Temple del vapor i de l’aigua

L’escola fa una feina ingent en el foment de la consciència, encara molt millorable, de respecte pel medi ambient. No només a les aules, sinó també amb visites culturals. Han fet tantes sortides a llocs relacionats amb l’aigua els nens i joves d’aquest país! Quan li dic al meu fill Martí, que acaba de fer el primer curs universitari de ciències ambientals, si m’acompanya a visitar la Casa de les Aigües de Montcada, fa un mandrós “Mmm... és que crec que ja hi he estat”. Però una ràpida consulta a internet ens confirma que no, que no la coneix.

Després d’haver vist un reguitzell de màquines de vapor per fer moure telers tèxtils, em sorprèn veure’n una que feia funcionar una central de bombament d’aigua. Som dins d’una màquina de vapor i tinc la sensació de ser en un temple grec. Quina meravella aquestes barres verticals, que són suports de la màquina, elegantment estriades, amb capitell i tot!

“No funciona aquesta màquina de vapor, oi?”, diu el Martí (sí, sí, s’ha apuntat a la visita). Es veu en tan bon estat que sembla que pugui posar-se a funcionar en qualsevol moment. “No. Però tenim la sort que es conserven totes les peces de les dues màquines de vapor. D’aquest tipus de màquines de vapor verticals sembla que només en queden tres més al món: a Portugal, a Escòcia i al Canadà”, ens diu Tania Galán, del Museu Municipal de Montcada, que ens fa de guia.

“Aquesta és una de les primeres màquines de vapor verticals que es van fer a Catalunya. Gràcies a l’energia que es generava aquí s’extreien 24.000 metres cúbics d’aigua cada dia”, ens diu la Tania, mentre continuem la visita i passem pel costat de tres calderes a les quals s’introduïa el carbó. “L’aigua anava cap a Barcelona, i de Barcelona, concretament del port, venia el carbó, amb carros, per la carretera de Ribes, per fer funcionar aquesta central”, ens explica.

Continuem passejant pel recinte i el Martí va repassant en veu alta els arbres que hi ha: uns pins enormes, uns plàtans, una palmera singular -una butia-... mentre la Tania explica que, després d’haver funcionat molts anys amb màquines de vapor, aquesta central va passar a anar amb diferents sistemes d’electricitat, com ara una motobomba elèctrica.

“Quan es va posar en marxa aquesta central de bombament?”, pregunta el Martí a la Tania. “L’any 1878. Va haver-hi una gran sequera que va afectar el subministrament d’aigua a Barcelona. L’aigua del rec Comtal no era suficient per cobrir les necessitats de la gran ciutat, que es trobava en plena construcció de l’Eixample, en ple creixement, doncs. L’Ajuntament de Barcelona va decidir fer, amb urgència, tres pous a la vora del riu Besòs: aquí, on som ara, a prop de la Mina de Montcada, del segle XVIII”, diu la Tania. “Ja hi havia costum d’extreure aigua en aquest lloc, doncs”, fa el Martí. “Sí, a prop d’aquí també neix el rec Comtal, fet a l’Edat Mitjana, i d’aquí se suposa que naixia l’aqüeducte que proveïa d’aigua la Bàrcino romana, tot i que fins ara no se n’han trobat vestigis”, comenta.

“Als anys 80 el Besòs baixava molt contaminat. El 1989 aquesta central de bombament va haver de tancar. Llavors va entrar en vigor la normativa europea de protecció mediambiental del riu i el seu ecosistema es va anar recuperant”, ens diu. “De tota manera -afegeix- aquesta central continua proporcionant aigua per al rec dels parcs i jardins de Montcada”.

Mosaic de trencadís modernista

Som ara a la sala dels pous. L’arrambador ceràmic, fet de mosaic de trencadís, típicament modernista, recrea el cicle de l’aigua: la franja blava inferior evoca l’aigua subterrània, la franja de sobre seria terra, on arrelen plantes, ben florides, gràcies a la pluja que cau del cel, representada en una cornisa blava a tocar del sostre. Que boniques són les baranes de ferro forjat que protegeixen els pous!

Anem al que era la sala de control, on hi havia un gran dipòsit d’aigua, ara buit, que servia per mesurar el cabal i la qualitat de l’aigua. “Mira, un banc de trencadís, com els del passeig de Gràcia de Barcelona”, dic amb veu baixa. “Esclar que aquells tenen grans fanals...” “Doncs no vas desencaminat!”, diu la Tania. “És molt probable que fos dissenyat pel mateix Pere Falqués, que va fer els del passeig de Gràcia. Entre els anys 1915 i 1917, quan es va fer la sala dels pous i la sala de control, Pere Falqués va construir la central de primera elevació d’aigua de la Mina Baixa de Montcada, a la Trinitat Vella, no gaire lluny d’aquí. Hi ha una coincidència temporal i estètica”, remarca la Tania. “Quan es van fer aquests edificis, la central de bombament ja feia uns anys que funcionava, oi?”, pregunto a la Tània. “Sí. Els pous van estar uns anys a l’aire lliure. Es van construir aquests edificis modernistes, per protegir-los, gairebé 40anys més tard”.

Passem pel costat d’una xemeneia -de vuit cares!- i finalment visitem la Casa del Maquinista, que era l’habitatge de l’encarregat del manteniment de les màquines. Hi destaca una galeria de fusta que recorda alguns edificis de Centreeuropa. Quan som a la sala principal, que estava dedicada a reunions, la Tania ens explica que ara, aquí, s’hi fan casaments i fins i tot “benvingudes d’infants” -els “batejos” del segle XXI (aquest és el temple de l’aigua, però en aquest cas no cal aigua!)-, activitats diverses relacionades amb la cultura de l’aigua… “Però un espai tan bonic com aquest -diu la Tania- es podria aprofitar més”.

Els Pous de Montcada

El 1914 va produir-se una epidèmia de tifus a Barcelona a causa de l’aigua. “La culpa és de Montcada”, deien alguns. No era cert. De Montcada l’aigua en sortia neta, però el recorregut de l’anomenada Mina Baixa, feta el 1826 i molt malmesa, passava per pobles com Sant Andreu, Sant Martí... que havien crescut moltíssim, i dels pous negres d’aquests pobles se’n filtrava aigua bruta a la mina. I, esclar, l’aigua arribava a l’Eixample contaminada. Montcada va proporcionar aigua a Barcelona durant gairebé un segle gràcies a la Casa de les Aigües, coneguda originalment com Els Pous de Montcada. Sí, a Montcada, una ciutat atapeïda d’edificis, que ha crescut molt, i desordenadament, les últimes dècades, fracturada per rius (Besòs i Ripoll), autopistes i línies de tren, també hi ha patrimoni industrial.