Quin nen més lleig!

En Cinto i la Maria ens havien convidat a veure les seves fotos de l'Índia i quan va aparèixer aquesta fotografia a la pantalla de la tele, en Manel va dir: "Quin nen més lleig!"

Ja feia temps que pensàvem que els comentaris d'en Manel sobre les fotografies dels altres eren desafortunats. Se'n reia dels temes que es repetien, una altra del Taj Mahal, i una altra, i aquí el Taj Mahal de costat, i d'aquí passava a qüestionar el mateix viatge, l'itinerari, els hotels, i finalment estenia la seva burla a "la mena de gent" que viatjava d'aquella manera. Rebentava les trobades per ensenyar fotografies, això és el que feia. N'era plenament conscient i de vegades anava tan lluny amb les seves ironies que acabava demanant perdó, però ja era massa tard. Quan et diuen que anar a l'Índia i no passar per les coves d'Ajanta és un crim, o que oblidar-se de visitar la tomba de Nefertari a la Vall de les Reines és com llençar el viatge a les escombraries, o que els hotels que apareixen a les teves fotos són una indecència per a turistes provincians, amb esculturetes de fira i balustrades de plàstic, i coses d'aquesta mena, no te n'oblides fàcilment.

De totes maneres, no érem ximples, i tots reconeixíem que passar fotografies, encara que siguin les d'una petitíssima selecció dels milers de fotos que fa la gent, acostuma a ser una pallissa. Fins i tot podíem acceptar que els comentaris d'en Manel tenien la seva gràcia. Però la gent et convida a casa seva per explicar-te un viatge, per compartir-lo una mica, i ensenyar les fotografies forma part del sopar, de la reunió d'amics, i em sembla que no cal ser tan impertinent encara que en totes les fotos aparegui la dona del fotògraf, i en alguna fins i tot se la vegi imitant els gestos d'una ballarina d'algun mural d'Angkor, el gest d'una estàtua grega, el posat d'una pintura de Pompeia.

També s'ha de dir que tots teníem amb en Manel una relació una mica estranya. De cada parella, almenys un dels dos treballàvem per a ell o li devíem grans favors relacionats amb la feina. Per això l'aguantàvem. Ell no venia gairebé mai amb la seva dona, una americana rossa i de color de llet que feia cara d'ensopida i que després de deu anys de viure aquí encara no sabia dir ni hola. Per sort aquella nit no havia vingut. Si arriba a venir hauria vist com, així que va dir "Quin nen més lleig!", la Maite li va dir que allò ja passava de mida. Però què es pensava?

-No puc dir que aquest nen orellut és lleig com una mala cosa? -va dir en Manel.

No ho podia dir perquè el nen orellut era el nen que els autors de les fotografies que estàvem veient, la Maria i en Cinto, havien anat a buscar a l'Índia.

-El nen lleig és el nostre nen, fill de puta! -va dir en Cinto. Era la primera foto que li havien fet. I se'l veia tan content dins del riksha !

El nen lleig estava dormint al pis de dalt. La veritat és que tots l'havíem vist una estona abans de sopar, menys en Manel, que havia vingut tard, com gairebé sempre. Hi va haver algun intent de posar pau, de justificar l'error, la cagada, la ficada de pota, però en Cinto va apagar la pantalla del televisor i va sortir de la sala darrere la Maria, que em fa l'efecte que ja estava plorant, i la cosa va començar a complicar-se. És evident que en Manel havia begut massa, perquè encara es va permetre algun comentari burlesc sobre l'oportunitat d'adoptar un nen tan lleig, abans que el féssim sortir al jardí perquè li toqués una mica l'aire a veure si es calmava i aconseguíem que es disculpés.

Sort que l'americana rossa no havia vingut, perquè hauria vist com el seu marit insultava en Carles i la Roser, i com en Ferran i la Neus s'afegien a la baralla i li deien de tot, com era possible que no hi hagués caigut, ho sabien tots menys ell, no li importava un colló la gent, no estava atent a les coses dels altres, era incapaç d'entendre res. I en Manel anava fent tentines, fugint dels insults, dels crits, pel marge de la piscina.

Ben mirat, si l'americana rossa hagués vingut, hauria vist com en Lluís i en Carles l'empenyien i el feien caure vestit a la piscina, i com de seguida entraven a la casa sense mirar enrere, sense adonar-se que, potser a causa de la borratxera, en Manel no aconseguia nedar, no arribava ni a l'escala, s'ofegava de la manera més tonta.

Però com que l'americana rossa de color de llet no havia vingut, quan vam veure que s'havia ofegat ens vam poder posar d'acord que havia caigut tot sol a l'aigua en algun moment de la nit. I també ens vam posar d'acord que, a partir d'aleshores, quedaven prohibides tota mena d'observacions negatives sobre les fotografies dels altres, perquè els amics són per estimar-los i perquè t'estimin, i no res més. I els fills dels altres són sempre macos.