Palau: restes, rostres, rastres

Hi ha una radical diferència entre ser ‘mena’ o ser ‘amsa’: 'adults multireincidents sí acompanyats'

A Joan Llinares

Deu anys donen per a moltes retrospectives, si mirem avui el que es coïa l’estiu del 2009. Un escorcoll al Palau, una confessió tèrbola i un frau milionari. I el miratge de l’oasi català esclatant pels aires. 3.650 dies després, cal tornar a negar que allò es reduís a la cobdícia rapinyaire de Millet i Montull. Davant la simplificació ritual de la història, escrita tan sovint a cops de silenci i versions oficials, caldrà recordar que hi havia –i hi ha– uns quants telons de fons inquietants: un sistema de poder que ha mutat relativament, escaires foscos de l’obra pública concertada i el finançament il·legal convergent en sentència històrica.

Resum sinòptic? Triangulació descarada, comissions a l’engròs i canonada de desviacions, en una porta giratòria del Palau on entraven recursos públics descontrolats i donacions privades de doble ús que sortien cap a destinacions acreditades: pel cap baix, el compte corrent de Millet i les finances de CDC. Podem dir, sí, que hi ha sentència, que CDC és en fase de dissolució, que està condemnada com a responsable civil a títol lucratiu i que ha de tornar 6,6 milions. També caldria afegir que els traginers de Ferrovial van quedar absolts, sí: però només per prescripció delictiva. Obligat recordar que els màxims responsables no han passat ni tretze dies a la presó i que del furtat n'han tornat ben poc –i això no els genera inseguretat, que rima amb impunitat?–. És la radical diferència entre ser ‘mena’ o ser, diguem-ho així, ‘amsa’: 'adults multireincidents sí acompanyats'. Acompanyats sempre pel poder del poder i pel poder del diner. Ja ho deia fa 10 anys la Maria Mas, del moviment veïnal del Casc Antic, que tant va denunciar el cas Palau: "El problema no és robar milions, sinó melons". La cantarella roïna continua, una dècada després.

Panoràmica general, el sistema català de partits ha viscut des d’aleshores una dissolució en curs –CDC– i dues liquidacions judicials –Unió, amb 23 milions de deute i condemnes per finançament il·legal; i ICV, per motius diferents, derivats d’un sobreendeutament de 9 milions d’euros–. D’abans, també tenim la sentència ferma de la trama Filesa al PSC, closa amb indults parcials. I si furetegem l’hemeroteca, trobarem Enric Lacalle, versió candidat del PP, reconeixent el 1997 la donació de 20 milions de pessetes per part de Javier de la Rosa –"Todos hemos pasado el platillo", va dir–. Fet i fet, va ser Trias Sagnier qui va reconèixer la comptabilitat B del PP en un article a 'El País'. Malauradament, endebades van resultar els intents de l’acusació popular del cas Palau per obrir la carpeta de les subvencions del ministeri de Cultura, sota la hipòtesi –Millet n’era patró destacat– del finançament de Catalunya Futur, branca catalana de la FAES. Coses que ja mai no sabrem. En tot cas, CDC, Unió, PSC i PP tenen ja sentències en ferm. Ve d’antic. La sentència del cas Casinos arxivava alhora el que acreditava: el finançament de CDC amb 1.000 milions de pessetes.

Finalment, va arribar la reforma del 2012 que prohibeix als partits... tot el que permet a les seves fundacions

El finançament il·lícit dels partits, forat endèmic des del 1978, ha anat adaptant-se. Al principi transicional, "ni de Flick ni de Flock", hi havia desemborsaments internacionals i, fins i tot, maletes de Foment cap a l’ERC d’Heribert Barrera sota el primer pujolisme. Després va venir la llarga etapa de les donacions privades anònimes i la mirada enrere és eloqüent. Entre 1987 i 2007, encapçalant el rànquing, el 40% d’aquests desemborsaments van anar a parar, amb dades estatals, a dos partits: Convergència (22,85 milions) i Unió (19,74 milions). Després van venir les comissions il·legals, de Gürtel a Palau, i fins i tot, els indults del març del 2012 –cap a casa, nois, que no ha estat res– que el PP va dispensar als condemnats del cas Treball d’Unió. 'Verba volant', "Dimitiré si hi va haver finançament il·legal", va dir Duran i Lleida. N'hi va haver; mai va dimitir. D'acord.

Finalment, va arribar la reforma del 2012 que prohibeix als partits... tot el que permet a les seves fundacions. Feta la llei, fet el nyap, feta la trampa. "L’autèntic forat negre actual són les fundacions", paraula del fiscal Sánchez Ulled, que afegia: "El finançament il·legal és una altra temptació estructural terrible". (Parèntesi obligat de rabiüda actualitat: friso per veure com declara Manuel Valls al Tribunal de Comptes el finançament de la seva campanya, ara que ja sabem que recollia bitllets en mà en sopars d’alta volada.) Una dècada després, doncs, impera afirmar que el 3% –el 4%, va dir Montull, perquè la cruspidora volia més i més– no va acabar mai al Palau de la Música. Senzillament va mutar.

Com si haguéssim passat de l’antiga comissió il·legal a l'aparent donació voluntària moderna, blanquejant-les o, fins i tot, legalitzant-les barroerament. Això és el cas Petrum (I, II i III), nascut a Torredembarra, Sumarroca 'mediante', amb dos tresorers més de CDC implicats, una antiheroïna oblidada (Montse Gassull, exregidora d’ERC) i un resum d’un sol fet ja acreditat i indiscutible: empreses que han rebut milionaris contractes d’obra pública fan aportacions voluntàries als partits que, des de l’acció de govern, gestionen les concessions. Es pot dir al revés també: els partits que governen reben a les seves fundacions donacions de les empreses que han guanyat els concursos que gestionaven. L’oasi. O el femer. Els camins del 3% són escrutables: en aquest país el màxim responsable de l’obra pública, Josep Antoni Rosell, expresident d’Infraestructures.cat, n’és el principal imputat. Deuen recordar que abans de ser detingut va donar una maleta amb documentació per amagar a un amic seu.

Deu anys després, els màxims responsables són al carrer, el 80% del furtat no s’ha recuperat i al carrer Còrsega 331 hi penja un cartell que diu: "Demolicions"

Montalbano i Carvalho recorrent Catalunya, mil preguntes per a cada història, encara. En el cas Palau hem passat de puntetes per on carai parava el control públic de tants ajuts, convenis i subvencions. De tangents sicilianes també n'hi havia: des del primer dia, temps morts, els principals protagonistes van anar destruint informació –¿recorden aquelles imatges de vídeo en què se’ls veu traient documentació?– i les trituradores no paraven. I del fil de temps de novel·la negra queda aquell mòbil que sona de cop en un calaix del despatx d’en Montull. El mòbil l’agafa l’home bo que és Joan Llinares, peça clau imprescindible per destapar el frau del Palau. Quan el va despenjar, a l’altra banda una veu que es va identificar com a Felip Puig va demanar si a part dels convenis amb la Fundació Trias Fargas hi havia "alguna cosa més". És a partir d’aleshores, quan CDC entra en escena, que van començar els problemes i maldecaps per al bon home que és Llinares, que és qui va poder establir un robatori mínim de 35 milions i va reconstruir l’esquema del 3%.

Els resultats de la història, escrivia Engels, mai satisfan ningú perquè cadascú viu la fira com li va, i cadascú s’ho imaginava diferent. Doble perspectiva difícil d’equilibrar. S’ha fet justícia? Hi ha qui creurà que a mitges, que sí o que no. Però deu anys després, els màxims responsables són al carrer, el 80% del furtat no s’ha recuperat i al carrer Còrsega 331 hi penja un cartell que diu: "Demolicions". Saben, però, el que sí que queda de debò? Una malla resistent del nosaltres més actiu i exigent: la FAVB exercint l’acusació popular, 250 donants que la van finançar, la Maria Mas, l’Àlex Solà, en Joan Llinares i Sánchez Ulled. Queda, sí, agrair infinitament a totes i tots els que es van esforçar per posar llum a tanta foscor. Queden també els que ho han volgut menystenir, banalitzar o minimitzar. Paradoxalment, aquesta continua sent la batalla encara. "No sabeu pas", diria Andrea Camilleri.