Els rics s'hi esforcen menys

Girar la vista cap a una altra banda. Donar l'esquena a algú. Mirar-lo de dalt a baix. Fer com si fos invisible. Cada vegada hi ha més estudis que demostren que la gent que té un pes important en la societat no para gaire atenció als que no en tenen. Aquesta tendència s'ha observat, per exemple, en sessions breus de presentació entre desconeguts: la gent amb més poder mostrava menys signes de reconeixement o d'atenció, com ara somriure o assentir. Les persones amb un estatus social més alt tendeixen a mostrar-se condescendents a través de determinades expressions facials, i són més propenses a tallar la conversa i a interrompre, o fins i tot a ignorar l'altre interlocutor.

D'acord amb els investigadors, la micropolítica que s'extreu del grau d'atenció que les persones mostren les unes a les altres es pot traslladar a les relacions de poder social i, alhora, comporta certes implicacions en les polítiques públiques.

Evidentment, el poder social sempre és relatiu: les interaccions poden situar-nos en papers de superioritat o d'inferioritat, però la recerca demostra que l'efecte es manté. Els poderosos ens fan menys cas que el que els fem a ells, però quan som nosaltres els que ocupem aquest estatus superior, també fem menys cas dels que estan per sota nostre.

Un dels pressupòsits de l'empatia és, senzillament, preocupar-se per les persones que pateixen. L'any 2008 un equip de psicòlegs socials de les universitats d'Amsterdam i de Berkeley, a Califòrnia, van estudiar parelles de desconeguts que s'explicaven els moments difícils pels quals havien passat, com per exemple un divorci o la mort d'una persona estimada. I van descobrir que els més poderosos es mostraven menys compassius davant els tràngols que els explicaven els menys poderosos.

Dacher Keltner, de la Universitat de Berkeley, i Michael W. Kraus, de la Universitat d'Urbana-Champaign, a Illinois, són els autors de gran part de la recerca feta en el camp del poder social i el dèficit d'atenció. Keltner assenyala que, en general, posem més atenció en les persones que valorem més. Els rics i poderosos poden permetre's pagar a gent que els ajudi, mentre que les persones amb menys recursos valoren més el seu entorn social, com el veí que cuidarà el seu fill des que surti de l'escola fins que ells arribin de treballar. La diferència en l'estatus econòmic condiciona el tracte interpersonal. Les persones pobres són millors que les riques a l'hora de relacionar-se amb altres persones (del seu mateix estatus o superior) per una qüestió de necessitat, mentre que la gent amb una posició social més elevada s'interessa per la gent del seu mateix estrat social, però no tant com els que estan en un estrat inferior.

Tot plegat té importants conseqüències pel que fa al comportament social i les polítiques governamentals. Ser capaç d'entendre les necessitats i sentiments d'una altra persona és un requisit indispensable per establir una relació empàtica i una actuació compassiva.

En política, ignorar de manera deliberada la gent incòmoda pot fer que, de retruc, acabin ignorant-se certes veritats incòmodes. La insistència d'alguns membres republicans del Congrés perquè es retallin els ajuts a l'alimentació i per evitar la implementació de l'Obamacare (la reforma sanitària del govern d'Obama, que permetria als pacients dels hospitals pagar-se l'assistència sanitària) tindria el seu origen, en part, en aquesta falta d'empatia. Diversos experts en política ja han advertit sobre la redistribució dels districtes electorals, un procediment mitjançant el qual determinats partits s'asseguren la victòria perquè el recompte de vots els acaba afavorint segons la llei electoral (el que es coneix com a gerrymandering ). D'aquesta manera, els polítics electes no s'han de preocupar gaire per l'oposició, ni molt menys mostrar-s'hi empàtics.

El distanciament social propicia encara més que s'accentuïn les petites diferències entre grups, censurant la manera de fer dels altres i aplaudint la nostra pròpia. És el que Freud va anomenar el "narcisisme de les petites diferències", un tema tractat també per Vamik D. Volkan, professor emèrit de psiquiatria de la Universitat de Virgínia natural de Xipre que va estudiar el fenomen dels tòpics i prejudicis entre els turcoxipriotes i els grecoxipriotes. Per contra, el contacte entre persones a nivell individual pot contrarestar aquests estereotips, ja que persones de grups antagònics poden arribar a conèixer-se i fins i tot fer-se amics. Thomas F. Pettigrew, de la Universitat de Califòrnia - Santa Cruz, va analitzar els resultats de més de 500 estudis sobre el contacte entre grups. Pettigrew va confessar-me per correu electrònic que va ser "el racisme descontrolat que es vivia a Virgínia" quan era petit el que va empènyer-lo a estudiar el prejudici com a fenomen. I va descobrir que, fins i tot en les zones en què els grups ètnics estaven enfrontats i es veien els uns als altres a través d'estereotips i tòpics negatius, hi havia individus que s'havien fet amics de persones de l'altre grup i que mostraven molt pocs prejudicis o cap: els altres eren "iguals que jo". El seu estudi no analitzava si aquest tracte social tan amistós aconseguia superar les diferències d'estatus social entre rics i pobres, però m'atreviria a dir que segur que hi ajudava.

Des de la dècada dels setanta, les desigualtats entre els rics i la resta de persones s'han fet més grans que mai. La taxa de desigualtat d'ingressos és la més alta en un segle. La distància que separa els que tenen dels que no tenen tant m'inquieta, però no pels motius més obvis. A banda de les desigualtats econòmiques, el que més m'espanta és una separació d'un altre tipus, provocada per la incapacitat de posar-nos en el lloc d'una persona menys afortunada que nosaltres. Reduir les desigualtats econòmiques pot resultar impossible si tampoc fem res per solucionar la falta d'empatia generalitzada.