23/04/2016

De Guillem Agulló

5 min

“La vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la vida de molts”

Feliu Ventura

Cantonada memòria, han hagut de passar 23 anys perquè les Corts Valencianes hagin reparat, rehabilitat i rescabalat Guillem Agulló, el jove militant antiracista i independentista assassinat a Montanejos (Alt Millars) per un grup d’extrema dreta. Gola seca, ulls enrogits i cor encongit, 23 anys són 8.395 dies no closos i les mateixes nits inacabables, no cal ni dir-ho.

Calendaris causals d’un temps republicà, el reconeixement es va produir el passat 14 d’abril. I el “Ni oblit ni perdó” amb què el president de les Corts, Enric Morera, va cloure la lectura institucional es va escolar després d’haver retrunyit al carrer durant anys d’estricta solitud. A la tribuna de convidats de les Corts, fa 10 dies, hi havia una família dempeus i en silenci, la mateixa família Agulló Salvador que els darrers vint-i-tres hiverns mai s’ha agenollat i mai ha callat, malgrat que alguns de les esferes del poder la volien muda i aïllada. L’hemeroteca, que encara no l’han prohibida, ho acredita.

I sí. L’abril del 93 ens va torbar i canviar la vida als que vam néixer en la democràcia de l’amnèsia. Eren altres temps, tornava a treure cap l’ou de la serp, la brutalitat nihilista niava al carrer i la violència ultra s’escampava impunement als camps de futbol. Segurament no tornava pas, perquè mai havia marxat -com diria el gran Perich-, en una altra de les maldestres conseqüències d’aquell règim de transició -pactat amb el franquisme sobre la lobotomia de la memòria- que va ser tan extremadament complaent i tolerant amb la teranyina del feixisme connectada amb la claveguera estatal. Fa 20 anys, la resposta institucional es reduïa aleshores a una insultant minimització policial, una insòlita banalització jurídica i, fins i tot, a la mediocre justificació política i la frívola cobertura mediàtica. Malgrat que abans el feixisme de nou encuny segués la vida de la transsexual Sonia Rescalvo al Parc de la Ciutadella el 1991 o de Lucrecia Pérez a Madrid el 1992, cinc mesos abans de la mort d’en Guillem. Les víctimes -de segona- dels delictes d’odi, que sumen vuitanta osques a l’estat espanyol. Fet i desfet, l’assassí d’en Guillem només va complir quatre anys de presó i, el 2005, tornava a ser detingut en una nova trama ultradretana.

Avancem? Retrocedim? Avui, a la vella Europa ciclotímica, el mapa del discurs de l’odi i la banalització del mal qualla altre cop. L’extrema dreta -mutada en americana i corbata- ja governa a Polònia, Hongria i Noruega. A Àustria, l’FPÖ és la primera força a les enquestes, com ho és el PVV a Holanda o el FN de Le Pen a l’estat francès, totes elles amb projeccions que s’acosten al 25%. A l’estat espanyol, el 90% de la població que es declara d’extrema dreta -una franja que oscil·la entre el 3% i el 5%- opta per votar el PP; i a Catalunya ens hem refet de l’ensurt de veure 75.000 paperetes votant una formació racista -avui en debacle- a les municipals del 2011 i quasi entrant al Parlament. Més. A les darreres eleccions europees, l’extrema dreta va esdevenir primera força a Dinamarca amb el 27% del Dansk Folkeparti, mentre al Regne Unit el UKIP xenòfob assolia un alarmant 26%. Alba Daurada a Grècia, els Finesos Autèntics o la irrupció -a l’ombra de Pegida- d’Alternativa per a Alemanya completen una cartografia desoladora i un retaule del tot inquietant on el racisme, la islamofòbia, l’homofòbia o l’antisemitisme cotitzen perversament a l’alça. L’Europa búnquer i la frontera sud fan tota la resta, no es pensin: tanques, filferrades i gasos lacrimògens. Idomeni com a mirall i infern.

Contra l’oblit i la llei del silenci, aprenent dels errors i dels horrors, negar-ho ja no és cap alternativa sinó fer créixer el problema i seguir fent tard. D’antídots, per sort, en tenim: el procés polític català -democràtic, democratitzant, democratitzador- està cridat a esdevenir també tot un dic de contenció a l’onada autoritària i securitària que -atiant la por- recorre el continent en temps de crisi. Res pitjor que el silenci discrecional: l’experiència col·lectiva acumulada recorda que no hi ha res a normalitzar i molt a combatre quan l’extrema dreta escup el seu verí. El repunt feixista a Sabadell -avui hi ha convocada una manifestació en contra-, les imatges de la UAB d’aquesta setmana o aquella sentència del TC que recordava que en el cas de la neonazi Llibreria Europa primava la llibertat d’expressió sobre el negacionisme del genocidi no reconforten ni l’ànima ni la memòria ni el futur.

“Dignitat, constància i cert coratge -escrivia Hannah Arendt- és tot el que constitueix la grandesa de la humanitat i continua sent essencialment el mateix a través de tots els segles”. Però la història, sovint un nyap, no progressa linealment: ha retrocedit mil cops. Per això ressona tant la lucidesa de Josep Maria Esquirol: “La gent senzilla ho ha sabut sempre: paga la pena resistir”. Perquè, finalment, això és una carta a casa, a la gent senzilla que ha resistit per tots nosaltres des de la decència comuna i el coratge constant, sense defallir mai. La carta d’agraïment infinit a una família resistent i persistent, a peu de carrer de Burjassot; en l’epístola al pare, la mare, les germanes -Guillem, Carme, Betlem, Carmina-, que han suportat silencis, amenaces i vergonyes incessants. I, sobretot, als seus néts, que creixen ja en l’altre País Valencià, que els avis i àvies van anticipar. La família Agulló Salvador, referent i referència, memòria d’un futur anterior, precursors del fèrtil país de l’olivera que vindrà, del país que ahir va tornar a omplir els carrers i la Plaça de Bous de València, d’on el PP els va voler proscriure fa anys.

23 abrils ja, des d’aquell altre en què ens van voler matar a tots. Però van aconseguir tot el contrari: que renaixéssim, de nou, de les cendres, milers de persones que hem fet de Guillem Agulló un company, un germà i un recer. Que perdéssim un fill i guanyéssim tota una família, la que va resistir quan més calia, a la intempèrie i a les palpentes. Avui també som això i som així: l’extensa família que ha fet de l’arrel de la cultura antifeixista als Països Catalans un motor de llibertat, justícia i democràcia. A tornallom, com sempre, i des de la més vella de les consignes intacta: mai més, enlloc, contra ningú. Per això us estimem tant, família Agulló Salvador, i us duem a cada passa al cap, al cor i al puny. I sí, us estimem com mai, que és exactament com sempre. I una mica més. Gràcies per tot i per tant. Seguim i seguirem. Amb en Guillem als quatre vents, obrint pas.

stats