Publicitat
Publicitat

ICV i la memòria sentimental

Hi ha articles que costen d’escriure. La memòria sentimental, considerada pels sentimentals com l’ADN de les persones, sovint es converteix en una motxilla tan pesant que, contradient Foix, no et permet veure-hi clar ni quan dorms.

Busco recuperar dades per internet i el primer que m’apareix quan escric ICV és Instituto de Cerámica y Vidrio, una bona metàfora de la situació en què es troba la formació liderada per Joan Herrera. Tinc la sensació, i utilitzo la primera persona per una qüestió més estètica que ètica, que ICV va començar a perdre el rumb en el moment en què va adonar-se que la realitat del procés superava la ficció i calia mullar-se per no quedar desenfocat com el personatge de la pel·lícula Desmuntant Harry.

Al llarg del periple sobiranista, la posició, sobretot, de Joan Herrera s’ha caracteritzat per una ambivalència desesperant. Alguns diuen que aquesta dualitat és deguda a un càlcul electoral, d’altres que és convicció, i uns quants que és la influència d’Ernest Urtasun, un eurodiputat tan federalista com contrari a l’independentisme.

Tinguin raó els uns, els altres, o aquells que es postulen per la teoria de l’oracle, l’aparició de Podem o Podemos, tanto monta monta tanto, i el salt a la política professional de la independent Ada Colau han servit de salvavides al sector herrerista, guanyador de l’últim congrés. Després d’una àrdua negociació, ICV va poder entrar a formar part de Guanyem Barcelona, més tard obligada a canviar-se el nom pel de Barcelona en Comú per les males praxis d’un valencià blaverista. Quan vaig fer la mili vaig tenir la sort que em fes classes d’història d’Espanya un tinent que va iniciar les seves sessions doctrinàries amb un: “ En el siglo ocho, flotaba por el ambiente una idea de unidad...” Plagiant la brillant reflexió de l’oficial de terra, diré que entre els que voten o han votat ICV floten per l’ambient dues preguntes. La primera és: què hauria passat si a Barcelona ICV s’hagués presentat a les urnes en solitari i no a remolc de dues forces emergents i mediàtiques? L’expressió a remolc pot semblar dura, però és el que sembla des que va arrencar aquesta campanya electoral. I la segona és si Joan Herrera i Dolors Camats se senten còmodes a l’ombra d’Ada Colau i a l’epicentre del boom Pablo Iglesias. Pel que fa a la primera pregunta, tinc clara la resposta. I pel que fa a la segona, també, sobretot amb el desembarcament de Pablo Iglesias a Catalunya.

Per a ICV, l’arribada del líder de Podem per donar suport a Barcelona en Comú no ha tingut efectes guaridors. Ans al contrari. Les respostes evasives de Pablo Iglesias, tan poc diferenciades del que pot fer un membre de la casta, respecte a temes tan sensibles com la situació del català als territoris de parla catalana i el corredor mediterrani d’alta velocitat, fan certa aquella frase que afirma que “quan es tracta de Catalunya, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”.

Tampoc hi ha ajudat la polèmica creada per Marina Pibernat, ex número quatre de les llistes d’EUiA per Girona. La seva sonada irrupció a la campanya, titllant via tuit de catalufos tots aquells que criticaven Barcelona en Comú, no ha fet res més que incrementar la sensació de desorientació. L’excandidata d’EUiA diu: “El millor és que m’he salvat d’una campanya que no em venia gens de gust en una coalició en la qual no estava gens còmoda. Dono gràcies per això”. La comoditat, sovint, és relativa, sobretot en la política. Estic convençut que, si una candidata madrilenya hagués utilitzat el terme madrileñufo referint-se a un membre del seu partit a la Comunitat de Madrid, se l’haurien menjat viva i no haurien sortit els pijoapartes literaris de torn en defensa de la política bocamolla.

Segurament, la culpa del meu neguit la té la maleïda memòria sentimental, que m’obliga a plagiar una altra frase, aquesta vegada de Lluís Llach: “No és això, companys, no és això”. Passar d’estar a favor del dret a decidir a estar a favor del dret a decidir però “per a tot” ens ha deixat descol·locats a uns quants. Potser perquè som uns sentimentals, poc acostumats a les ambivalències en un partit que té els seus orígens en el PSUC.

En l’horitzó es dibuixa una nova refundació, i aquesta vegada sense escuts mediàtics.

Riure, malgrat tot