Neus o la mesura dels nostres dies

Neus Català ha viscut 103 anys vencent el feixisme cada dia, que és l’única manera de derrotar-lo

"De qui aprendreu?

De qui no caigui.

De la fam i del fred aprendreu.

No valdrà dir:

no ha passat ja tot?

Els que suporten la càrrega

reprendran les queixes"

Bertolt Brecht

En la mesura dels nostres dies, que Neus Català hagi marxat a 103 anys, vencent cada dia el feixisme i en la vigília d’un republicà 14 d’abril, no deixa de ser mirall retrovisor de futur. La vella memòria, incombustible i invencible, desmuntant la teranyina que fila cada horror contemporani: per sort, si totes i tots tenim àvia en aquest país atrotinat, es diu i dirà Neus Català. El fil roig de veu que convida a no despistar-nos mai més del compte, incita a no fer marrada i crida a l’autodefensa, personal i col·lectiva, de tot el que requereix ser preservat. Tot plegat enmig de tanta banalitat electoral, regressió antisocial i autodegradació democràtica. I d’un present estricte recarregat de tants passats dràstics.

El nazisme no va ser el relat falsejat d’una cosa de quatre bojos, sinó un dispositiu planificat i ordit per molts, dels quals Nuremberg només va condemnar uns pocs

En la mesura de tots els altres dies, l’itinerari de la Neus –metonímia i mirall de totes les altres dones anònimes que van perir i sobreviure a Ravensbrück– recorda encara, peremptòriament, tot el que ens queda per fer, el que no hem fet encara i el que vergonyosament no s’ha fet fins passat molt de temps. "No volem l’oblit per a cap de les deportades. Si això arribés, seria un altre cop el passat i la mort absoluta", escrivia. I avui caldrà recordar, contra tot oblit, que les endarrerides polítiques públiques de memòria no van néixer fins a mitjans de la primera dècada del segle XXI i que el primer president espanyol que va visitar oficialment un camp d’extermini va ser Zapatero l’any 2005. Tard. Molt tard. Com l’anul·lació de les sentències franquistes, que data del recentíssim juliol del 2017, 40 anys després de la fi biològica i enllitada del dictador. I així va tot.

Agraïment i reconeixement, quan mai no hi ha història sense contrahistòria, allò no hauria acabat de passar si abans, molt abans i al marge de tota oficialitat, algunes veus i algunes mans –com les de Montserrat Roig a ‘Els catalans als camps nazis’– haguessin picat pedra, ferro i fred per esquerdar la llei del silenci i la salvatge piconadora de l’oblit. Fa poc, la Sílvia Marimon rememorava en aquestes pàgines l’itinerari poc conegut –per oblidat, esclar– de Fritz Bauer, un solitari fiscal alemany dempeus contra l’amnèsia i sense la tasca del qual difícilment s’hauria arribat als processos de Frankfurt Auschwitz. Bauer, mort el 1968 en circumstàncies no aclarides mai del tot, es donava cops de cap amb la realitat quan furetejava l’historial servil i els vincles sinistres de tants companys de fiscalia amb el III Reich. Finalment, el nazisme no va ser el relat falsejat d’una cosa de quatre bojos, sinó un dispositiu planificat i ordit per molts, dels quals  Nuremberg només va condemnar uns pocs. En cas de dubte i incertesa, carrer Fritz Bauer, cantonada memòria de Neus Català: "Els nazis no han pagat el que van fer. No han pagat res. A penes s'ha fet cap judici. Es van jutjar alguns dels alts responsables, però hi va haver molta gent que va col·laborar amb Alemanya, molta. I aquí, què s'ha fet contra Franco?" Dante va escriure sobre l’infern, sí, però mai va conèixer Ravensbrück. En la mesura de cada contradicció present, que no són poques, llegir el testimoni supervivent de Charlotte Delbo a 'La mesura dels nostres dies' (Club Editor, 2019) pocs dies abans del comiat de Neus Català a els Guiamets i enmig d’un cicle electoral és una antídot impagable contra la pitjor part de nosaltres mateixos.

Democràcia sempre voldrà dir alguna cosa més que votar cada 1.500 dies. I malgrat tot i contra tot, el 28 d’abril votaré

Balada del pas del temps, abans –quan era exactament abans?– els més joves i descreguts dèiem "Els nostres somnis no caben a les vostres urnes" davant una democràcia de cartró pedra que estimulava l’abstenció crítica i conscient. Ara, senyal que anem a pitjor, diem el mateix però en sentit contrari, per dir que les urnes s’han tornat petites i escasses. Democràcia sempre voldrà dir alguna cosa més que votar cada 1.500 dies. I malgrat tot i contra tot, el 28 d’abril votaré. Per tantes anònimes resistents i per Neus Català: tu per nosaltres, nosaltres per tu. Tant com dir: sabent ja, des de baix a l’esquerra, els que ens han ensenyat a aprendre; que la lluita és i serà cada dia. En la mesura de cada zona grisa quotidiana, en l’estela del llegat de tantes Neus Català, fa poc que l’estimat Santiago Alba Rico va recuperar unes paraules perennes de l’any 1947. Varen ser pronunciades pel diputat italià Piero Calamandrei i potser caldria ciclostilar-les i embustiar-les avui casa per casa i porta per porta. Era ahir, com si fos avui amatent el demà, i la memòria partisana aclaria:

"Crec que els nostres descendents sentiran més que nosaltres, d’aquí un segle, que de la nostra Constituent va néixer realment una nova història: i s’imaginaran que a la nostra Assemblea, mentre es discutia la nova Constitució republicana, asseguts en aquests escons no hi érem nosaltres, homes efímers els noms dels quals seran esborrats i oblidats, sinó tot un poble de morts, aquests morts que nosaltres coneixem un per un, caiguts en les nostres files, a les presons i en els patíbuls, en muntanyes i planes [...] des de Matteotti a Rosselli, des d’Amendola a Gramsci, fins als nostres nois partisans. [...] Ells van morir sense retòrica, sense grans frases, amb simplicitat, com si es tractés d’una feina quotidiana que calia complir: la gran feina necessària per tornar a Itàlia la llibertat i la dignitat. [...]. A nosaltres ens correspon una tasca cent vegades més suportable: la de traduir en lleis clares, estables i honestes el seu somni d’una societat més justa i més humana, el somni d’una solidaritat que uneixi tots els homes en aquesta obra d’erradicar el dolor. Bastant poc, en realitat, demanen els nostres morts".

Bastant poc, en realitat, ens demana encara i ens demanarà sempre la Neus Català. 103 anys vencent el feixisme cada dia, que és l’única manera de derrotar-lo, serà sempre, si mai no oblidem, la seva victòria permanent.