Patrimoni industrial
Misc 28/07/2018

“No toqueu res més!”, que això és cultura

La tossuderia de Marcel·lí Camats va permetre salvar la històrica fàbrica tèxtil Roca i Umbert, una joia

i
Daniel Romaní
4 min
La impressionant sala de les calderes  de la fàbrica tèxtil Roca i Umbert

“Vus aquest tub de ferro tallat?”, em diu el Marcel·lí. Em costa de veure’l, entre tants ferros... Me l’assenyala: “Aquí hi havia un manòmetre que marcava la pressió d’aquesta caldera, però van tallar el tub i se’l van endur”. El Marcel·lí Camats va treballar en aquesta fàbrica tèxtil, la Roca Umbert, durant una pila anys. “Quina enrabiada que vaig agafar! «No toqueu res més!», vaig dir als qui, contractats per l’empresa, es dedicaven a revendre i desballestar les màquines. Vaig anar posant cadenats a totes les portes”, recorda el Marcel·lí. “La fàbrica ja feia anys que estava tancada i se n’havien emportat un munt de coses; molts telers vells van anar a parar al Pakistan, al Marroc...”, m’explica el Marcel·lí, que durant molts anys va viure al recinte d’aquesta fàbrica, un cop tancada.

Si tenim una part important del nostre patrimoni industrial és gràcies a persones que hi han estat vinculades i se l’estimen, com el Marcel·lí, penso mentre observo les dues calderes que s’han conservat en aquesta fàbrica. La més antiga, de segona mà, la van dur de Vilanova i la Geltrú. “El carbó va ser la font d’energia de la Roca Umbert, que en determinades èpoques va funcionar també amb fuel, electricitat i gas”.

Localització de l'antiga fàbrica Roca i Umbert

Abans que jo pronunciï aquella frase que ja he dit a uns quants recintes visitats (“Aquest seria un bon lloc per fer-hi pel·lícules històriques”), ja em diuen unes quantes pel·lis filmades en aquest magnífic espai on hi ha les calderes. “Aquí s’hi han gravat escenes del vaixell presó Uruguay, de Soldados de Salamina, de La ciutat dels prodigis, de La Monyos, videoclips...”, m’explica Ester Prat, historiadora de l’art i coordinadora de Roca Umbert Fàbrica de les Arts.

El blau era el color de Roca Umbert. “Aquí s’hi feia roba de mecànic, i molts texans. També bates, estovalles, llençols...”, recorda el Marcel·lí. “Eren peces de molta qualitat, que no es descolorien”, diu somrient amb nostàlgia.

“Quins processos d’elaboració de la roba es feien en aquesta fàbrica?”, els pregunto. “Tots. Hi entrava el cotó i en sortia la roba confeccionada. Això volia dir batanar, filar, ordir, teixir, tenyir i controlar l’acabat de les peces”, em diu el Marcel·lí, que va introduir el control de qualitat a l’empresa i va ser-ne el responsable. “El 1978 els telers van instal·lar-se a Sant Celoni, i a partir dels anys 80 Roca Umbert es concentra a fer el tints i acabats”, afegeix l’Ester.

Conciliació laboral avançada?

Aquesta era una de les empreses de la comarca que tenia més en compte els treballadors. L’any 1933 es va crear la Casa Cuna per als fills de les mares treballadores, i més tard es va fundar el Cosidor, on les treballadores solteres podien aprendre a cosir, planxar i “portar” la casa. El primer torn de la fàbrica era de les 5 a les 9 del matí i de la 1 del migdia a les 5 de la tarda. Jornada partida, amb una pausa important. Així, els treballadors, al matí, tenien temps per anar a comprar, regar l’hort o arreglar la casa. Conciliació laboral avançada? Alguns també feien altres feines entre torn i torn per augmentar els ingressos familiars.

L’Ester m’explica l’origen de la fàbrica: “Josep Umbert va néixer a Sant Feliu de Codines a mitjan segle XIX. El pare era un petit teixidor de llana al seu poble. El noi va marxar a Barcelona, on va treballar en una cotoneria. Allà va aprendre l’ofici i es va associar amb els germans Pau i Francesc Torras, a Granollers, per muntar una fàbrica tèxtil en aquest municipi”.

La Guerra Civil va sotraguejar la fàbrica. “Als inicis, el 1936, va ser requisada pels obrers, que li van canviar el nom pel d’Espartacus, i al final, el 1939, un incendi provocat va causar-hi una gran destrucció. Però l’empresa es va recuperar, i als anys cinquanta encara va haver de resoldre els problemes originats per l’augment de la producció i les restriccions elèctriques, amb la construcció de La Tèrmica. Durant aquest període la fàbrica es va modernitzar i va multiplicar la seva producció”, m’explica l’Ester quan ens encaminem cap a altres espais que ja no conserven maquinària.

Avui Roca Umbert continua sent una fàbrica, la Fàbrica de les Arts. A l’antiga nau dels ordidors i els telers hi ha una biblioteca. A la nau de les nuadores i rodeteres hi ha La Troca, un centre que acull moltes entitats de cultura popular i tradicional, i a l’espai que ocupaven les bitllaires hi ha un bar. També tenen nous usos l’antiga infermeria (actual espai d’assaig musical), el magatzem d’oli i recanvis (reconvertit en espai d’arts) i la zona de blanqueig (ara tallers d’artistes), mentre que la nau amb coberta de dents de serra s’ha destinat a sala polivalent. A més, la central tèrmica ha sigut rehabilitada per fer-la visitable (aquesta visita la vaig fer fa unes setmanes, perquè ara a l’agost el recinte és tancat; per visitar-lo heu d’esperar a l’1 de setembre).

La fàbrica va tancar l’any olímpic, el 1992. Durant molts anys tot el conjunt va quedar en desús -però hi vivia en Marcel·lí-. Era un lloc molt llaminer per als infants, que quan sortien de classe solien reunir-s’hi per enfilar-se pertot arreu, jugar a fet i amagar i a tirar-se pedres. I també llaminer per a l’especulació urbanística, pel fet d’estar situat en un punt força cèntric de Granollers. Quina sort que Roca Umbert s’hagi salvat de l’especulació!

Els anglesos, pioners

Fins que no va fer fortuna l’expressió “patrimoni industrial”el terme habitual era “arqueologia industrial”. Ara comença a imposar-se “patrimoni de la cultura industrial” o “paisatge industrial”, que inclou aspectes diversos com ara fàbriques, transport, habitatges obrers, maquinària i objectes produïts. Eusebi Casanelles, exdirector del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya i president vitalici del Comitè Internacional per a la Conservació i Defensa del Patrimoni Industrial, recorda que “va ser al Regne Unit on es va acceptar més ràpidament el patrimoni industrial com a part del cultural, en part perquè representava l’època més gloriosa del país, la de la Revolució Industrial. Una de les primeres fites va ser la creació de l’Ironbridge Gorge Museum el 1968. El 1973 s’hi va fer la primera conferència internacional d’aquest àmbit.

stats