PATRIMONI CULTURAL: CASTELLS

Visita al Turó de la Seu Vella: espai de memòria i d’esbarjo recuperat pels ciutadans

Fins al XVII els lleidatans vivien al turó, però els usos militars els en van fer fora. Des de llavors “lo castell” ha estat important en quatre guerres, una per segle

“Lo castell”, com coneixen els lleidatans el turó de la Seu Vella, ha estat cobejat per molts exèrcits. Des del segle XVII ha tingut molt protagonisme en grans guerres, una per segle: la dels Segadors, al segle XVII, la de Successió, al segle XVIII, la del Francès, al XIX, i la Guerra Civil, al XX. El turó i Lleida han estat un punt estratègic. “Si perdem Lleida, perdem Espanya”, va dir el duc de Berwick, comandant de les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. La lluita, ara, i ben diferent, és per la seva candidatura a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

“Quedem a la porta del Lleó”, em va proposar fa uns dies en Joan Baigol, director del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida, quan vaig contactar amb ell per fer-hi un recorregut. M’ha sigut molt fàcil trobar-la, perquè és la porta principal d’accés a la part fortificada, situada a ponent, i hi ha un lleó al capdamunt.

“Abans, els habitants de Lleida vivien aquí, al turó”, em diu en Joan, així que comencem la caminada. “Què dius ara?”. “Sí, sí, aquí hi havia les cases, a l’època medieval, i quasi no en queda ni rastre. A partir del segle XVII l’antiga fortalesa medieval es comença a adaptar com a fortalesa baluardada, seguint una mica l’estil Vauban, i es fan fora els ciutadans”, em diu quan som davant d’un antic niu de metralladores de la Guerra Civil. “No és segur que s’utilitzés”, precisa en Joan.

“Saps de qui és patrona Santa Cecília?”, em pregunta. “Dels músics”, li responc sense dubtar. “Sí, i també ho és de la Paeria, perquè durant la Guerra dels Segadors aquí hi va haver un setge important, conegut com el setge de la fam, degut a la dificultat de subministrament que hi va haver mentre durava. I es va acabar el dia 22 de novembre, dia de Santa Cecília, del 1646 -detalla-. Això sempre ho explico al Parc de Santa Cecília, on som ara; aquesta va ser una de les zones més atacades”, em diu.

“En aquest setge, Lleida era defensada per exèrcits espanyols comandats pel general portuguès Brito. I envoltant la ciutat hi havia 20.000 soldats francesos, que eren molt més nombrosos i, malgrat això, no van aconseguir prendre la ciutat. Els espanyols, comandats per Brito, feien una defensa aferrissada. I entre els francesos es va estendre la llegenda que Brito, de nit, es transformava en llop i així podia detectar els seus moviments”, em diu en Joan just quan ens creuem una parella de nois amb dos gossets -cadascú en du un; el que em crida l’atenció és que l’amo d’un s’assembla al gos que du l’altre, i viceversa-. Ja fa anys que aquest gran turó ha estat guanyat per la ciutadania, i pels gossos.

Em sorprèn veure, una mica més amunt, dos pous de gel, adossats a les muralles. Van ser construïts a principis del segle XVII. Aquí quasi no hi toca el sol -som a l’obaga del turó-, però tot i això se’m fan estranys, ara, amb aquesta calor.

Som ara al baluard del rei, que mira a l’oest (la fortalesa té quatre grans baluards, un a cadascun dels punts cardinals). “És el meu baluard preferit, perquè podies quedar ben tancat a dins, i és el que millor il·lustra el pas de les guerres; no ha estat modificat: conserva les troneres i les defenses”, comenta en Joan.

Entrem en un túnel del baluard del rei. Construït al segle XVIII, aquest túnel servia per enllaçar diferents nivells de la fortificació. Té una cambra per emmagatzemar pólvora i armament.

“Aquest no és el túnel que du al castell de Gardeny, oi...?”, dic a en Joan, només per veure com reacciona. “No, no. Ja sé que les veus populars diuen que hi havia un túnel que connectava el turó de la Seu Vella amb l’altre gran turó de Lleida, el de Gardeny, però això és fantasia -em respon-. I trobaràs lleidatans que diuen haver passar per aquest túnel”.

“Què hi fa aquí aquest munt de terra?”, pregunto a en Joan quan sortim del túnel. “Són defenses que es van fer de pressa i corrents per protegir els artillers de la Guerra del Francès”, explica. Defenses fetes de terra! Veig que anaven justos.

Curiosament, ben a prop, hi ha un refugi antiaeri, de sostre baix, també fet de pressa i corrents. Quan hi entro m’adono que té una entrada ben senzilla (i no en ziga-zaga, per evitar que l’adversari hi entrés amb facilitat). “Aquest refugi es va fer durant els bombardejos del 1938”. “Es va utilitzar?”, pregunto a en Joan. “Segurament només el va fer servir la guarnició militar; després va ser magatzem d’estris de jardineria”.

Tot seguit entrem a la catedral. El claustre és bellíssim. És un dels claustres gòtics més grans d’Europa (dels 17 finestrals que té, només dos es repeteixen; és entretingut trobar-los, aquests dos). Em sorprèn trobar l’església completament despullada, sense ornamentació.

La catedral vella de Lleida va ser, durant la Guerra dels Segadors, hospital i magatzem d’armes. A la Guerra de Successió va ser tancada al culte, cosa que va permetre l’entrada de la tropa, i després va ser transformada en caserna militar (ho serà del 1707 fins al 1948). A excepció del campanar, ja aleshores tots els seus espais van ser compartimentats, i gran part del seu patrimoni artístic va ser mutilat, profanat o cremat. Amb la Guerra del Francès van arribar noves pèrdues i mutilacions. La catedral va ser, durant la Guerra Civil Espanyola, camp de concentració. Un lloc de culte convertit en camp de concentració. Quina aberració!

El castell del Rei, vista privilegiada i gran simbolisme

Soc al punt més alt del turó de la Seu Vella, el castell del Rei, dit també la Suda perquè fou fortalesa andalusina. Va ser el palau on residia el monarca en les estades a Lleida.

Lloc d’una vista privilegiada i de gran valor simbòlic, hi han succeït un munt de fets. Aquí, per exemple, els principals representants dels estaments catalans i aragonesos van jurar fidelitat a un infant de 6 anys a qui van coronar rei, Jaume I, tal com ell mateix va deixar escrit a El llibre dels feyts. El seu pare, mort a la batalla de Muret, abans l’havia lliurat en penyora; els francesos no el volien tornar, i finalment ho va ordenar el Papa.

També aquí es va signar, en temps del rei Pere II el Gran, el Primer Pariatge d’Andorra: un règim de sobirania compartida entre autoritats eclesiàstiques i civils. Finalment, en temps del rei Jaume II es va signar la Querimònia de la Val d’Aran, que reconeixia els usos i els costums als aranesos.