Visita a Castellcir: el senyor del castell que va matar el rector amb una fletxa

CastellcirEl nomenclàtor d’un municipi és un dels elements essencials del seu ADN. Així que arribo a un poble o ciutat m’agrada repassar els noms dels carrers, places i avingudes. També estar atent als canvis de noms, que han d’estar justificats, no només perquè fan anar de bòlit els carters (tot i que ara tenen menys feina). ¿Estava justificat canviar, com es va fer, el nom del carrer de l’Amargura pel del carrer Major, a Castellcir? Crec que sí. El nom no té ni el més mínim atractiu, i cap personatge s’ha sentit ofès amb el canvi.

En aquest carrer és on comença la ruta més habitual per anar, tot caminant, cap al castell de Castellcir. És el que jo faig avui. “El carrer de l’Amargura va ser el primer eix del municipi actual de Castellcir, perquè inicialment Castellcir estava format pel castell i els masos que hi havia als seus voltants”, em diu Jaume Dantí, catedràtic d’història moderna de la Universitat de Barcelona i autor, juntament amb Joan Ruiz, del llibre Castellcir. Origen i evolució d’un poble de la Catalunya Vella. “Al carrer de l’Amargura, ara carrer Major, van instal·lar-s’hi, a partir del segle XVIII, famílies treballadores, gent de poca terra”, continua explicant-me.

“Els orígens del castell de Castellcir o castell Cir -que segurament era propietat d’un senyor anomenat Cir- són poc clars, tot i que probablement va construir-se a mitjans del segle XI. Fins i tot podria ser que el nom de Castellcir pertanyi a un altre castell de la zona, que avui no existeix”, diu el Jaume.

Dantí destaca el fet que en poc espai hi ha tres elements patrimonials d’interès: el castell de Castellcir, conegut com a castell de la Popa, la Torrassa dels Moros i l’església de Sant Andreu. “Una de les principals singularitats del castell és que durant força temps, a l’època medieval, tenia dos propietaris: l’església (Sant Benet de Bages primer i Santa Maria de l’Estany després) i un senyor laic (durant força temps, fins a plena època moderna, van ser els Planella)”, explica el Jaume.

El fet de ser de propietat compartida va generar conflicte, esclar. Si més no, així ho reflecteix la llegenda que m’explica el Jaume: “El senyor del castell, tip que el rector li retragués el seu mal comportament, va prendre una decisió dràstica: el va matar amb una fletxa de ballesta llançada des del castell mentre deia missa. De seguida se’n va penedir i va viatjar a Roma per fer penitència. El Papa el va absoldre a condició que construís una nova església en un indret que no es veiés des de cap punt del castell (seria l’església de Sant Andreu). Ara bé, com a represàlia per les malvestats comeses pel senyor, el rei Jaume II va assetjar el castell”.

Aleshores el Jaume fa cara de murri, i afegeix: “Aquesta llegenda grinyola per una cosa...” I, abans que jo hagi pogut imaginar-la, ell mateix fa: “No és possible que el senyor matés el rector des del castell, perquè és massa lluny! Potser podria haver-ho fet des del turó de Vilacís o des de la Torrassa dels Moros”.

Arribo al castell després d’una bonica caminada per aquesta zona tranquil·la del Moianès, que ha tingut com a banda sonora la piuladissa d’ocells i els sotracs damunt les pedres d’algunes bicicletes que passen massa ràpid. Dic castell, però de fet són les runes del castell. No hi ha ni teulades ni sostres. Només alguns murs resten drets. Es conserva el portal romànic, la torre de l’homenatge -gòtica- i restes de l’ermita de Sant Martí.

“El castell va esdevenir mas, que va estar habitat fins a la dècada de 1940. Després s’ha degradat molt”, em diu el Jaume, que l’ha visitat un munt de vegades. Hi ha fotos de principis del segleXX en què es veu gairebé sencer. El fet que quedés deshabitat ha sigut determinant per al seu deteriorament. També les tempestes i la mà humana, o sigui, l’espoliació, l’han anat fent malbé: s’han arrencat pedres treballades que han anat a parar a cases particulars. “Som davant d’un Bé Cultural d’Interès Nacional, tots els castells ho són. A la Generalitat li pertoca preservar-los, però no arriba a tot”, lamenta el Jaume.

El trepidant segle XX va ser el període en què més masos del país -incloent-hi els del Moianès- van quedar deshabitats per sempre. Amb aquesta pèrdua desapareixia un món aparentment harmònic, arrelat a la terra, marcat per les tradicions -la de l’hereu, entre d’altres- i per una forma de vida que seguia el calendari de la natura (i la meteorologia). Un passat que potser ens desperta nostàlgia, però que comportava una vida molt dura.

Em situo sota del penyal on hi ha el castell. Mentre busco el punt just des d’on el rocam ofereix més nítidament la imatge de la popa d’un vaixell antic, penso que aquesta visió ha generat un munt de fantasies en molta gent temps enrere. Fa unes quantes centúries, força catalans de l’interior morien sense haver vist el mar. En realitat, al llarg de la seva vida no es bellugaven gaire del lloc de naixement. Buscaven una parella al mateix poble o al del costat, o bé en un mas pròxim, i formaven una família que rarament es trencava. No eren minoria els qui no tan sols no viatjaven, sinó que no s’acostaven al mar. Els vaixells formaven part d’un món llunyà i fantasiós. A tot estirar els veien en dibuixos dels contes de grans expedicions, pirates i naufragis, o se’ls imaginaven, de vegades amb l’ajut d’elements de la natura, com ara els núvols, els arbres o el rocam.