Patrimoni cultural: castells
Misc 16/07/2019

Visita al castell de Sant Salvador de Verdera: un vaixell que intenta navegar terra endins

Mai ha estat excavat ni restaurat. Està enrunat. Però val la pena visitar-lo, ni que sigui per les espectaculars vistes de l’Empordà i el cap de Creus

i
Daniel Romaní
4 min
Aquest estiu, dues entrades al monestir de Sant Pere de Rodes pel preu d’una.  Les restes del castell de Verdera, amb la plana empordanesa als seus peus.

El Port de la Selva“Ja ho veuràs: quan comencem a cansar-nos ja hi haurem arribat”. M’ho diu la Sònia Masmartí quan iniciem la pujada al castell de Sant Salvador de Verdera des del monestir de Sant Pere de Rodes, una de les joies del romànic europeu. El castell sembla força més enlairat, però per als bons caminadors és un saltironet. De fet, és tan sols 150 metres més amunt que el monestir.

La Sònia, historiadora, és la responsable d’aquest monestir que els monjos van abandonar el 1798 (es trobaven molt sols i eren constantment atacats per contrabandistes, bandolers i també pels soldats francesos). Ella hi va viure durant set anys, sola. Les nits les passava ben tranquil·la, amb un gos menudet, el seu quisso de sempre.

A mitja pujada m’explica que els primers documents del monestir diuen que està situat sota el castell de Sant Salvador. “Ah, doncs el castell és anterior al monestir, oi?” “Sí, la primera vegada que s’esmenta el castell és l’any 904. El monestir es va fer una mica més tard”.

Imatge del castell de Sant Salvador de Verdera

És com un gran vaixell encallat, amb una quilla ben fonda, que tracta de navegar terra endins. Aquesta és la impressió que tinc en veure de prop el castell de Verdera (el que en queda, esclar). Situat al punt més alt de la serra de Rodes, a babord hi té l’anomenada Mar d’Avall, on el golf de Roses és protagonista, i a estribord, la Mar d’Amunt, amb la badia del Port de la Selva, el cap de Cervera i l’inici del golf de Lleó.

Quan arribem a la torre nord del castell penso que no és casualitat que es conegui com a torre de proa : té forma triangular, com la part davantera d’una embarcació. El mur d’aquesta torre és ben gruixut: és la que rep directament la tramuntana! “Mira allà al fons”, em diu la Sònia, i quan els ulls s’acostumen a la foscor hi veig un bassal. Som dins d’una antiga cisterna, situada a pocs metres del recinte emmurallat. Estem rodejats de mar, però aquí dalt -pràcticament a 670 metres d’altura- també hi tenim aigua. “L’aigua hi brolla procedent del subsol. És un element que sorprenentment trobem en abundància en aquest cim. Era del tot necessària per mantenir la vida al castell”.

Aigua dolça del Canigó?

“Com és que aquesta cisterna es va fer fora del castell?”, li pregunto. “Imagino que es va fer en temps de pau, deuria haver-n’hi una altra a dins”, em respon. “D’aigua sempre n’hi ha, en aquesta cisterna, per més forta que sigui la sequera no s’esgota mai. I els dies de llevantada puja el nivell, ja que l’aigua salada, la del mar, fa pujar els aqüífers d’aigua dolça”, m’explica. “De fet, hi ha molta aigua a tota aquesta muntanya. Una llegenda diu que al Canigó hi neix un riu subterrani que passa per aquí sota i desemboca al cap de Creus”. I afegeix: “Tota l’aigua que ara ens cal per al funcionament del monestir de Sant Pere de Rodes -lavabos, restaurant...- surt de la muntanya”.

Visita al castell de Sant Salvador de Verdera: un vaixell que intenta navegar terra endins

Mentre contemplo l’àmplia plana empordanesa, la Sònia m’explica que el castell, al segle X, va ser donat per Gausfred d’Empúries al monestir, però ben aviat els successors del comte van voler recuperar-lo i el van usurpar als monjos. Va començar un llarg estira-i-arronsa pel seu control; el bisbe de Girona va actuar de mediador en el conflicte i va aconseguir l’acord que el comte només podria fer-ne ús en cas de guerra. I a finals del segle XIII la guerra va arribar. Per defensar el territori de l’entrada de les tropes franceses, el comte d’Empúries va fer construir les muralles i torres que, en part, s’han mantingut fins avui. Concretament, es conserven muralles a la banda nord i a l’est; al sud, com que hi ha un abrupte penya-segat, no va caldre construir-hi cap mur.

Se sap que al segle XIV el comte d’Empúries hi va destinar un castlà, un delegat comtal que tenia, entre altres funcions, la de custodiar la presó. De manera que aquí va haver-hi presoners. I també un ermità, que vivia a l’església de Sant Salvador de Verdera. Aquesta església formava part del castell (en queden alguns panys de paret). La Sònia Masmartí m’explica que l’ermità es mantenia gràcies a les almoines dels que pelegrinaven al monestir: feien un repicó pujant al cim de la Verdera, i tocaven el cel. M’imagino l’ermità com un mariner defensant la nau en dies de temporal. Però de seguida la Sònia em fa baixar a la realitat: “L’església es va abandonar per sempre al segle XV, coincidint amb la decadència del pelegrinatge al monestir i amb el probable abandonament del castell. Sabem que al segle XVI l’església va ser utilitzada com a refugi d’animals”.

Visita al castell de Sant Salvador de Verdera: un vaixell que intenta navegar terra endins

La popularitat del temple, però, es va mantenir entre els habitants del cap de Creus i al segle XVII, a petició dels pescadors del territori, el bisbat de Girona el va reconsagrar i va concedir llicència per poder pescar en diumenge i així destinar recursos a restaurar-lo.

El castell de Verdera és el vèrtex d’un triangle format també pel monestir, d’una banda, i el poble de Santa Creu i l’església de Santa Helena, a un quilòmetre del monestir, de l’altra. “Ara estem excavant i recuperant Santa Creu i Santa Helena. Quan acabem, ens agradaria posar-nos a treballar al castell de Sant Salvador de Verdera, que no s’ha excavat ni restaurat mai”. De moment, el castell continua desafiant la tramuntana, amb les veles sempre abaixades, i sense arribar mai a port.

Un excepcional lloc de guaita

M’encanta el lloc on és aquest castell. Soc de “mar i muntanya” i aquí hi tinc els dos elements. Avui fa un dia força clar, que ens proporciona un excepcional domini visual de la terra i del mar. Però al cap d’una estona, pugen algunes boires, com glops de vapor d’una olla bullint. Quan s’esvaeixen, la vista em sembla encara més excepcional.

Aquest era un punt clau de vigilància per a la defensa contra els perills que feien tremolar els habitants del cap de Creus, que venien tant per mar com per terra. La tarda del 3 de setembre del 1581 el guaita de Sant Salvador va alertar el monestir de Sant Pere de Rodes que un estol de dotze veles misterioses, procedent de les illes Medes, es dirigien al cap de Creus. Podia tractar-se del temut corsari Otxali, i l’abat va fer repicar campanes per enviar l’avís als habitants de Llançà i de la Selva de Mar. En més d’una ocasió el monestir va acollir la població.

stats