del moment a Occident. Entre les seves últimes obres hi ha Psicopolítica, Topología de la violencia, Sobre el poder i La expulsión de lo distinto, totes publicades a Herder. A principis de febrer va impartir una conferència al CCCB.

Etiquetes