Confesso: això és una urna

L’únic que pot fer decantar la balança, un cop més, serà la paciència i el coratge de la gent contra la por que ordirà l’Estat

DAVID FERNÀNDEZ
DAVID FERNÀNDEZ

“T’adones, company, que fa ja molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en
tenim; que la nostra és la d’ells”

Raimon

Mai una urna havia expressat tan gràficament la gramàtica política del moment; mai una urna havia donat tants maldecaps a l’ statu quo vigent i regnant; mai una urna havia evidenciat tant l’anhel de canvi polític i social, i mai una urna havia recordat als quatre vents que els cops d’estat mai posen urnes, només les treuen. I, tot plegat, enmig de l’inquietant retrocés, recessió i regressió dels principis democràtics arreu; però enmig, també i per sort, del procés polític català -democràtic i democratitzador alhora-: singular, excepcional i esperançador en una Europa matxacada pels populismes de dretes, la por a la llibertat, la metàstasi de les desigualtats i l’ou de la serp xenòfoba.

L’1 d’octubre, amb tota la carn a la graella, ens juguem precisament això: la raó democràtica de la llibertat política catalana

I sí, ja ho saben, això va d’urnes. D’urnes de votació i reconstrucció massiva, és a dir, de la recuperació democràtica de la sobirania política i popular: blanc urna contra negre imposició. S’enfronten l’Estat que les vol perseguir i proscriure contra els molts que sortirem a defensar-les amb l’esperança entre les dents. L’1 d’octubre, amb tota la carn a la graella, ens juguem precisament això: la raó democràtica de la llibertat política catalana. Si podem decidir o no; si el futur d’aquest país rau en la seva gent o tampoc; si ens expressem o ens emmordassen; si ens governem democràticament o ens governen autoritàriament. En un escenari desigual, estrany i invers prou conegut i on tothom es mira de reüll pendent de l’altre; l’Estat, en deriva inquisitorial, té tota la seva capacitat coercitiva i impositiva, però coneix prou el handicap principal que arrossega: no tenir ni un bri de legitimitat en el si de la societat catalana. Mai com ara, Catalunya desafecta, el règim del 78 havia estat tan desautoritzat i deslegitimat col·lectivament, durant tant de temps i de forma tan persistent per tants milers de persones.

Davant d’un estat demofòbic, és obvi que els que volem posar les urnes tant sí com no -tant per als del sí com per als de no- tindrem evidents dificultats i constants entrebancs. Ja ho sabíem. Però els que les volen prohibir són els que tenen un problema brutal de debò. Com pensen fer-ho? Com pensen treure’ns les urnes dels col·legis i les paperetes de les mans? I si aconsegueixen fer-ho, que s’ha de veure, què pensen fer després? ¿I en nom de què pensen prohibir a tot un poble expressar-se en llibertat sobre el seu futur polític? Què invocaran? ¿El principi ultranacionalista, sota tutela militar, de la sagrada unitat d’Espanya?

Les coses estan així: res del miratge d’una societat dividida i enfrontada, que és amb el que somniava l’Estat; res de les postveritats que vindran, nascudes de la impotència i la cultura de la por. Només criden per veure si ens fan callar i som on som: en l’aporia absurda de tot un estat contra tota una societat. El 80% de l’aclaparadora majoria social -majoria parlamentària inclosa- favorable al referèndum en fons i forma, és a dir, com a mecanisme resolutiu democràtic, pacífic, dialogat i civilitzat. Els qui s’escuden en el fet que sigui acordat i amb garanties -un anhel compartit- ja saben que han de fer i deixar d’embolicar la troca: adreçar-se a qui no el vol acordar i a qui sempre sabotejarà tota garantia. És a dir, el règim, la Moncloa i alguna claveguera. Malauradament -qui fos Escòcia!, qui fos el Quebec!- anem a un escenari de conflicte, no pas de solucions, entre la legitimitat democràtica catalana i els guardians de la rància unitat espanyolista. 1 d’octubre: demofòbia o democràcia. Si no hi vas, ells seguiran sent-hi. Perquè els de sempre mai han marxat.

Sense estat i amb l’estat en contra, aquest país se n’ha sortit sempre a cop de lluites compartides i només hem avançat -en termes democràtics, socials i nacionals- quan hem anat ensems

En aquestes circumstàncies, l’únic que pot fer decantar la balança, un cop més, serà la paciència i el coratge de la gent contra la por que ordirà l’Estat: el desafiament estatal ja ho és contra tota la societat catalana a qui pretén dominar i sotmetre. I, recíprocament, l’únic que tenim per sortir-nos-en és la confiança en nosaltres mateixos, el nostre suport mutu i la nostra resistent perseverança. Sense por i des d’una constant històrica: sense estat i amb l’estat en contra, aquest país se n’ha sortit sempre a cop de lluites compartides i només hem avançat -en termes democràtics, socials i nacionals- quan hem anat ensems, que encara vol dir junts i alhora. Com a constant emancipatòria, perquè junts és quan sempre hem pogut. Ara i aquí, en un context tan anòmal com excepcional, l’única i millor garantia democràtica que tindrem seran els milions de vots que ompliran les urnes, preludiats pels milers de persones que sortirem al carrer a defensar el referèndum.

La clau de volta, la clau que pot obrir el vell pany oxidat, serà la determinació col·lectiva per la llibertat que desbordarà, despullarà i inutilitzarà la neurosi repressiva de l’Estat. Si ens en sortim serà així, com sempre, perquè hi serem tossudament alçats, pacíficament mobilitzats i democràticament revoltats. I sí, és a les nostres mans: aquest 1 d’octubre del 2017, per fi i a peu d’urna i després de dècades de lluita, ens tocarà autodeterminar-nos. Pel més vell dels nostres somnis, pels que ens van precedir en condicions molt pitjors i pels que vindran en un país molt millor. Sense demanar permís per ser lliures i sense demanar perdó per voler ser-ho.

La transició de la dictadura a la democràcia ha estat massa llarga i massa lenta. Però l’1 d’octubre, en clau de ruptura democràtica, tornarem a omplir urnes i carrers per apropar de nou la república que mai van deixar ser. Memòria d’un futur anterior, el difícil es torna més fàcil quan penses que votarem també per totes aquelles i aquells que van deixar la pell en la pista de la vida i de la lluita d’una raó democràtica: la causa republicana de la llibertat política catalana. Des d’aquesta perspectiva, sí, confesso: això és una urna. I sortiré a defensar-les contra tota prohibició, m’insubordinaré democràticament contra la persecució de l’Estat i desobeiré tant com calgui tantes imposicions injustes com ploguin. Perquè el que fa por no és el que sigui capaç de fer l’Estat: el que fa por de debò és el que no siguem capaços de fer nosaltres per defensar el nostre dret inalienable a decidir democràticament el nostre futur.