Mareta, de quina classe som a casa?

BARCELONAEm va contestar que érem de classe mitja. Aleshores jo devia tenir vuit anys i tot just es començava a parlar d'aquesta classe que fins aleshores no tenia nom, i que encara va trigar uns quants anys a ser mitjana en lloc de mitja.

La resposta de la mare no em va servir de gaire, perquè és el que deia tothom a l'escola. Però la realitat és que hi convivien nens amb Mercedes, xofer i casa a Palau de Plegamans amb nens de famílies nombrosíssimes, amb pis de lloguer i sense ni cotxe, ni nevera, ni tren elèctric. I en el meu cas, com que sóc el petit de sis germans, amb els llibres, els patins i les pistoles de cowboy heretats.

Amb el temps, esclar, he pogut entendre que, com altres nens de l'escola, a casa érem fills d'una burgesia vinguda a menys que es va transformar en una classe mitjana encara precària, però amb formació i amb cultura. No teníem nevera però teníem milers de llibres. I això és molt.

De sobte a casa els Carbonell, al pis de dalt, es van començar a sentir els crits dels indis, i els trets i cavalls al galop dels cowboys. Havia arribat la televisió. En canvi, des de casa els Wagensberg, al pis de sota, només ens arribava la veu de la mare cridant els nens a estudiar.

El Dos Cavalls i la tele

A l'escola van aparèixer els primers Sis-cents, els Dos Cavalls i els Dauphine, d'uns colors que ja no existeixen, i els nens van començar a parlar de Rintintín i de Bonanza, sèries que jo només podia veure, de tant en tant, a casa dels veïns de dalt. La nevera va ocupar el seu únic lloc possible al passadís, entre llibres, el Nadal del 1962.

Per fi el 1963 va venir l'aparell de la tele, per anunciar-nos que havien matat en Kennedy. I l'estiu del 1964 vam començar a anar amb un Sis-cents descapotable, que durant molts anys el meu pare també va posar al servei de la cultura, perquè va servir per visitar centenars d'esglésies romàniques. I jo que em marejava!

A aquesta classe mitjana filla de la burgesia s'hi van afegir, a la dècada dels anys setanta, els assalariats amb bons sous, amb una formació més aviat justeta i amb uns objectius vitals molt lligats a la possessió de cotxes ostentosos i de segones residències, en un procés imparable que als anys noranta es va ampliar amb les hipoteques barates i la xauxa consumista de les grans superfícies i marques populars, i que va culminar a finals del segle, quan més del 65% de la població catalana es podia permetre anar a esquiar, viatjar a Kènia o ser propietari d'una casa aparellada a Sant Fost de Campsentelles.

Ara el pastís es comença a desfer i el gran cuiner del sistema ens diu que, si en volem menjar, haurem de treballar més i millor.