07/12/2011

Que no ens passi res

2 min

Fins ara, era típic que ploressin els jugadors de futbol. Ploren quan guanyen alguna copa important, i ploren sense excepcions quan s'acomiaden del seu club i de l'esport. No sé a quin jugador se li van escapar les llàgrimes per primera vegada quan deia que havia arribat l'hora de penjar les botes, però si tots ploren és perquè hi ha un procés d'imitació. És una conducta apresa.

L'altre dia vam veure plorar la ministra italiana de Treball, Elsa Fornero, quan presentava les retallades de les pensions. L'emoció de la ministra, just quan anava a pronunciar la paraula sacrifici, obre la veda al plor dels polítics a les rodes de premsa. No hi havia teatre: es va emocionar de veritat i no va poder seguir. El primer ministre, amb un bon humor i una seguretat remarcables, va continuar el discurs de la ministra i va remarcar la càrrega emotiva que té, per al govern, la retallada de les pensions. El missatge sense paraules de la responsable de Treball va fer més creïble, per a molts italians, la sensibilitat del govern en aquests temes.

A Itàlia hi ha burles i crítiques, i es parla de les llàgrimes de cocodril d'aquesta tecnòcrata partidària de l'economia liberal que, com els cocodrils, plora quan mossega: la salivera se li escapa pels llagrimals. Però també ha despertat simpaties: el Correire della Sera proposa una votació, i els que se senten commoguts per les llàgrimes ministerials sumen un 58%. La resta són els irritats.

Fins ara als cartells electorals tothom somreia. De què riuen?, es preguntava en una ocasió l'antropòleg Manuel Delgado. Però en l'última campanya la Chacón treballava, en blanc i negre; els convergents, de perfil, miraven cap a un futur incert, i en Coscubiela feia posat de carnet d'identitat. Potser des d'ara, oberta la veda, veurem plorar ministres i consellers. A veure si ens emocionem i els ho perdonem tot.

stats