Cap silenci ens salvarà

Rivera ja pot vantar-se de ser Obama o Macron, que només evoca, pèssima còpia, Le Pen, Orbán i Trump

"L’estupidesa sempre insisteix"

Albert Camus

A benefici d’inventari autoritari, el maig deixa fets aparentment inconnexos però brutalment connectats. Que ens recorden per on tragina la deriva, com rutlla el fuet de l’excepció i quins són els escenaris que ens assetgen. La coctelera celtibèrica i les seves funestes impunitats fluctuen –com a tot Europa, com a tot el món– entre la por i l’esperança. I hi ha aparents casualitats que no són res més que causalitats d’estat. I debats superposats en què cal destriar la palla del gra.

Per començar, que l’ordre internacional de detenció contra Valtonyc, condemnat a tres anys i mig per fer cançons, arribi gairebé el mateix dia que es decreta altre cop la llibertat del propietari de la neonazi Llibreria Europa –i ja n’he perdut el compte– és per llogar-hi cadires. Ho haurem d’explicar molt més, molt millor i molt més alt. I a tot arreu. 'Lost in transition', de "la calle es mía" hem arribat a "el carrer és neutre" de Millo per neutralitzar l’espai públic com a àgora de llibertat. Només faltava el cor mediàtic de la mentida reiterada transmutant en enfrontaments el que és una agressió ultradretana premeditada –furt inclòs– a Canet.

És tota una estratègia d’estat, dissenyada, planificada i perfectament ordida des de les inquietants psicopatologies del poder

En el mateix fil degradant, de dia tribunals i de nit incontrolats, el maccarthisme pren variant de macarrisme als tribunals del Regne d’Espanya: "Si vol la imputo per sedició", etziba Llarena a Boya en vista pública mentre torna a denegar la llibertat de Forn per haver escrit una carta. Així és la barra lliure repressiva d’alguns embogiments inquisitorials. Però s’equivoca qui ho confongui amb una pulsió narcisista personal: és tota una estratègia d’estat, dissenyada, planificada i perfectament ordida des de les inquietants psicopatologies del poder.

Mentrimentres, l’ego desbocat de Rivera supura nacionalisme d’estat. Ja pot vantar-se de ser Obama o Macron, que només evoca, pèssima còpia, Le Pen, Orbán i Trump. El populisme de dretes que recorre el globus; el pintor de pa sucat amb oli, que diria Brecht; el dispositiu que recull vots de Pedralbes i la Trinitat Vella, però això sí i això sempre, amb el programa econòmic de Pedralbes que trinxarà la Trini. De comparsa, Pedro Sánchez a cua, que cada cop més recorda el Pedrín de Roberto Alcázar. La traca de la setmana és quan li demanen de què parla quan parla de racisme: i respon que no garantir drets sanitaris a les persones immigrants. Fa només 10 dies, la llei del Parlament de Catalunya que ho garantia ha estat tombada pel TC. Cortesia del PP i Cs. Només faltava Urkullu –quan el mitjà és el missatge– apuntalant el règim des d’'El País': el problema, diu, és que la democràcia participativa s’ha superposat a la democràcia representativa a Catalunya. Uns ens envien a la presó i altres pretenen enviar-nos cap a casa.

Em compto entre els profundament adolorits, trasbalsats i desolats pels tuits inadmissibles sobre la condició espanyola

I seguim per a bingo. Aguanta que tot escampa, un Rajoy en crisi prova de sortir-se’n reduint-ho tot a casos aïllats mentre la sentència parla sense embuts d'"eficaç sistema de corrupció institucional". Casos aïllats, diu: en concret, 850 imputats. La vella teoria de la poma podrida quan el problema rau en un cistell corcat sencer. I la memòria també com a antídot: no, no és la primera condemna que afecta un partit polític –sí amb els nous tipus penals-. Filesa va acreditar una trama d’empreses per pagar de forma irregular la campanya del PSOE del 1989: 1.200 milions de pessetes. Entre els condemnats, la coordinadora de finances. I CDC –responsable civil subsidiari a títol lucratiu en el cas Palau– i les reiterades sentències contra Unió.

Soroll de flaixos i ràfegues de cortines de fum del circ mediàtic, com frisaven alguns ahir per vincular l’operatiu policial amb el Procés. Un amic argentí sempre deia: "Al lloc dels fets hi van arribar periodistes i altres forces de seguretat de l’Estat". I si el teló de fons és greu i va néixer de dignes denúncies –corrompre la cooperació internacional confonent-la amb la internacionalització empresarial–, el xou està més que calculat. Però una cosa mai treu l’altra. Com si no hi hagués hemeroteca i no estiguéssim avisats. Que cony és la UDEF, deia el patriarca. "El Estado", responia Zarzalejos. Paraula del règim de guerra bruta de l’agost del 2014: "Para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar". I més, senyora, i més, diria l’Ovidi. Perquè una cosa és l’assalt caníbal a la intimitat i la privacitat, que requereix una denúncia radical i permanent –com la roïndat contra les filles de Quim Torra–, i una altra de molt diferent que els que es reclamen hereus del 15-M acabin –7 anys després– fent consultes de democràcia directa sobre el xalet exposat de dos dels seus dirigents.

Cada cop que veig l’adhesiu "Tots els catalans som bons", acabo infartat

I entre tant desori, una tempesta que no és xàfec, que durarà encara i que em temo que alguns no se’n volen adonar. Per dir-ho tot, em compto entre els profundament adolorits, trasbalsats i desolats pels tuits inadmissibles sobre la condició espanyola. Tinc l’amarga sensació que dècades de feina amenacen d’anar per terra i que els danys seran llargs i roïnament explotats. Regal en safata i filó d’or –no cal dir que amb bestial propaganda d’estat–, concorre el vell teorema de Thomas: "Les coses són reals en les seves conseqüències". Encara que no siguin reals les causes. Que ens serveixi com a antídot de futur, per saber el que mai no volem ser i per desterrar definitivament determinats tòpics insofribles: cada cop que veig l’adhesiu "Tots els catalans som bons", acabo infartat. I sí, mai sobra dir-ho: al pòdium del supremacisme persecutori hi va l’inquisitorial "¡A por ellos", trencant-nos cara i ànima als que volíem votar. Hi ha altres hemeroteques, per sort. L’any 2010 Lluís Cabrera ja publicava "Catalunya serà impura o no serà". O Carod-Rovira fa anys: "El major enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura". O Gil Matamala: "Amb qui més s’acarnissava la Brigada Político-Social a Catalunya era amb els obrers antifranquistes arribats de terres castellanes, andaluses o extremenyes: en el seu odi classista i nacionalista, no els perdonaven el compromís amb la llibertat".

Impunitat per perseguir, impunitat per mentir, impunitat per trinxar. Cap silenci ens salvarà. Dies de maig, doncs, en què la capacitat d’estupidesa humana es torna a demostrar infinita. Ho recordava l’altre dia la companya Isabel Vallet, a propòsit de l’exili de l’Anna Gabriel: "Són temps de reacció". Ho deia rememorant la revolucionària russa Nadejka Krúpskaia: "Espereu, 1905 tornarà altre cop". I aleshores? La propera més i millor? Sí i per descomptat, però abans i primer ens caldrà sortir d’aquesta i com més aviat millor. Des d’aquesta perspectiva –condemnats a l’esperança– l'únic full de ruta només pot ser escurçar el temps dels retorns, apropar l’hora de les llibertats i precipitar el temps de les cireres. I sí, octubre tornarà. I serem més. I ho farem molt millor. Això o la presó a cel obert on ens volen capficar.