No hi tornem mai més

Aquest any s’ha manipulat una revolta social legítima posant-la al servei de fins destructius

Si hagués de resumir les eleccions del 2016 en una frase, diria que han sigut una revolució sociològica, un advertiment moral i una crida política.

Sociològicament, la campanya ha sigut un exemple de com es divideixen les societats. La de Trump ha sigut com una riuada que s’enduu el sòl fèrtil i revela i eixampla les esquerdes que hi ha a sota. Som una societat molt més dividida del que crèiem. Les persones instruïdes tenen una visió del món i un sentit del vot que cada cop divergeixen més dels de les persones menys instruïdes. El mateix es pot dir pel que fa a la visió del món i el sentit del vot dels homes i les dones, els negres i els blancs, els nadius i els immigrants, els joves i els vells i els que viuen a les ciutats i en un medi rural.

Ens agrada creure que la democràcia és una pugna d’idees i un procés de deliberació individual, però enguany la demografia n’ha dictat el destí. La campanya ens ha retornat a les nostres trinxeres tribals. Sembla que ara els nord-americans són més sectaris i estan separats per una incomprensió més gran.

Aquest any s’ha manipulat una revolta social legítima posant-la al servei de fins destructius. Els últims 50 anys la majoria ens hem beneficiat del feminisme, el moviment pels drets civils, la immigració en massa, l’era de la informació i la revolució sexual. Però, com assenyala Charles Murray, hi ha una classe castigada per totes aquestes tendències: els treballadors blancs.

En altres temps la classe obrera blanca va estar còmodament instal·lada al centre de l’ideal nord-americà. Ara els seus integrants veuen que les seves habilitats es devaluen, els seus barris es transformen, es deslegitima la seva masculinitat, les seves estructures familiars queden malmeses, la seva dignitat suprimida i la seva honradesa elemental qüestionada. Marginats, la majoria se senten invisibles, alienats i culturalment pessimistes. Enguany els treballadors han derrocat els patrons de les empreses i han pres el control del Partit Republicà.

Això podria ser un progrés i fins i tot un fet inspirador, però, potser pel candidat que l’encapçala, la revolta de la classe obrera ha estat tenyida d’intolerància, antisemitisme, odi de classe, misogínia i autoritarisme, cosa que ha esquinçat encara més el teixit social nord-americà. Ara les nostres fractures partidistes se solapen perillosament amb les divisions racials i de classe i amenacen de conformar una trinitat de la discòrdia que tindria conseqüències terribles.

La salut moral del sistema polític és encara més espantosa. Tota societat decent està dotada de codis ètics i d’una ecologia moral comuna que possibiliten la cooperació i eviten que la vida política i econòmica degeneri en una guerra cruenta de tothom contra tothom. Tot i això, enguany Trump ha soscavat els codis elementals de decència sense pagar-ne les conseqüències. Amb les seves mentides ha fet miques els principis de la virtut intel·lectual: el respecte normal als fets i a la veritat que fa possible el diàleg. Amb la seva inclinació a la crueltat, la intolerància, el narcisisme, l’egoisme i fins i tot les seves exhibicions de dominació de primat primitiu ha esmicolat les convencions acceptades de la moralitat personal que eviten que els forts abusin dels febles. El més inquietant és que s’ha assistit a tot això amb una gran insensibilitat moral. El més verídic que ha dit Trump en tot l’any és que podria disparar a algú a la Cinquena Avinguda sense perdre vots. Enguany hem sabut que milions de nord-americans són incapaços de sentir-se moralment ofesos o de posar la virtut per damunt de les rivalitats partidistes.

I així arribem a la crida. Els fets del 2016 marquen un punt d’inflexió i són una crida a fer política d’una altra manera. Personalment, sempre he desdenyat els arguments a favor d’un tercer partit, principalment perquè, per molt atractius que semblin en teoeria els partits alternatius, les barreres estructurals que impedeixen que prosperin són massa altes. Tanmateix, està quedant palès que la necessitat d’un tercer partit pesa fins i tot més que la realitat indiscutible d’aquestes barreres.

Probablement el Partit Republicà continuarà sent el de la classe obrera blanca i propugnant el tancament de les fronteres, així com la retirada nord-americana de l’exterior. Mentrestant, el Partit Demòcrata cada vegada està més dominat per la seva ala esquerra, la de Sanders, que ofereix el seu propi populisme d’esquerres. Hi ha d’haver un partit per als que no tenen on anar. Hi ha d’haver un partit que planti cara al populisme amb la mateixa convicció amb què el defensen els populistes.

Hi ha d’haver un partit globalista compassiu que propugni el lliure comerç i vetlli pels que en pateixen les conseqüències, que defensi que se segueixi permetent la immigració qualificada i escolti els perjudicats per aquest fenomen, que preconitzi una diversitat ètnica més gran i entengui que la diversitat pot afeblir la confiança social. Hi ha d’haver un partit patriòtic que s’adoni que el món hi surt guanyant quan els Estats Units actuen com a superpotència capdavantera i enèrgica.

Hi ha d’haver un partit que fomenti sense embuts la formació pública del caràcter. No és clar que la nostra cultura política produeixi individus capaços d’exercir la llibertat assenyadament. Tanmateix, la ciutadania és una aptitud que es pot fomentar des d’un partit que exigeixi als seus candidats certs principis de decència, que faci política de manera humil i honesta i que reforci la confiança i les institucions complint les normes i sotmetent les designacions a un control polític.

Els problemes són més profunds que la taxa d’atur i l’amenaça de l’EI. S’han afeblit els fonaments socials i morals subjacents de la nació. Avui es clou un capítol ranci. Comencem el dia de demà amb bon vent i un partit nou.