El que les màquines no poden fer

Ens encaminem cap a una època de tecnologia brillant. És impressionant veure els ordinadors dirigir cotxes sense conductor i superar els humans jugant a escacs o al Jeopardy!, un concurs televisiu de preguntes de cultura general. Tal com assenyalen Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee, de l'Institut Tecnològic de Massachusetts, al seu nou llibre, The second machine age [La segona edat de la màquina], els ordinadors seran cada vegada més capaços de dur a terme parts importants de tasques eminentment intel·lectuals, com ara seleccionar valors borsaris, diagnosticar malalties i concedir la llibertat condicional. A mesura que es vagi produint aquest procés, certes capacitats intel·lectuals perdran valor, perquè els ordinadors passaran a ocupar-se de les tasques per a les quals aquestes capacitats eren útils. És possible que tenir una memòria espectacular, o tenir la capacitat de dur a terme una activitat intel·lectual que impliqui seguir un conjunt de normes, deixi de valorar-se tant.

¿Però quines seran, llavors, les habilitats més preuades?

En l'àmbit dels mitjans de comunicació, algunes d'aquestes habilitats ja són d'allò més evidents. La tecnologia ha afavorit els esprintadors (persones capaces de reconèixer un fet interessant que acaba de produir-se i escriure'n al Twitter) i els maratonians (persones capaces d'escriure articles conceptuals extensos), però, per contra, ha perjudicat els corredors de mitjana distància (que es dediquen a redactar resums de 800 paraules sobre la roda de premsa del dia abans). La tecnologia ha afavorit els artistes gràfics capaços de visualitzar dades, però ha castigat els que són incapaços de convertir la informació escrita en presentacions de vídeo.

Des d'una òptica més general, sembla que l'era de les màquines intel·ligents afavoreix els que posseeixen una sèrie de característiques. En primer lloc, premia l'entusiasme. La quantitat d'informació que tenim a l'abast és pràcticament infinita i el mateix es pot dir de la quantitat de dades que som capaços de recopilar gràcies a noves eines. Sembla que els individus que se'n surten millor en aquest entorn són els que tenen una necessitat voraç de trobar explicacions, els que experimenten un impuls gairebé obsessiu que els empeny a seguir la seva curiositat. La seva motivació els porta a concentrar-se durant llargs períodes de temps, capbussant-se en insondables oceans d'informació per mirar d'entendre'ls.

Al seu llibre Smarter than you think [Més llestes del que us penseu], Clive Thompson descriu les investigacions de Deb Roy i el seu equip, que li van omplir la casa de dispositius per enregistrar cada paraula que pronunciessin ell i la seva dona mentre el seu fill aprenia a parlar. Es tracta d'un cas de compromís i d'immersió totals amb l'objectiu d'arribar a entendre el procés d'aprenentatge d'una llengua.

En segon lloc, aquesta nova era sembla que afavoreix les persones que funcionen amb horitzons temporals a llarg termini i les dotades de disciplina estratègica. Després de jugar una partida d'escacs freestyle (disputada per dos equips integrats per un humà i una màquina cadascun), Garri Kaspàrov va declarar que el seu company mecànic tenia més "agudesa tàctica", mentre que ell era millor pel que fa a la "direcció estratègica".Per bé que un ordinador és capaç de calcular innombrables opcions moviment per moviment, un ésser humà pot aportar al joc un cert sentit general de direcció. En un món de distraccions electròniques, les persones capaces de mantenir a llarg termini la disciplina a fi d'aconseguir un objectiu concret i de destriar tot el que no té importància per a la seva consecució tindran un gran valor.

En tercer lloc, sembla que aquesta era premia els arquitectes de procediments. Les grans lluminàries de la xarxa no van aportar tant idees innovadores com sistemes per mitjà dels quals els altres podien expressar idees: el Facebook, el Twitter, la Wikipedia, etc. El que van fer, en definitiva, és dissenyar una arquitectura que permet que s'estableixin col·laboracions entre xarxes laxes d'individus solitaris.

Una de les curiositats que té la col·laboració és que els equips més creatius no són precisament els molt compactes, sinó els que presenten uns vincles més laxos, aquells en què no hi ha uns quants individus dominants; els que, en un principi, permeten als seus integrants pensar per si sols per després posar en comú els resultats. Així doncs, el director que sigui capaç d'organitzar una xarxa descentralitzada que treballi per resoldre una incògnita clara, sense deixar que la xarxa es dissipi o es compacti en excés, tindrà un valor enorme.

En cinquè lloc, és probable que els essencialistes adquireixin més importància. Qualsevol criatura és capaç de dir: "Sóc un gos" i fer veure que ho és. Als ordinadors, però, els costa captar l'essència del jo (implícit al "sóc") i l'essència de gos. A més, tenen moltíssimes dificultats per discernir quines característiques del jo i de gos cal barrejar perquè algú faci veure que és un gos. Aquesta habilitat és important perquè la creativitat es pot descriure com l'habilitat de dilucidar quina és l'essència de dues coses completament diferents per separat i, tot seguit, conjuminar les dues essències per crear una cosa totalment nova.

Als anys 50 la funció dels ordinadors la feia la burocràcia. S'organitzava els treballadors en sistemes tecnocràtics perquè duguessin a terme tasques uniformitzades de processament de la informació. Però ara la seva funció la fan els ordinadors. En aquest context, la nostra funció no consisteix a comportar-nos de manera desapassionada, despersonalitzada o neutral. Al contrari, el que es premia són precisament els trets emocionals: la necessitat voraç d'entendre, l'entusiasme per la feina, la capacitat de captar l'essència de les coses, la sensibilitat empàtica que permet detectar què cridarà l'atenció i quedarà gravat a la ment dels altres. Cal que posem el cor a la feina.