Romney, caricatura d'un multimilionari

El 1980 el 30% dels nord-americans rebien alguna mena de subsidi del govern. Actualment, segons indica Nicholas Eberstadt, de l'American Enterprise Institute, aquest percentatge és del 49%.

El 1960 el govern transferia 24.000 milions de dòlars (18.500 milions d'euros) a particulars. El 2010 la xifra era 100 vegades més gran. Fins i tot corregint l'efecte de la inflació, els subsidis que reben els particulars han crescut més del 700% durant els últims 50 anys. Aquest augment de la despesa, assenyala Eberstadt, ha estat més ràpid quan governaven els republicans que quan governaven els demòcrates.

D'això se'n poden despendre algunes conseqüències raonables. Podríem dir que l'estat benefactor creix a un ritme insostenible i que arruïnarà el país. Podríem dir que els Estats Units gasten massa en atenció sanitària per a la gent gran i massa poc en les famílies joves i en inversions de futur.

Però aquestes no són les consideracions raonables que va fer Mitt Romney en un sopar per recaptar fons que va tenir lloc fa unes setmanes. Romney, que critica el president Barack Obama per dividir el país, va establir una divisió del país en dos grups: els que fan coses i els que se n'aprofiten. El 47% de la gent, va dir, són persones "que depenen del govern, que creuen que són víctimes, que creuen que el govern té la responsabilitat de tenir-ne cura, d'alimentar-los, d'allotjar-los i de tot el que vulgueu".

Aquest comentari indica unes quantes coses. Primer, indica que realment no en sap gaire, del país on viu. Qui són aquests gorrers? ¿El veterà que recorre al departament d'Afers dels Veterans és un d'aquests aprofitats? ¿Ho és l'estudiant que rep una beca per anar a la universitat? ¿Ho és el jubilat que es beneficia de la Seguretat Social o del Medicare?

Indica que Romney no en sap gran cosa, de la cultura dels Estats Units. Sí, l'estat benefactor s'ha ampliat, però els Estats Units encara són un dels països del món on es treballa més. Els nord-americans treballen més hores que els habitants de gairebé qualsevol altre país del món. Els nord-americans creuen més en el treball que gairebé qualsevol altre poble del món. El 92% dels nord-americans diuen que treballar intensament és la clau de l'èxit, segons un estudi del Pew Research Center.

El comentari revela que Romney no en sap gaire, de la cultura política del seu país. Els nord-americans no s'estan convertint en adoradors infantils de l'estat omnipresent. Al contrari, la confiança en el govern ha minvat. El nombre de persones que creuen que la despesa pública propicia la mobilitat social ha minvat.

Les persones que més es beneficien de la despesa pública no són els amants d'un estat amb molt de pes. Són republicans. Són persones grans. Són homes blancs amb títol de secundària. Lluny d'estar sotmesos al liberalisme (el que a Europa s'anomenaria progressisme), els que reben aquests subsidis són més hostils a la intervenció estatal que la mitjana dels nord-americans.

Les observacions de Romney revelen també que ha perdut qualsevol sentit del pacte social. L'any 1987, durant el segon mandat de Ronald Reagan, el 62% dels republicans creien que el govern té la responsabilitat d'ajudar els que no es poden valer per si mateixos. Ara, segons el Pew Research Center, només ho pensen el 40% dels republicans.

El Partit Republicà, i segons sembla també Mitt Romney, ha fet un gir cap a una visió de la societat molt més atomitzada i hiperindividualista: des del llenguatge reaganià de la ciutadania comuna fins al llenguatge propi del liberalisme llibertari dels que fan i els que reben. El país no pot confiar en el Partit Republicà per reformar l'estat del benestar si aquest partit no té el compromís bàsic de proporcionar una xarxa de seguretat per als que pateixen sense tenir-ne cap culpa.

L'última cosa que indica el comentari és que Romney no sap res de l'ambició i la motivació. La fórmula que esbossa és la següent: la gent obligada a valer-se per si mateixa té empenta; la gent que rep prestacions té dependència.

Evidentment, cap pare de classe mitjana actua com si això fos així. Els pares de classe mitjana no deixen de prestar ajuda als seus fills amb l'objectiu que puguin aprendre a tirar endavant per ells mateixos. Els donen totes les ajudes que poden perquè tinguin més oportunitats: perquè practiquin esports en competicions que requereixen desplaçaments, viatgin a l'estranger i desenvolupin més competències.

La gent està motivada quan se sent competent. Està motivada quan té més oportunitats. L'ambició s'incita per les oportunitats, no per la necessitat, com demostra un recorregut per les regions més pobres del planeta.

Certament, alguns programes governamentals propicien patrons de dependència en alguna gent. Jo diria que les pensions federals d'invalidesa i l'assegurança d'atur pertanyen a aquesta categoria. Però, com a caracterització dels Estats Units actuals, el comentari de Romney és una fantasia de club de camp. És la mena de coses que es diuen els uns als altres els milionaris complaents, i confirma les visions negatives que té la gent sobre el candidat.

Personalment, crec que és un home honrat i de bon cor que diu ximpleries perquè fa veure una cosa que no és: una mena de caricatura de l'enemic de qualsevol manifestació de l'estat. Però això no té gaire importància. Està fent una campanya d'una ineptitud descoratjadora. Senyor Romney, les seves idees de la reforma de les prestacions són essencials, però quan s'acabarà aquesta incompetència?