Thatcher i l'evolució de les virtuts

El cop d'estat tory del 1990 contra Margaret Thatcher va ser l'esdeveniment polític més intens que he cobert. Els polítics conservadors que miraven d'apartar-la de la direcció del partit i del càrrec de primera ministra sabien que estaven derrocant una persona que era políticament i moralment superior a ells. Sabien que s'havia guanyat el dret a presentar-se per última vegada davant del país en unes eleccions, i que no mereixia ser deposada pels suposats lloctinents del seu propi partit. Aquests polítics conservadors pressentien que els arribaria alguna contrapartida shakespeariana per l'acte de deslleialtat que estaven cometent. Anaven amunt i avall fregant-se les mans com Lady Macbeth, mirant d'esborrar el pecat al mateix temps que el cometien.

Però Thatcher havia esgotat el país. Ja havia recorregut a tots els ministres que li podien fer costat, i havia bloquejat les ambicions de molts altres. Els seus companys de partit pensaven que era massa antieuropea. S'enfonsava en les enquestes. I per tant es van sentir obligats a actuar. Després d'una sèrie de maniobres i de reunions apassionades mentre ella era fora, els membres del seu propi partit la van deposar.

Thatcher va tornar de París traïda i amb els ulls vermells. Però encara va haver de respondre un question time , una sessió de control a l'executiu a la Cambra dels Comuns en nom d'un govern que en el fons ja no encapçalava.

Va ser un triomf. Va dominar la sala, va aixafar els que la interrompien i es va aixecar d'una manera impressionant per sobre de la seva pròpia misèria. "M'ho estic passant molt bé!", va exultar en un determinat moment. "M'ho estic passant molt bé!" Els homes que l'havien destruït es van posar drets bramant. "Podries netejar el terra amb aquesta gent!", li va cridar un dels partidaris que li quedaven.

Thatcher va deixar-se anar: "Quan el bé s'hagi de defensar, quan el mal hagi de ser vençut, la Gran Bretanya prendrà les armes!"

Un temps després em vaig topar amb ella -literalment- en una conferència. Li vaig preguntar què li passava per la ment mentre entrava a la Cambra dels Comuns per liderar aquella sessió de control que acabaria sent triomfant. Poques vegades he rebut una resposta tan decebedora. Em va dir que havia pensat en les notes d'agraïment que hauria d'escriure aquella nit, i en altres detalls mundans del dia.

Les persones que fan història no solen ser capaces de reflexionar i de ser introspectives en relació al que estan fent. Com va escriure Matthew Parris, l'exajudant de Thatcher: "Realment no crec que tingués profunditats amagades".

Margaret Thatcher va ser una figura històrica mundial per raons òbvies. Abans de Thatcher, la història semblava moure's en la direcció de la socialdemocràcia sueca. Després de Thatcher ja no. Però la seva influència més penetrant es va desenvolupar al nivell dels valors.

Thatcher es va formar en l'aversió per la Gran Bretanya dels setanta. En aquells anys va ser testimoni del desplaçament moral d'una societat que s'allunyava de les persones competitives i s'acostava a les persones cooperatives, que s'allunyava dels ambiciosos i s'acostava als que dedicaven temps a estudiar-se i tenir cura de si mateixos, que s'allunyava de la cultura de la rectitud i avançava cap a la cultura del narcisisme. En els àmbits prestigiosos de la societat, la gent sovint contemplava la tecnologia amb desinterès i el comerç amb menyspreu.

En l'àmbit polític això es traduïa en una aversió pel conflicte, en un desig desesperat de consens, en una política que anava a la deriva i que renunciava als propis interessos. Thatcher veia aquesta evolució com una pèrdua de voluntat, com una normalització de la mediocritat, com una traïció a la gran història del Regne Unit i com una acceptació del seu declivi.

Filla d'un petit botiguer, Thatcher va dirigir un ardent risorgimento burgès. Era la veu de la classe mitjana ambiciosa. Adorava el lluitador fet a si mateix. Amant de l'ordre, comprovava si la part superior dels marcs de les fotografies estava ben net i lliure de pols.

Va defensar un cert tipus d'individu, el que posseïa allò que l'escriptor Robin Shirley Letwin va anomenar "virtuts vigoroses": un individu "recte, autosuficient, enèrgic, aventurer, de mentalitat independent, lleial als amics i fort davant dels enemics".

Si els seus predecessors representaven el consens i la negociació del propi interès durant hores i hores amb cervesa i entrepans, Thatcher va representar la convicció inalterable en nom del bé nacional. Partidària del lliure mercat, el seu altre objectiu era restablir l'autoritat de l'estat, i estava disposada a centralitzar el poder per assolir aquest objectiu.

En un moment en què altres lliscaven cap al relativisme moral, Thatcher va defensar la responsabilitat individual, la confiança en el propi judici moral i, sovint -cal admetre-ho-, la prepotència.

Però deixant de banda els seus defectes personals, era una optimista militant d'un país que lliscava inconscientment cap al derrotisme. I més enllà de les seves decisions polítiques, va ser part d'un canvi de valors.

Avui en dia, virtuts burgeses com ara la diligència, la competitivitat, l'ambició i la responsabilitat personal tornen a ser admirades per gent de totes les tendències polítiques. Avui la tecnologia és central al nostre món, i els magnats del sector tecnològic són celebrats i homenatjats.

Tony Blair i Bill Clinton van adoptar i ratificar els canvis polítics de Thatcher. I milions de persones han estat influïdes per la seva manera d'entendre què és un individu admirable.