PATRIMONI INDUSTRIAL

La força de l’aigua que serra, fa farina i electricitat

Les serradores eren unes màquines mogudes per l’energia hidràulica i estaven fetes de fusta

Enfilo tranquil·lament la Vall Ferrera per arribar fins al petit poble pallarès d’Àreu, situat a més de 1.200 metres d’alçada. Aquesta és una de les rutes més habituals per accedir a la Pica d’Estats, però és ben poc transitada. L’únic que em fa aturar és un ramat de bens que travessa la carretera sense mirar a dreta i esquerra.

He quedat amb el Josep Feliu, guia de la serradora d’Àreu, que és uns centenars de metres més amunt del petit nucli de població. Però a l’hora convinguda no hi és.

Mentre l’espero, gaudeixo de l’espectacle de la natura. El riu baixa content com un gíngol. Enguany hi ha aigua a dojo. Ha plogut arreu i per a tothom. En canvi, no baixa ni una gota d’aigua pel canal de fusta on hi ha la roda hidràulica que fa moure la serradora. M’acosto a la roda, feta de pales o catúfols (també se’n diuen àleps). Em sorprèn que sigui de fusta. Pensava que era de ferro.

Aprofito també l’espera per llegir un llibret de didàctica i difusió editat pel mNACTEC (la serradora forma part de la xarxa de centres del mNACTEC, Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya): “Les serradores, anomenades també molines, eren unes màquines mogudes amb l’energia de l’aigua que serraven longitudinalment els rolls (troncs dels arbres ja preparats) per transformar-los en taules, bigues o taulons, per poder ser usats en la construcció, en la indústria o en la vida domèstica. Eren de construcció robusta, fetes bàsicament de fusta. Només eren de ferro uns quants elements mecànics imprescindibles (el ferro era escàs i car, fins i tot quan s’obtenia a les fargues de les mateixes valls), que eren fets pels mateixos ferrers dels pobles”.

El Josep segueix sense aparèixer. Tot llegint, també m’assabento que de serradores se’n van instal·lar per tot el Pallars. La majoria de pobles que disposaven d’un bon cabal d’aigua en tenien una, dues o fins i tot tres. Passada la Guerra Civil, en època d’autarquia, en comptes de decaure, moltes es van renovar i fins i tot se’n van construir de noves. El declivi va arribar a partir dels anys 50 i 60, amb la construcció de les grans centrals hidroelèctriques, que van modificar els cabals dels rius i que produïen electricitat per a les noves serres elèctriques... I si s’ha despistat, el Josep? O m’he despistat jo?

Sopa d’ortigues

Mi-te’l! Arriba a bon pas, tot i que no pot córrer: du botes de pescador, que li cobreixen bona part de les cames. “Disculpa”, em diu. “Era 300 metres més amunt. Estava traient petits troncs, branquetes, fulles... que impedien el pas de l’aigua pel canal”. Hi ha molta aigua, aquests dies. El riu “baixa gros”, diu. I quan veu que fixo la mirada en les seves botes, fa: “Avui les estreno!”

Anem fins a la porta de la serradora. Un grup d’ortigues destorben el pas. El Josep les arrenca d’una revolada. “No passa res! Si les agafes ràpidament per la tija, i no per les fulles, no piquen”, em diu. “Diuen que si no respires tampoc piquen”, li dic. “I si no respires cinc minuts et mors”, diu de broma per tirar per terra aquesta teoria infundada. “¿Sabies que en aquestes terres feien sopa d’ortigues?”, afegeix.

Ja som dins la serradora. El Josep Feliu col·loca un tronc horitzontalment. Pràcticament al moment que comença a girar la roda hidràulica, la fulla de ferro de la serra inicia el moviment, pujant i baixant alternativament, mentre el roll, subjectat damunt d’una bancada mòbil, avança horitzontalment perquè pugui continuar sent serrat. De seguida s’escampen un munt de serradures i encenalls, i l’agradable olor de fusta de pi. “La fulla de la serra és un element clau de tota la maquinària, però no en tenim cap de recanvi. Se’n va intentar fer alguna còpia, però no va resultar”, diu el Josep.

“Vols que fem funcionar la farinera?”, em diu. Jo pensava que només hi havia una serradora. “Ja que hi som...”, li responc. Passem pel costat del canal de fusta per on baixa l’aigua per a la serradora, que és entre els dos edificis, el de la serradora i el de la farinera. “Aquest canal és de fusta d’avet, molt resistent a l’aigua”, em diu el Josep. “¿Hi ha avets, per aquí?” “No, són més amunt, s’han de baixar”.

L’edifici on hi ha la farinera és petit però ben aprofitat. No hi ha un sinó dos molins fariners. Un es va restaurar i és el que funciona. L’altre no.

També hi ha una petita central elèctrica que temps enrere donava llum a tot el poble. Ara només es posa en funcionament com a demostració. “Va estar espatllada durant molt de temps. Aquí no es presentava ni Cristo, però per sort fa uns dies van arreglar-la”. De cop, diu: “Vinc d’aquí mitja horeta”. I se’n va a obrir la petita comporta per on baixa aigua cap a la roda hidràulica que fa moure aquest molí. Tarda tres minuts. “Uns quants fan mala cara quan els dic això de mitja hora: s’ho creuen!”, em diu. Té cara de murri, el Josep. És de la broma. Fa de guia de tant en tant, i em diu que ha treballat al camp però ara es dedica “a la construcció... o el que surti”.

En aquest petit recinte hi ha tres tamborets. Podria ben bé ser un per a cadascun dels fariners, i el tercer per a l’operari de la central elèctrica. Tots són de diferents mides: per a diferents edats. Són porcions de troncs, molt ben tallades. No els calen potes! Tot és senzill, aquí dalt. I ben pensat.

Troncs que baixaven pel riu amb rais

El negoci de les serradores comportava moltes altres feines, com la dels que anaven a buscar els troncs i la dels que, un cop tallats (en forma de taules, bigues o taulons), se’ls enduien riu avall. A més dels carros i de les bèsties de càrrega, un dels mitjans de transport habitual abans que arribés l’automòbil era el riu. Molt abans que es popularitzés el ràfting, per la Noguera Pallaresa hi baixaven els raiers, amb unes plataformes fetes amb els troncs lligats anomenades rais. Per recordar l’ofici dels raiers, la Pobla de Segur, històricament un punt de comunicacions del Pallars Jussà, situat a la confluència dels rius Noguera Pallaresa i Flamicell -on arriba el tren des del 1951 (i és a la Pobla on mor la línia)-, acull un museu petit i interessant, l’Espai Raier.