BarcelonaQuan em situo a la tribuna del Parlament, Xavier García Albiol està fent el seu discurs de rèplica al president de la Generalitat. En una cambra tan petita l’exalcalde de Badalona sembla més alt del que ja és i, emmarcada darrere de l’immens volum cranial d’Albiol, Carme Forcadell agafa l’aparença, tan pàl·lida i quieta, d’una Moreneta d’ivori amb el cap de l’opositor fent de bola del món. “Ni vostè ni ningú convocarà un referèndum”, diu en un to desafiant. S’ha estrenat una versió nova d’ Els set magnífics i Albiol creu que n’eren vuit.
Hi ha un cert ambient col·legial al Parlament. Quan respon Puigdemont, des del banc dels populars, el que tinc més a prop, se sent una cantarella d’hora del pati. “ Mentira, mentira ”, “zero, zero”, “ tengui, tengui ”, “ falti, falti ”.
La CUP, ‘too much’ per al PP
No hi haurà intercanvi de cromos. Esperanza García fa ganyotes quan Andrea Levy se’n va com una guilla quan surt al faristol Anna Gabriel. “Això es too much per a mi”, diu la vicesecretària d’estudis del PP a Madrid. Miro l’hemicicle a través de les meves ulleres i tot sembla més gran. A través dels vidres d’home descregut, el món es transforma en Qualsevol nit por sortir el sol, la cançó de Sisa. El discurs de Gabriel fa un efecte de Dormidina contundent. Segur que ella prefereix la til·la i un matrimoni de conveniència. El pròxim, Jordi Turull, convida a pensar que la catalèpsia serà definitiva, però el portaveu de Junts pel Sí sorprèn i es fa seva aquella frase que va fer popular Gerard Piqué. Turull fa un Kevin Roldán i convulsa la sala amb un discurs de to kennedià amb lleugers tocs de Hristo Stòitxkov. Els parlamentaris de C’s protesten. També els del PP. Turull té l’aspecte d’aquell amic que fa el discurs en una boda i acaba avergonyint, fins i tot, la tieta del nuvi.
Al final la votació acaba en un 72a 63 a favor de la continuïtat del president. Tinc la sensació d’haver assistit a un Barça - Reial Madrid. Altres dies això deu ser més semblant a un Eibar-Granada.
