Les tortugues de Darwin tornen a les Galápagos
Ala natura tot està relacionat. En l'àmbit ecològic, per exemple, cap element d'un ecosistema té sentit per ell mateix, sense considerar tots els altres amb què interactua (com si es tractés d'una cadena) així com l'abast i les conseqüències d'aquestes interaccions. Aquesta enorme interdependència dóna molta flexibilitat als sistemes naturals, però tanmateix és també el seu taló d'Aquil·les, ja que l'alteració de qualsevol element pot acabar afectant-los a tots. I això és especialment acusat quan es produeix l'extinció d'una espècie. Una de les estratègies per evitar o intentar revertir desgavells ecològics consisteix a reemplaçar les espècies extingides per altres que facin la mateixa funció. Un treball que s'acaba de publicar a la revista d'ecologia Conservation Biology indica que trobar l'espècie adequada pot no ser tan senzill com sembla, i que els petits detalls poden ser molt importants; per exemple, la forma de la closca de les tortugues gegants.
George el Solitari
L'arxipèlag de les Galápagos el formen 13 illes i una multitud de petits illots, i és mundialment conegut per les seves extraordinàries particularitats botàniques i zoològiques, que van ajudar Darwin a bastir la teoria de l'evolució. Una de les illes més petites és la de Pinta. Encara no fa un any, el 24 de juny del 2012, va morir l'últim exemplar d'una espècie de tortuga gegant endèmica de l'illa que tenia una closca característica amb forma de cadira de muntar, a qui es coneixia com George el Solitari. El declivi d'aquesta espècie, però, ve de més lluny. Durant el segle XIX, per exemple, diversos vaixells baleners dels EUA se'n van endur 455 exemplars, i diversos centenars més van ser agafats sense deixar-ne constància per vaixells d'altres països. El 1906 ja només quedaven 3 mascles, que per motius obvis no eren suficients per repoblar l'illa.
En aquestes illes les tortugues gegants constitueixen els herbívors autòctons més grossos, i la seva desaparició ha implicat un canvi important en la composició botànica, per exemple, amb un augment important de plantes llenyoses que ha afectat moltes altres espècies de plantes i animals, incloent-hi una multitud d'insectes pol·linitzadors. Per retornar aquest ecosistema al seu estat original, s'ha proposat reintroduir una altra espècie de tortuga gegant que faci la mateixa funció ecològica (el que en terminologia biològica s'anomena nínxol ecològic ).
L'èxit de les cadires de muntar
El maig del 2010 Elisabeth Hunter i els seus col·laboradors van reintroduir 39 tortugues adultes de dues espècies diferents, una de les quals estava molt emparentada amb les extingides. Aquest fet podia semblar que els proporcionaria més afinitat, però la seva closca tenia una forma lleugerament diferent, de cúpula, en comptes de forma de cadira de muntar. L'altra espècie, en canvi, era genèticament molt més allunyada però, igual com l'original, la seva closca tenia forma de cadira de muntar. En els dos casos els exemplars reintroduïts no tenien capacitat reproductora, per evitar que colonitzessin l'illa abans d'avaluar-ne l'impacte ambiental.
El resultat va ser molt clar: l'espècie amb la closca en forma de cadira de muntar va ocupar gairebé exactament el mateix nínxol ecològic que l'extingida, mentre que l'altra, malgrat la seva gran semblança genètica, es va desplaçar a altres zones de l'illa. El motiu: la forma de cadira de muntar de la closca els permet moure's amb molta més facilitat entre els cactus que ocupen aquesta zona de l'illa, i dels quals s'alimenten especialment durant l'època seca, la més compromesa per a la supervivència. En aquest cas concret, la forma importa més que la semblança genètica.
