PATRIMONI INDUSTRIAL

Que torni la sal a Gerri!

Al Museu de Gerri de la Sal s’hi pot descobrir el procés que en el passat donava 1.500 tones de sal a l’any i que encara podria tenir molt de futur

Mai no em passava desapercebut Gerri de la Sal quan, amb la família, anàvem fins al capdamunt del Pallars Sobirà. Em sorprenia que el poble estigués tan atapeït de cases i, en canvi, a la vora del riu hi hagués una àmplia plana, amb les salines. No ha canviat gens, aquest poble. La carretera -impossible de desviar- el continua partint en dues meitats. I el pont romànic (segle XI), refet més d’una vegada, continua sent el camí d’accés fins a l’antic monestir de Santa Maria de Gerri, que amb molta probabilitat es va emplaçar aquí per explotar la sal, un apreciat conservant d’aliments que s’utilitzava com a moneda d’intercanvi. Els monjos del monestir -fins a 56 monjos hi havien arribat a viure, en l’època de més esplendor- rebien el delme, corresponent al deu per cent de la producció, de part de la població que treballava la sal.

Visito el Museu de Gerri de la Sal acompanyat de l’Aroa Yagüe, la seva directora. El museu es troba a l’alfolí (paraula d’origen àrab que indica el magatzem on es conserva la sal). És un edifici que ha tingut molts altres usos: va ser escola, sala de teatre i de cinema, i també s’aprofitava com a local social del poble quan hi havia alguna festa popular i plovia. Durant la Guerra Civil va ser presó.

“La sal es pujava fins aquí, al magatzem, amb matxos; cada matxo duia dos sacs. A l’arribar es pesava i es buidava en aquestes naus que ara fan de museu. La sal venia del salí una mica humida, i aquí es compactava. A mesura que s’anaven tenint comandes, s’anava tallant”, detalla l’Aroa.

“La sal es venia sobretot a les zones de muntanya. S’utilitzava principalment com a aliment del bestiar i per al consum humà”, m’explica l’Aroa. Tot el poble hi estava involucrat, directament o indirectament, en la producció de sal. Imagino Gerri, dècades enrere, en plena activitat salinera: precisament ara, a l’estiu, era l’època de la producció de sal. Es feia de Sant Joan a finals de setembre. Visualitzo uns quants homes descalços. La sal els picava a les ferides, però... al final de la temporada ja tenien feta la sola de sal!

La de les salines era una feina manual, que aprofitava al màxim els elements de la natura: els canals per on baixava l’aigua salada eren de fusta de pi buidada, i les fuites d’aigua es tapaven amb pals de fusta i palla.

Sempre atents

Els saliners havien d’estar sempre atents. Per exemple, quan es formaven els primers cristalls, calia remoure l’aigua i “trencar el crost” (el crost és la capa que forma la sal en contacte amb l’atmosfera).

No era estrany que, en nits d’estiu, hi hagués corredisses pel poble, en direcció a les salines. Si se sentien trons, fos l’hora que fos, tothom, grans i petits, anava a recollir la sal, encara que fos negra nit, plovent, llampegant...: la sal no es podia fer malbé. Fins i tot a l’esperat ball de festa major, en una ocasió només van quedar-hi els músics... perquè va començar a tronar. A l’estiu, els habitants de Gerri sempre miraven el cel.

“A les dècades dels anys 60 i 70 es va reduir molt el nombre de ramats a causa del despoblament del Pirineu”, m’explica l’Aroa, que és veïna de Gerri. “Entre els anys 70 i 80 es van començar a abandonar les salines. Hi havia una forta competència dels salins de mar, que treballaven durant tot l’any. I el transport era car, estava lluny. La riuada de la tardor del 1982 va ser el cop definitiu. La força del riu es va endur una gran part de les arcabotes i de les eres. No era pas la primera riuada important que s’havia endut els salins: l’any 1907 ja s’havia emportat els salins de baix, els que anaven fins al pont de Baen”, diu l’Aroa.

La sal es va continuar venent uns anys més, ja que hi havia excedents. L’últim saliner va estar treballant fins a l’any 2000, més per nostàlgia que com a negoci. “El 2008 una família va recuperar la tradició, i des d’aleshores se’n fabrica, tot i que molt poca, ja que només tenim un conjunt saliner restaurat”, em diu l’Aroa. La sal que es fabrica es ven al Colmado Casa Buendía, de Barcelona -els avis dels propietaris són de Gerri- i en comerços de la zona de Gerri, Sort, la Pobla de Segur i Tremp.

La sal al Celler de Can Roca

“Alguns cuiners i restaurants de la zona disposen de la nostra sal (Hotel Pessets, Celler dels Joglars, Can Mariano i Farré de Baro): el Celler de Can Roca també fa un dels seus plats amb sal de Gerri”, explica l’Aroa. És una sal excel·lent, de 99,9% de clorur sòdic, molt apreciada per a la cuina. I reconeguda des de fa temps: l’any 1900 ja va guanyar el primer premi de qualitat a l’Exposició Universal de París.

“Seria ideal poder comercialitzar més sal i que com a mínim els restaurants dels Pallars cuinessin amb la nostra sal”, afegeix l’Aroa. Certament, hi ha un munt d’eres (on cristal·litza) i arcabotes (un estadi previ a les eres, on es comença a evaporar), buides, que es podrien aprofitar. A més, no s’ha aturat el brollador de l’aigua salada, el gran tresor situat a prop del riu (d’on l’aigua surt a 7-8 graus de densitat de sal, segons l’escala Beaumé; l’aigua del mar Mediterrani té una densitat d’entre 2 i 3 graus Beaumé).

No estic pensant en les quantitats que es feien abans -cada any es feien més de 1.500 tones de sal- però estaria molt bé que tornés a fer-se sal, no només de manera testimonial, com ara. Que torni la sal a Gerri!

Feina per a tot l’any

Gerri era una coneguda plaça de mercat setmanal i una important cruïlla de camins que connectaven amb altres pobles del Pallars, la Vall Fosca, l’Alt Urgell i també amb França. Els que venien a buscar sal portaven patates, carbó, fruita... I marxaven amb sacs de sal.

De màquines per fer la sal, res. Qualsevol intent d’introduir-hi maquinària va ser infructuós. Hi havia feina tot l’any: a més de la producció de sal, i de preparar i netejar les eres i les arcabotes... a la tardor s’anava pujant la sal amb animals, fins a la casa de la sal, o alfolí. A la façana de l’alfolí encara hi ha unes argolles que s’utilitzaven per lligar els matxos que portaven la sal. Són uns quants els elements que s’utilitzaven per obtenir la sal que es conserven al Museu de Gerri de la Sal, com els dos molins que van funcionar en diferents èpoques per poder moldre la sal. “La sal que anava destinada al consum humà passava pel molí, mentre que la de consum animal es venia tal qual”, subratlla l’Aroa Yagüe, directora del Museu de Gerri de la Sal.