A Josep M. Rovira Belloso, amb tot l'afecte

Va voler establir relacions de respecte amb tothom amb un esperit conciliar excepcional

Dissabte va morir el teòleg i gran amic Josep M. Rovira Belloso. Es fa difícil, en poques ratlles, sintetitzar una vida tan rica com la de mossèn Rovira. La seva ha estat una trajectòria moguda per l’Esperit, és a dir, intensa a molts nivells, fet pel qual ha estat una gran ajuda en el camí de la fe per a una gran quantitat de persones del nostre temps. Som molts els qui en tenim records especials i entranyables. Les seves paraules, pausades i a la vegada precises, i el seu posat, d’acollida sincera i amb ganes d’escoltar i entendre, eren manifestació de la seva bonhomia.

Nombrosíssimes generacions de preveres tenien mossèn Rovira com un referent en el pensament, en el treball i en l’amistat. Ell mateix, i no se n’amagà el dia de la presentació de la seva miscel·lània, 'La humanitat a la recerca de Déu', manifestava el seu agraïment per tantes mostres d’afecte i proximitat. Ho recordo perquè hi era. En aquella ocasió va continuar les seves paraules fent una menció especial al planter de professors joves que s’incorporaven a la tasca teològica universitària, no només com una esperança, sinó com una realitat. Qui m’hauria dit mai ningú que aquell agraïment avui tindria un relleu tan especial.

Mossèn Rovira no separava la teologia de la vida, i, així, fou dels qui afrontaren i proposaren amb valentia i amb voluntat dialogant la construcció d’espais i relacions amb el món de la cultura, del pensament i de la recerca. Ho féu amb un sentit de responsabilitat seriosa, i amb una voluntat manifesta d’establir relacions de respecte amb tothom, creients i no creients, propi d’un esperit conciliar excepcional. El Concili Vaticà II (1962-1965), i anys més tard el Concili Provincial Tarraconense (1995), foren dues experiències significatives on va poder aportar el seu parer, centrant la vida en el Déu de Jesucrist, el Déu que estima sempre perquè és amor.

Ell mateix, amb el seu afany de dir les coses bé, volia fer més accessible la teologia, i esmerçava tot el seu talent a delimitar les veritables qüestions, aclarir els interrogants i oferir respostes que fossin d’ajuda sincera, és a dir, obertes a l’experiència de fe, i per tant a l’esperança. D’aquesta manera la seva gran escola no només eren les seves lectures, o la música clàssica que l’acompanyava i tan delit li provocava, sinó les persones que rebia. La seva capacitat d’escoltar li permeté desenvolupar una veritable tasca, apreciada tant per laics com per preveres, com a conseller, com a confessor, com a amic. No importava ni la procedència ni l’edat, senzillament escoltava i donava el seu parer, ja que ell mateix entenia la teologia com un diàleg necessari amb el món, amb la ciència, amb la humanitat i amb la cultura, per convertir la proposta de l’Evangeli en anunci i proposta de sentit.

L’agudesa i la capacitat d’atracció, a mossèn Rovira li eren pròpies, davant de tothom, fos quin fos l’auditori que el rebés. Així, ell mateix utilitzava aquelles expressions que eren fàcils de retenir, com quan en una ocasió amb un grup de seminaristes, en una visita, ens parlà de l’Església com un veritable projecte de llibertat i de família, i és que per a ell la teologia havia de ser com un compàs, per un costat ben arrelada a la terra i per l'altre capaç sempre d’apuntar al cel.