Publicitat
Publicitat

A la caputxina

La majoria social ha deixat d’acceptar les coses que no pot canviar i està canviant les coses que no pot acceptar

"Si no vols ser esclau del podrit diner
del poder d’un sol
o el poder de molts,
fes-te abans esclau
de les teves mans
i del teu cervell
a profit de tu, 
a profit dels teus,
a profit del món.
Tot depèn de tu
i de cadascú"


'Sàpigues company', Pere Quart


El taulell és el que és. I a 57 dies de l’u d’octubre, pretenen imposar alguns relats tan estúpids com efectius, un dispositiu tòxic, disseny tàctic d’Estat, que barreja propaganda barroera, fetor de claveguera i cultura de la por per disfressar la impotència dels immòbils, de qui no se’n surt i del que creu que canviarà de cop –d’estat– el que ha arribat per quedar-se. Quan es llevin, parafrasejant el conte de Monterroso, el referèndum continuarà allà. El de sempre, doncs, en calorada d’estiu: que només criden –i cridaran més– per veure si ens fan callar. Qui ens havia de dir que la nostra batalla seria la de la normalitat contra l’excepció, la de la quotidianitat resistent contra la falsa crispació teledirigida, la dels que pretenen resoldre d’una sola volada redemptora el que no han volgut solucionar, pixats al ventre, durant anys. En la lluita per la raó democràtica de l’autodeterminació catalana, la pregunta ja no és el què, sinó el quan i el com.

El repertori de la cridòria és el que és, enmig de la major desautorització  social i deslegitimació col·lectiva d’allò anomenat règim del 1978 -cràter de la corrupció, capitalisme dels amiguets, desigualtats socials i vergonyes d’impunitat alhora. Del simplisme que deixen algunes anàlisis en sobresurten arestes paradoxals de reforçament de l’'statu quo'. Quan es diu injustament que els comuns són com el PP –i en lògica inversa, que la CUP són protoconvergents– es reforça, a part de reduir pluralitat i complexitat, que les úniques hegemonies possibles són les de totes dues dretes, les d’abans, les del règim, les de sempre. Fem-nos-ho mirar. Perquè passa el que passa que en el cas català, caldria remetre’s a la demoscòpia electoral per veure que ja no és així; i en el cas espanyol, el contrari. Amb un matís cabdal: en el dilema democràtic, no és el mateix qui vol garantir urnes per a tothom que qui vol perseguir-les. També contra tothom.

La tardor, més que d’ells, parlarà de nosaltres i de si som milers els que col·lapsem i fem fracassar l’estratègia de l’Estat

L’alternativa -quan la por és una presó molt avorrida- és la que és. La nostra capacitat de resistència, que serà posada a prova aquesta tardor, quan ens la juguem. Que si Europa, que si la comunitat internacional...; Això és, avui per avui, sense restar-li importància, secundari. Abans, depenem, més que mai, de la nostra capacitat democràtica de mobilització, de persistir i de no desistir. Per fi hi ha resposta d’un Estat absent: sotmetre’ns. Només pretenen fer-nos comparèixer agenollats al seu camp de batalla. Allà on, com la pantera rosa, no pensem anar. Allà on ells posin prohibicions, hi posarem urnes. 8.000, concretament. Urnes, urnes, urnes rere un procés continuat de vindicacions democràtiques i on cal estar disposats a arribar fins al final en la seva defensa. La tardor, més que d’ells, parlarà de nosaltres i de si som milers els que col·lapsem i fem fracassar l’estratègia de l’Estat. És el que haurem de demostrar-nos.

Ben mirat, com ha escrit de forma immillorable en Jordi Muñoz, el referèndum no és només el carril central del país, sinó l’únic mecanisme que garanteix i protegeix els drets polítics inalienables de cadascun dels ciutadans: els que votarem 'sí', els que votaran 'no', els que s’abstindran i els que no hi voldran anar. La demofòbia de l’estat espanyol fa la resta: antagònicament, segresta el dret d’expressió i decisió política a totes les opcions, excepte la postfranquista, que vol proscriure les urnes. Que algunes veus de Podem diguin que l'única alternativa és que ells guanyin –una espera, ara per ara, godotiana– és, disculpin les molèsties, d’una subordinació submisa, d’una manca de respecte i d’una supeditació partitocràtica que espanta i esparvera. Com tot procés emancipador real, no cal ningú que ens alliberi: ja ens alliberarem nosaltres mateixes, gràcies. O simplement no hi haurà alliberament, sinó noves dependències, promeses i miratges. 

Més val que ignorem la ràbia dels cínics i ens centrem en els dubtes dels qui són imprescindibles per fer un país compartit. En tot conflicte –i és un dret, també–  hi ha qui s’ha posat de perfil, rere la barrera o guardant la roba pel dia després. O qui s’ha posat a veure 'Goldfinger', ficció contra realitat, mentre el país dirimia el seu futur com mai abans. I sí, perdre no és cap dret, però pot passar: l’únic que cal evitar és no haver de preguntar-nos mai, davant del mirall, si vam fer tot el possible per sortir-nos-en.

Digna reciprocitat: no ens reconeixen, no els reconeixem. I només ens tenim a nosaltres mateixos per mantenir i defensar la dignitat

El llibre és obert. La pàgina, en blanc. És pel que tants han lluitat durant tant de temps: per poder tornar a escriure –i no que ens la dictin– la pròpia història. El temps polític –i la negativa inquisitorial de l’Estat– ens ha dut a la disjuntiva: república o règim. L'única sortida és a la caputxina: és a dir, junts i alhora, en la major –i més anòmala i més esperançadora– insubordinació democràtica en defensa de poder decidir lliurement, pacíficament i sobiranament el nostre present, contra els qui es creuen propietaris 'mascle alfa' de les nostres vides. A la caputxina, sí, que vol dir que triarem lliurement el nostre camí, com va fer Matteo da Bascio el 1520 contra la Inquisició, renunciant al dogma de l’obediència. Digna reciprocitat: no ens reconeixen, no els reconeixem. I només ens tenim a nosaltres mateixos per mantenir i defensar la dignitat, una dignitat que passarà potser per no reconèixer cap inhabilitació al president Puigdemont, que és tant com dir que ja no reconeixem cap autoritat política, jurídica o legal a l’estat espanyol. Allò era l’abans. Avui és una opció individual que ha derivat ja en determinació col·lectiva. És el que no sabran combatre: milers d’opcions individuals –gota a gota fent tsunami democràtic– que han pres l’humil decisió de no retrocedir, en el país dempeus –comunitat en resistència– que ja anem sent. I que haurem de demostrar que som.

Ben mirat també, fa 200 anys Henry David Thoreau defensava raonabilíssimament "el dret a retirar l’adhesió al govern i a resistir-se quan la seva tirania o a la seva ineficàcia són desmesurades o intolerables". Ni més ni menys. La majoria social ha deixat d’acceptar les coses que no pot canviar i està canviant les coses que no pot acceptar. I ja se sap: és impossible fins que deixa de ser-ho. Concretament fins que, entre totes i tots i a peu d’urna i de carrer, deixem que deixi de ser impossible. És a dir, en la propera caputxinada de l’u d’octubre.

Riure, malgrat tot