PATRIMONI INDUSTRIAL
Misc 16/07/2018

No diguis blat fins que sigui... emblanquinat

Va funcionar fins al 2001 i avui és un fantàstic museu on petits i grans aprenen com es fa la farina

i
Daniel Romaní
4 min
Interior d’una de les sales de l’Ecomuseu de la Farinera de Castelló d’Empúries

Et fa res si vinc amb dos nens petits?”, dic per telèfon a la Carme Gilabert. “Cap problema!”, em respon la directora de la Farinera de Castelló d’Empúries. De seguida percebré que aquest ecomuseu està habituat a rebre visites d’infants, incloent-hi terratrèmols com els dos petits de casa. Un museu pot ser un medi realment hostil per als menuts, però aquest és kidsfriendly. Aquí, com a casa, també poden tocar i manipular!

“En aquesta casa s’hi feia farina. Sabeu que la farina serveix per fer pa, galetes, pizzes... oi?”, diu la Carme als dos nens, que tenen quatre i cinc anys. Però ells estan concentrats a fer anar un petit molí, dues pedres en forma de roda, una damunt de l’altra (la de sota és estàtica, la del damunt és la que es mou i tritura el blat). La Carme els ha donat a l’inici uns quants grans de blat i en fan farina. “No pateixis que no es faran mal, està pensat perquè el facin rodar els nens”, em diu.

“Què us sembla que es pot recollir, sense voler, amb el blat?”, els pregunta al cap d’una estona. “Papallones!”, exclama la nena, que ara s’entreté a prémer un botó que posa en funcionament la maqueta d’un molí fariner que reprodueix el que hi havia aquí, el Molí del Mig, un dels tres molins fariners que tenia Castelló d’Empúries. “Papallones no ho sé, però algun insecte sí. Per això hi ha moltes màquines de netejar el blat. Màquines per treure la palla, la pols, les pedres, la sorra, els animalons, les llavors... Les impureses, en diem els grans”.

La localització de la Farinera de Castelló d'Empùries

Pugem dos pisos i la Carme agafa un munt de sedassos i en dona dos a cada nen. Són de la mida dels que tenim a casa, amb què ells juguen a la terrassa, però aquests tenen els forats més petits. N’hi ha de metall, de niló o de seda. En els de seda els forats ni es veuen. “Els sedassos són molt importants per fer farina”, els explica. Amb la combinació de quatre sedassos diferents funciona l’aparell que va classificant el producte. Plansichter, se’n diu”, segueix la Carme.

Els petits passen pel sedàs

Els petits juguen passant-se els sedassos. De fet, han desconnectat de l’explicació, però d’alguna manera ells ja han passat pel sedàs de la memòria del museu. Ara l’explicació ja va per als adults. No només per a mi, perquè a la visita també m’acompanyen Mariona Alegret, de la nissaga d’una de les pastisseries històriques de Sant Cugat, la pastisseria Alegret (creada a finals del segle XIX i que va tancar ara fa pocs anys), i el seu marit, Francesc Castella, que de ben jove, com la Mariona, va treballar de pastisser i actualment és product manager d’Europastry, empresa dedicada al pa i la brioixeria congelada.

“Cada plansichter està format per dues caixes que tenen calaixos superposats, els quals estan dividits en quatre carrils que combinen diferents sedassos i safates planes”, continua explicant la Carme. “Per què són edificis alts, les farineres?”, li pregunta en Francesc. “De fet, la molta es feia a baix, on hi ha el molí. Però es necessita altura perquè el producte circuli d’una màquina a l’altra, aprofitant la gravetat, sense necessitat d’energia”, respon la Carme. “¿I sabeu com puja la farina?”, ens pregunta a tots. Aquesta pregunta ja és més difícil. “Amb un ascensor de petites culleres. Catúfols”, diu, dirigint la mirada als adults... que no fem catúfols!

En una farinera, doncs, tot puja i baixa. O quasi tot: quan cal portar el producte horitzontalment es fa servir una màquina anomenada vis sens fi, una mena de tirabuixó que quan gira trasllada el producte.

Quina calor!

A la planta superior la Carme va repassant el procés d’elaboració de la farina -la primera fase és la neteja, després hi ha el condicionament i la darrera és la molta i classificació- i els petits comencen a dir “quina calor”. Sí, aquí dalt hi fa més calor perquè som sota teulada. Veiem ple d’aigua el rec del Molí, el canal d’origen medieval que neix a la Muga, al nucli de Vilanova de la Muga, l’aigua de la qual movia el molí fariner i al segle XX la turbina hidràulica d’aquesta farinera. El tram de canal que tenim al davant és també el fossat de la muralla medieval del nucli de la vila comtal de Castelló d’Empúries.

“Quan feia calor, alguns treballadors es tiraven des d’aquí dalt a l’aigua”, ens explica. A la banda dreta del canal veiem unes casetes de pedra que protegeixen petites comportes. Són les anomenades boixes, que s’enduen aigua del canal per regar els horts i camps que hi ha al llarg del seu recorregut.

“¿Fins quan va estar en funcionament, la farinera?”, pregunta la Mariona a la Carme. “Fins a l’any 2001. Però els darrers anys amb poca producció; no era rendible”, diu la Carme, que quan la farinera encara funcionava ja hi feia visites guiades. “En aquesta farinera es treballava amb uns 20.000 quilos de blat al dia. Avui perquè una farinera mitjana funcioni ha de fer uns 800.000 quilos de farina al dia”. Són faves comptades. O blat pesat.

I els nens? On són? Els trobem finalment fent farina al petit molí que feien rodar al principi, amb les mans emblanquinades.

Hem fet alhora visita infantil i visita d’adults. Dues en una.

Dones, esclaus, rodes, animals i turbines

Primer van ser les dones les que feien moure els molins. El desgast dels canells, tal com s’ha vist en jaciments diversos, ho demostra. Eren molins de vaivé amb una pedra base, plana o còncava, sobre la qual n’hi havia una altra que fregava i feia de morter. En època romana, esclaus i animals havien fet la feina. La descoberta que la força de l’aigua podia generar energia mecànica, amb una roda de fusta i pales, va ser un gran avenç. Si el riu era regular i cabalós, els molins fariners solien tenir una roda vertical; si no, era horitzontal per aprofitar al màxim l’aigua. I van arribar les turbines, “amb un grau d’eficiència molt superior a les rodes hidràuliques, que només aconseguien utilitzar d’un 15% a un 30% de la potència teòrica del salt d’aigua; la turbina, del 75% al 90%”, diu Carme Gilabert. La de Castelló d’Empúries, avui en molt bon estat, funcionava gràcies a un salt d’aigua de 4,5 metres. La va construir el 1905 l’empresa Planas, Flaquer y Cía, una important companyia metal·lúrgica de Girona.

stats