PATRIMONI INDUSTRIAL

Viatge als orígens de la industrialització de Catalunya

Què tenen en comú els mariners holandesos, l’aiguardent, l’Espluga de Francolí, Amèrica i l’esclat del tèxtil català?

“Als mariners holandesos se’ls feia malbé l’aigua dolça al vaixell, a finals del segle XVII... i esclar, un vaixell sense aigua per beure no va gaire lluny. Per això van començar a dur aiguardent ( eau de vie, encara ara ho diuen, a França). De fet, l’aiguardent el barrejaven amb l’aigua per poder-ne allargar la potabilitat. En aquella època el país que produïa més aiguardent era França, però un conflicte bèl·lic, a mitjans del segle XVII, amb Holanda va canviar els fluxos comercials dels dos països, i els holandesos van anar a buscar aiguardent més al sud, entre altres llocs al Camp de Tarragona, sobretot a Reus. Els vaixells, al segle XVIII, sortien de les platges de Salou i voltants -Torredembarra, Sant Salvador...- per dur aiguardent sobretot al nord d’Europa, i també a Amèrica”. M’ho explica Llorenç Ferrer, professor d’història contemporània de la UB.

“A finals del XVIII i començaments del XIX disminueix la demanda d’aiguardent del nord d’Europa, però al mateix segle XIX creix el comerç de vi, i en menor mesura d’aiguardent, de Catalunya -del port de Barcelona- cap a Amèrica. Els vaixells no tornaven d’Amèrica del tot buits: duien cotó i lli, matèria primera per a les fàbriques tèxtils catalanes”, remarca el Llorenç.

Si els vaixells no haguessin dut aiguardent cap a Amèrica, qui sap si la industrialització a casa nostra s’hauria iniciat amb el tèxtil, i amb la força amb què ho va fer. A més, els empresaris aiguardenters van reinvertir els guanys en la indústria tèxtil, cosa que va accelerar el desenvolupament industrial.

Una de les destil·leries més ben conservades que produïen aiguardent al segle XIX -tot i que la seva època d’esplendor és la primera meitat del XX-és a l’Espluga de Francolí. És la Fassina Balanyà, ara un museu que pertany a la xarxa del mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya).

La visito després d’un volt per aquest poble farcit d’elements patrimonials: les Coves de l’Espluga, la Ruta Templera i Hospitalera, el Museu de la Vida Rural, el celler modernista, projectat per Lluís Domènech i Montaner i bastit pel seu fill Pere Domènech i Roura (que va ser batejat per Àngel Guimerà com la Catedral del Vi, nom que han manllevat altres cellers catalans), i les fonts a l’entrada del poble, un clàssic punt de trobada.

L’alambí i el món oriental

Tot visitant el museu, un dels primers elements que em crida l’atenció és un alambí fet de coure. A l’instant soc transportat al món oriental. “Ramon Llull i Arnau de Vilanova van portar de l’Orient la tècnica de la destil·lació de l’aiguardent”, em diu Florenci Romeu, gerent dels museus municipals de l’Espluga de Francolí, gran divulgador del patrimoni d’aquestes terres. Romeu és nascut a Barberà de la Conca.

“La Fassina Balanyà era una petita indústria familiar dedicada a la destil·lació de la brisa per obtenir aiguardent i altres productes derivats”, m’explica el Florenci. “I què és la brisa?”, li dic. “Està formada per la pell i els pinyols del raïm, i per la rapa, que és l’estructura vegetal que subjecta els grans de raïm. És, doncs, el residu que queda després d’esprémer el raïm per treure-li el suc (el most), que servirà per fer vi”.

“Aquí s’escalfava l’aigua fins a l’ebullició. Costava molt arribar a l’ebullició, per això era important mantenir aquest estat”, em diu just quan som davant d’una gran caldera. “Aquest és el motiu pel qual havien de treballar ininterrompudament, nit i dia, els set dies de la setmana. El vapor d’aigua s’introduïa per la base de l’olla amb unes canonades. Prèviament s’havia posat la brisa a l’olla, i aquesta mescla fermentada (amb alcohol en suspensió) s’anava escalfant fins a arribar als 78 graus, que és quan començaven a sortir els primers vapors alcohòlics (l’alcohol s’evapora a 78,5graus), amb la qual cosa s’aconseguia l’objectiu del procés: separar l’alcohol de la resta d’elements (de l’aigua, del pinyol, de la rapa...). A continuació, els vapors alcohòlics pujaven per una columna de destil·lació fins a arribar al refredador, un recipient cilíndric. Pel contrast de temperatura els vapors es convertien en líquid, que era l’aiguardent”, m’explica.

La tècnica per esquivar l’impost

“En aquesta fassina s’hi feia una producció discreta, d’uns 300 litres al dia. No sempre: les avaries i el ritme més alentit en les hores nocturnes podien fer rebaixar la mitjana. Un altre factor feia reduir la producció: l’impost de la hisenda pública sobre l’alcohol. L’Estat cobrava un 30% del valor de la venda de l’aiguardent... Però la majoria d’industrials ideaven la manera d’esquivar-lo”, diu el Florenci.

“I com l’esquivaven?”, li pregunto. “La tècnica -respon- consistia a avisar a mitjanit el sargento del puesto de la Guàrdia Civil (que era qui en controlava la producció) que s’havia trencat o avariat alguna peça important. L’agent no acostumava a presentar-se a la fàbrica en una hora tan intempestiva i ho feia l’endemà. Quan hi arribava ja s’havia reparat l’avaria i continuava la destil·lació, però la producció que hi havia hagut en aquell interval no es comptabilitzava per calcular l’import de l’impost. Al representant de l’autoritat se li podien lliurar un parell o tres d’ampolles per les molèsties ocasionades i el propietari l’emplaçava per veure’s a la missa del diumenge o en la partida de dòmino al cafè del poble”.

Allà tot s’aprofitava

La Fassina Balanyà comercialitzava dos subproductes del raïm: el pinyol (apreciat com a pinso per als animals i per a alguns olis de discreta categoria) i el tartrà (útil per al procés de fermentació dels llevats, en la pastisseria, i d’estabilitzant en les begudes efervescents). La brisa seca es cremava per escalfar i fer bullir l’aigua de la caldera, i els pagesos i les mestresses de casa en recollien les cendres: ells per als horts - les cendres deixaven la terra flonja i l’aigua i l’aire hi circulaven més eficaçment i també perquè les cendres prevenien moltes malalties en les plantes - i elles per blanquejar els llençols o la vaixella del diumenge i també com a ingredient per fer sabó.

Les cendres no es comercialitzaven, però qui en recollia hi deixava la voluntat i al final de la temporada els treballadors amb aquests diners feien una excursió a Montserrat o a Barcelona. Ah! I el mateix vapor d’aigua feia funcionar les màquines de la fàbrica i produïa electricitat per a la fàbrica.