La fractura i la factura

Classisme, sexisme, racisme com a tensors permanents de la inequitat. Fins quan?

«Si permeteu que us destrueixin,  tingueu almenys l’elegància de no queixar-vos»

Jorge Riechmann

Ai, diria Ovidi Montllor. I més val saber on som i dir-ho. Les dades que exposa el darrer Informe Insocat realitzat per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) són políticament decebedores, socialment devastadores i èticament indignants. Evidencien la llei de l’embut, quant costa construir i que poc destruir. Espòiler: no som encara ni als nivells d’inversió social del 2010 malgrat el doble llenguatge cínic del poder. Recuperació? Ah, sí? Doncs les desigualtats tornen a créixer un any més i les pobreses continuen cronificades estructuralment. El 20% més ric guanya 5,7 vegades més que el 20% més pobre. El 38,7% de les persones en atur no tenen cap prestació. 13.308 desnonaments l’any 2017. La meitat d’unes pensions ja polaritzades estan per sota del salari mínim i hi ha 18.000 avis i àvies en llista d’espera. Més: un 17,8% de les dones assalariades tenen ingressos anuals per sota del salari mínim. I el 23,8% de la societat –22,5% el 2016– està en risc d’exclusió social, xifra que puja al 47,7% en la població migrant. Classisme, sexisme, racisme com a tensors permanents de la inequitat. Fins quan?

Recuperació? Ah, sí? Doncs les desigualtats tornen a créixer un any més i les pobreses continuen cronificades estructuralment

Sumes que resten, la meitat de la població té dificultats per arribar a finals de mes i l’habitatge es cruspeix un terç de les rendes familiars. Puja el lloguer –48% en 15 anys– mentre el 87% dels contractes són temporals. "Tenir feina ja no és garantia de no ser pobre": la pobresa assalariada ja afecta el 12,2% dels treballadors i treballadores. Les taxes universitàries són de les més elevades d’Europa – han signat ja la ILP per revertir-ho?–, creix l’espiral de la segregació escolar a esquena de l’escola pública i la inversió en educació representa el 3,63% del PIB, malgrat que la llei catalana del 2009 marca un mínim del 6%. L’informe diu més, molt més, de la salut de la vida quotidiana de la gent –de la prevalença de la depressió en dones grans, de l’obesitat en joves, de trastorns crònics–. Si volem saber del cert en quin país vivim –i tot el que ens queda per fer– val la pena llegir-lo amb cura. Les conclusions són tan categòriques com les dades: "Les xacres socials s’agreugen, la vulneració dels drets més bàsics és constant i, davant la gravetat de la situació, no hi ha respostes institucionals transformadores que permetin revertir-la".

Paguem la crisi encara: així estan les coses. I recordin que tant Mas-Colell com Elena Salgado van reblar el mateix: "La crisi la pagarà qui no l’ha provocada". Encara estem així. Quina és la fractura i la factura? La inversió social conjunta en salut, educació, protecció social i habitatge va ser serrada en 4.000 milions entre el 2010 i el 2014. Només se n’han recuperat 1.800. No, no s’ho creguin, no hem tingut els pressupostos més socials de la història en els darrers exercicis. La crisi no és cap fatalitat i la seva gestió encara menys: és una decisió política continuada. I no serà que no siguin periòdiques les advertències. Saskia Sassen adverteix fa temps que estem transitant del capitalisme d’explotació al capitalisme d’exclusió i expulsió de la humanitat sobrant. Ja saben: davant l’escassetat de molts per sobreacumulació de pocs, depredació mútua. Això és el que ens han planificat els populismes dretans de retòrica feixistitzant –Far West, 'Lebensraum' imperial, batalla medieval energètica i la cinegètica de la llei de la selva. L''hybris' autoritària recorrent el món mentre l’alternativa tafurera que ens volen colar –mercaderia avariada– és el neoliberalisme progre i 'pijo'. Aquesta és la trampa: o serra elèctrica o serra mecànica. Encisador. Triar entre Trump o Hillary, entre Le Pen o Macron. Un nyap corprenedor.

La inversió social conjunta en salut, educació, protecció social i habitatge va ser serrada en 4.000 milions entre el 2010 i el 2014. Només se n’han recuperat 1.800

I encara pitjor: extralimitació ecològica i sadisme social van de bracet. Aturar-se i pensar per deixar de creure en el mite del creixement econòmic ininterromput com a solució, esdevingut ja realitat en col·lapse, ficció perillosa i fantasia gairebé criminal. Créixer fins on i fins quan? "Nuestro límite es el cielo", pregonava Emilio Botín en la febre de l’or immobiliària. Si el món és finit i tot té un límit, en algun moment ens haurem d’aturar, no els sembla? Emilio Santiago Muiño recordava l’altre dia que si seguim amb els creixements exponencials actuals a l’estat espanyol, l’any 2099 hi hauria 875 milions de turistes, 300 milions d’habitatges i 565 aeroports. Recordava també que les morts prematures per contaminació a Europa se xifren en 400.000 anuals. Vostès diran. Dinàmica de sistemes, qualsevol organisme que creix molt i no s’estabilitza acaba autodestruint-se. Però aleshores, qui prem el botó per frenar la irracionalitat? Qui desconnecta d’una vegada creixement de benestar, quan l’únic que escupen les estadístiques és que els rics són més rics i els pobres més pobres? Paraula clara de l’ecofeminista Yayo Herrero: "La veritat material que es revela en aquests moments de capitalisme mundialitzat, amb els límits del planeta sobrepassats, és pur feixisme".

La caiguda dels nivells de vida no és transitòria ni accidental. Ve programada. Passa també que els partits polítics sistèmics acostumen a anar sempre a les zones càlides i confortables, mentre que els moviments socials sempre piquen pedra allà on fa fred. "Tots estem en perill", escrivia Passolini quan el 1975 advertia que estaven desapareixent les lluernes. Només tres anys abans, a encàrrec del Club de Roma, el matrimoni Meadows havia escrit 'Els límits del creixement' amb recomanacions racionals. Portem 47 anys remant en una direcció antiecològica, desafiant els límits de la biosfera i l’entropia. Però aleshores, ¿és possible generalitzar una transició socioecològica redistributiva serena i sensata? ¿Hi som a temps encara? Quin termini queda abans dels punts d’irreversibilitat, de fer-ho massa tard o quan ja no hi ha marge de maniobra? ¿Poden ser les ciutats i els municipis el dic de contenció que ho aconsegueixi? Picant pedra encara, els cops que calgui, desobeint la resignació i perquè es tracta de posar-s’hi, aquest dissabte a les 6 de la tarda una gentada sortirà al carrer per provar de punxar la bombolla. Abans que tanta especulació ens faci saltar pels aires. No hi faltin, si us plau. Ens hi juguem allò que s'anomena 'futur'.

Barcelona clamarà dissabte contra els lloguers abusius