PATRIMONI INDUSTRIAL

‘Gegants’ de mecano i un far del delta de l’Ebre

Al port de Tarragona encara hi queden els tinglados i enormes grues d’estiba com a símbols del patrimoni industrial

Si s’hagués decidit ara, crec que uns quants dels tinglados del port de Barcelona no haurien anat a terra. L’enderroc d’aquests singulars magatzems coberts, que tenien la funció de protegir les mercaderies, va permetre, als primers anys de la democràcia, crear un gran espai davant del mar -ara un magnífic lloc de passeig i de lleure-, però es van perdre per sempre aquests unes construccions que eren part del patrimoni industrial de la capital de Catalunya. Sortosament, els barcelonins no han arraconat el barbarisme tinglado, una paraula que m’encanta, de la qual no es pot prescindir, sobretot en el seu sentit figurat.

Al port de Tarragona, en canvi, els tinglados s’hi han mantingut, i és un encert. Alguns es van moure de lloc fa una pila d’anys, per deixar espai per a les vies de les grues elèctriques, però no els van tirar a terra. Ara acullen un munt d’iniciatives i d’activitats, les oficines del port esportiu Port Tarraco i des de fa uns mesos una exposició de peces de la Tàrraco romana. Són peces del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), la seu del qual s’està remodelant.

Els tinglados no són els únics elements que es mantenen drets del patrimoni industrial del port de Tarragona. N’hi ha molts més, i ben visibles, com ara unes enormes grues d’estiba i desestiba que fa anys van quedar obsoletes. “Són el primer tipus de grua elèctrica que va operar al port. Van ser fetes a Bilbao als anys 20. Durant la Guerra Civil les van traslladar al Port de la Selva, i les van retornar una vegada acabada”, em diu Mercè Toldrà, directora del Museu del Port de Tarragona, que m’acompanya.

Imagino que devien anar a parar a aquest indret marítim de l’Alt Empordà perquè durant la guerra era un lloc estratègic, a prop de la frontera. Quina feinada devien tenir per desmuntar i muntar aquests gegants (arriben fins als 15 metres d’alçada)! Però l’expert que va dirigir l’operació devia xalar com un infant amb un mecano. En diferents punts del port tarragoní, com escultures a l’aire lliure, també hi ha culleres (els ganxos per traslladar la mercaderia -el pinso, el gra...- del vaixell al mitjà de transport terrestre, o al revés).

El sarcòfag d’Hipòlit

“Mira, el bot de cadenes!”, em diu la Mercè, quan ens hi acostem. És un bot d’uns 10 metres d’eslora, que tenia la funció de transportar els encarregats de mantenir les cadenes de les boies al mar, alhora que feia de grua de mar per recuperar del fons del mar elements de gran pes (i efectivament va servir per pescar el sarcòfag d’Hipòlit, columnes romanes...). Ben a prop hi ha una màquina de tren que du el nom d’aquesta ciutat a l’època romana, Tàrraco, en què el port ja era una peça essencial.

Anem finalment fins al far de la Banya, construït l’any 1864. És un dels símbols del port i de Tarragona. Situat al dic de llevant, cal fer una bona caminada per arribar-hi, ja que en un bon tram del recorregut no està permès circular-hi amb cotxe. A la banda dreta hi tenim muntanyes de carbó, a punt per ser transportades. Sí, el port de Tarragona té una intensa activitat.

Un far sobre la sorra

“La del delta de l’Ebre era una zona fosca, on hi havia força naufragis. El model del far de la Banya segueix un model de fars que s’havien instal·lat a les costes americanes i angleses, on la costa és més esquerpa. A més, la zona del Delta requeria una instal·lació que permetés que l’aigua hi circulés lliurement per sota: el far és, excepcionalment, damunt la sorra i no a la roca. Per això té la base feta de sis pilars”, m’explica Mercè Toldrà, de camí cap al far.

Dins del far hi ha una exposició que dissortadament no es visita. La Mercè em diu que s’hi mostren els plànols d’aquest far i dels altres dos que hi havia al delta de l’Ebre, el del Fangar i el de l’illa de Buda, tots dos desapareguts. També hi ha maquetes d’altres fars, i s’hi expliquen els diferents sistemes que els han fet funcionar al llarg de la història-primer amb foc, després amb oli, parafina, gas acetilè i finalment electricitat.

“El far de la Banya es va deixar d’utilitzar als anys 60. L’evolució tecnològica va fer que no hi haguessin de residir els farers. Aquests fars d’estructura metàl·lica van ser substituïts per torres de formigó sense habitatge. Aquest va quedar abandonat i el van portar fins aquí”, m’explica la Mercè. “I com el van portar?”, li pregunto. “El van haver de desmuntar”. Els del port de Tarragona són experts a desmuntar i muntar grans estructures.

Durant força anys, el far de la Banya funcionava com a far d’entrada al port de Tarragona. Un altre senyal marítim, el llum del port situada al final del dic, l’ha arraconat. Ara continua bategant però de manera simbòlica.

El nus del far -la part central- era lloc de residència de dues famílies (malgrat ser dues, sembla que no feien mai vacances). Les cuines eren externes, fora del far. Just a sota la residència hi ha un gran dipòsit, que s’omplia d’aigua dolça, un element imprescindible per viure, esclar, a la mar, sempre tan salada.

El Museu del Port de Tarragona

Reproduir vaixells antics a menor escala per divulgar, d’una manera visual i entenedora, el passat mariner de la ciutat és una de les activitats que du a terme el Museu del Port de Tarragona. S’hi han reproduït vaixells dels anys 20, i actualment s’hi està acabant de construir un històric vapor, que s’incorporarà al museu.

“El museu és una finestra oberta a la mar: visitant-lo, o participant en alguna de les activitats - per a escolars o per al públic en general -, es coneix el port d’una ciutat que viu de cara a la mar... a mitges”, diu Mercè Toldrà, directora del Museu del Port de Tarragona. El museu és en un antic magatzem de refugi de mercaderies (un tinglado gran, sense decoració, construït a mitjans del segle XX). D’entre les peces singulars que acull el Museu del Port de Tarragona cal destacar el vaixell original que va permetre a Carlos Barral escriure el mític llibre Catalunya des del mar i un motor dièsel original d’un vaixell mercant anomenat Dragonera.