16/03/2015

Cosmopolites i patriotes

3 min

Per aquelles estranyes connexions que fa la ment, el primer que vaig pensar quan vaig llegir la notícia de l’aparició del manifest fundacional del CLAC -sigles del Centro Libre de Arte y Cultura- va ser en una nova versió d’aquelles cançons solidàries amb què els occidentals volíem pal·liar la mala consciència amb el Tercer Món. La mateixa melodia, nous arranjaments, uns quants supervivents originals i nouvinguts d’acord amb les lleis del mercat. El manifest del CLAC no deixa de ser una nova versió de la renglera de manifestos a favor de la pluralitat lingüística que han anat apareixent a Catalunya des que la democràcia és democràcia i constitucional.

L’objectiu principal del CLAC és “ promover y reforzar el carácter cos mopolita que Barcelona ha tenido si empre, estimulando su papel de referente cultural de Cataluña dentro de España ” en contraposició “ al provincianismo que ha embargado Cataluña en los últimos tiempos ”. Atenent aquesta declaració d’intencions, el CLAC i els seus membres es declaren l’essència del cosmopolitisme en una societat, la catalana, que ha caigut en mans dels que no pensen com ells, o sigui, provincians indocumentats que busquen subvencions per demostrar -tal com va dir Ramón de España, un dels signants- que Bob Dylan, Elvis Presley i Colom són d’origen català.

El veritable pal de paller d’aquests manifestos ha sigut la defensa del bilingüisme, una vindicació, sovint, poc temperada i, sobretot, subjectiva davant d’una realitat incontestable: els únics catalans bilingües són els catalanoparlants. Tant és així que en el seu acte fundacional els membres del CLAC no van fer allò que prediquen i el seu cartell estava escrit en una sola llengua, que no era, evidentment, la d’Elvis Presley, Bob Dylan i Colom.

Han passat més de trenta anys des de l’aparició de la primera proclama en favor del castellà. Aquell Manifiesto de los 2.300 va ser una missiva en què un grup d’intel·lectuals i professionals expressaven la seva preocupació per la situació cultural i lingüística de Catalunya, i assenyalaven, com a mal de totes les perversions, la immersió lingüística. Convertits en herois pels monolingüistes, la seva lluita no va ser en va. Molts d’aquells signants van treure bons rèdits professionals gràcies a allò que criticaven, i tres dècades més tard uns quants supervivents segueixen demostrant que l’anticatalanisme és molt rendible.

El naixement del Foro Babel va coincidir amb la pujada d’Aznar al poder l’any 1996. Aquesta vegada es conformava primer un grup d’intel·lectuals i artistes en defensa del bilingüisme, i poc després apareixien dos manifestos que serien presentats amb tots els honors mediàtics. La renglera de signants era estel·lar, alguns de sorprenents, i els altaveus feia temps que estaven endollats. Lamentablement, aquests dos manifestos van ser les úniques activitats babèliques d’un fòrum que va morir d’inanició amb l’entrada del nou mil·lenni. Mancava unitat i, sobretot, constància política.

Perduts en l’erm existencial i amb la sensació de traïció del president Maragall, l’aparició l’any 2006 de Ciutadans va ser un somni fet realitat. Els addictes als manifestos en defensa del bilingüisme havien trobat un partit idoni per tirar endavant les seves aspiracions sociopolítiques. “No importa que el gat sigui blanc o negre, l’important es que caci ratolins”, va dir Deng Xiaoping. Canviem el ratolí pel catalanisme, i tindrem la ideologia de Ciutadans.

El partit de Rivera, un líder de disseny, va tenir uns inicis electorals poc encoratjadors. Amb una vocació d’estímul, el 2008 va aparèixer un nou pamflet titulat Manifiesto por la lengua común. La novetat era que l’havien cuinat a Madrid els “exiliats”, així es va autoqualificar Felix de Azúa, i diversos signants, transversals.

Sembla, si les enquestes no s’equivoquen, que l’èxit electoral de Ciutadans-Ciudadanos frenarà l’aparició de nous manifestos. El CLAC va ser creat abans que Rivera fos un fenomen tan mediàtic, i si el partit pijo patriota de Ciutadans aconsegueix ser fort a Andalusia i Madrid, els cosmopolites no nacionalistes tindran finalment l’elixir per guarir-se d’una obsessió arrossegada al llarg de trenta anys.

stats