PATRIMONI INDUSTRIAL

Dos forns d’ampolla on congeniaven fang i foc

Aquest recinte construït l’any 1858 va ser un dels millors exponents de la producció ceramista industrial catalana

La mare va estudiar ceràmica a l’Escola Massana. I el pare, piano. A casa hi havia interès per les activitats artístiques. De tots els germans, una de les que han conreat més l’art és la gran, la Mons. Quan li dic si vol venir al Museu de Ceràmica La Rajoleta, d’Esplugues de Llobregat, em respon que “el tenia pendent de visitar” i s’hi apunta sense pensar-s’ho dos cops. La ceràmica és una de les seves passions.

“Per fer ceràmica cal molta paciència -em diu la meva germana, de camí cap a Esplugues-. Coure les peces és una de les fases més importants i més incertes de tot el procés. En la cocció hi intervenen molts factors: les oscil·lacions de temperatura, el gruix de l’esmalt, la quantitat de peces dins del forn, les característiques dels materials, les reaccions químiques vulnerables... -remarca-. Has d’estar preparat perquè, després de la feinada, les peces et surtin un pitafi, o potser millor del que esperaves”, afegeix. “El nom popular de La Rajoleta ve donat perquè la fàbrica -ara museu-, cap a l’any 1918, va començar a fabricar rajoles petites de gres”, ens diu la Sílvia Ràmia a l’entrada d’aquest centre que forma part del sistema del mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya). La Sílvia Ràmia té una relació especial amb La Rajoleta: el seu pare, Vicenç Ràmia, n’era l’encarregat. “El pare era el responsable d’encendre el forn, de fer les barreges dels colors, de coure les rajoles... -ens explica-. Casa meva donava a la fàbrica, i tot el seu espai era per a mi una mena de pati; m’hi deixaven jugar sobretot quan no s’hi treballava. Hi havia una bassa que feien servir per netejar les peces, i a l’estiu la netejaven i hi posaven aigua neta perquè jo m’hi pogués banyar”, recorda.

La Rajoleta es troba al nucli històric d’Esplugues, en un lloc on hi havia bona argila, esclar. Als anys 80 l’Ajuntament d’Esplugues va adquirir la fàbrica i es va arribar a plantejar la possibilitat de traslladar-hi una part de les oficines municipals. Sort que no va prosperar!

Una de les singularitats i atractius de La Rajoleta és que amb poc espai conté una gran varietat de tipologies de forns industrials. Els elements estrella són els dos forns d’ampolla -tenen forma d’ampolla, esclar-. Construïts a principis del segle XX, són d’obra vista amb maons refractaris. Aquests forns, de grans dimensions, tenen unes anelles i tires de ferro que els protegien dels moviments de dilatació quan estaven en funcionament. “En aquests dos forns s’hi coïen el gres i la porcellana, a altes temperatures, fins a 1.200 graus”, ens explica la Roser Vilardell, directora del Servei de Patrimoni Cultural i dels Museus d’Esplugues de Llobregat, que ens acompanya en la visita. “Funcionaven amb carbó, i més tard amb fuel”, ens diu la Roser quan som dins d’un forn d’ampolla.

Una història d’alts i baixos

“Quan es va crear aquesta fàbrica de ceràmica?”, pregunta la meva germana Mons a la Roser. “L’any 1858 dos francesos, Màrius Jourdan Bourrell i Joan Terrada, s’ajunten per produir-hi ceràmica. Per això, inicialment, era coneguda com la fàbrica dels francesos. La fàbrica va passar per diferents etapes -tancaments inclosos- fins que l’any 1874 Jaume Pujol i Bausis i Miquel Carbonell se’n van fer càrrec. De seguida Jaume Pujol va comprar al seu soci l’altra meitat. Amb l’arribada dels Pujol s’inicia una etapa d’estabilitat i qualitat, que va culminar a finals del segle XIX, sota la direcció del seu fill Pau Pujol”. La Rajoleta proporcionà un munt de peces de ceràmica a edificis modernistes, i no pas menors: el Park Güell, de Gaudí; la Casa Amatller, la Casa Coll i Regàs, el Palau Macaya i la Casa de les Punxes, de Puig i Cadafalch; l’Hospital de Sant Pau, la Casa Lleó Morera i el Palau de la Música, de Lluís Domènech i Montaner... En el seu període de més esplendor, la ceràmica de La Rajoleta va arribar a exportar-se a nombrosos indrets d’Europa i de Llatinoamèrica.

Continuem la visita i ens aturem davant d’un altre forn emblemàtic: el de reflex metàl·lic. Al seu costat hi ha una rèplica d’un forn nou en el qual de tant en tant s’hi fa una fornada especial, amb la col·laboració de l’Escola Municipal i l’Associació de Ceramistes de Catalunya, seguint el seu procediment tradicional. “¿Sabies que hi posem romaní? És un dels secrets de la seva bona combustió”, ens diu la Roser Vilardell. La desconeixia, aquesta utilitat del romaní.

Entrem en un edifici de nova construcció que acull una petita exposició sobre la història i la producció de la fàbrica. Dins l’exposició hi ha més forns: sis forns de tipus àrab, dos d’ells soterrats, a uns 9 metres de profunditat (així la temperatura s’escapava menys). “En les cambres de cocció d’aquests dos forns es va produir gran part de la ceràmica modernista”, diu la Roser quan som davant d’uns d’ells, després d’haver baixat per unes escales.

“El trencadís modernista va ser una bona sortida per a les peces que es malmetien”, sosté la Roser, amb un somriure. I afegeix: “Aquí hi havia fins i tot rajoles de sisena, que no volia dir que passessin pel forn sis cops: les peces s’ordenaven per la seva qualitat: primera, segona, tercera... i sisena!”

“Quina feinada col·locar les rajoles en aquests forns!”, dic en veu alta. “Una cuita completa durava fins a dues setmanes de feina -ens informa la Roser-. L’operació de coure les peces era una de les fases més importants i a la vegada més incertes de tot el procés”. El mateix comentari -clavat- que ha dit la meva germana quan veníem. Tots dos riem mirant-nos.

Can Tinturé i la rajola de mostra

Les rajoles de mostra són peces de ceràmica de producció abundant amb una temàtica generalment geomètrica per tal de reproduir un dibuix infinitament. Poden ser de motiu tancat (dibuix independent) i de motiu obert (necessiten més rajoles per configurar el dibuix complet). La rajola de mostra és l’element principal de Can Tinturé, un edifici de finals del segle XIX situat molt a prop de La Rajoleta.

Salvador Miquel (1900-1983) va ser pioner en la «recol·lecció» de la rajola de mostra, procedent, en els seus inicis, dels enderrocs de les cases i pisos de la seva Barceloneta, especialment, durant la reconstrucció de la postguerra. Part de la seva col·lecció s’exposa a Can Tinturé. Les peces de ceràmica hi són exposades com obres d’art.

D’altra banda, fins al 22 de setembre es pot visitar a Can Tinturé l’exposició "El modernisme i les flors. De la natura a l’arquitectura".