Dies (insegurs) d’agost

Que l’hemeroteca demostri que el temps sembla que no passi mereixeria unes quantes lectures

En aquesta ciutat, tant els rics com els pobres tenen prohibit dormir al carrer”.

Walter Benjamin

Doncs sí, defecte de fàbrica, el primer que vaig pensar quan ho vaig llegir a la portada d’uns quants diaris –"més lladres, més violents"– és que parlaven del G-7, que aquests dies es reunirà a Biarritz. No exactament els amos del món –això es creuen– sinó els gestors que els fan la feina bruta. I vaig pensar que sí: que les elits globals de la cobdícia cada cop roben més i cada cop són més violentes, certament. Gairebé el mateix que em va passar pel cap quan vaig sentir "crisi de seguretat": la neurona va enfilar directament cap a la fossa comuna que és el Mediterrani –839 ofegaments durant el 2019– mentre RTVE parlava d'" el buque catalán" i una portaveu de govern escopia que no hi ha "permís per rescatar". Llegit inversament per provar d’entendre què vol dir, significa, missatge necropolític traduït, que l’únic permís disponible és per morir. Quanta violència –totes les violències del món– condensada en tres paraules, ha piulat amb breu lucidesa la Marina Garcés.

I no, ja ho saben. Els titulars no parlaven de la crisi humanitària que fa aigües –és a dir, la salvatge crisi humanista que viu Europa i la seva radical indiferència, que ves a saber on ens durà– ni parlaven de la militarització del nord del País Basc per blindar amb tanques i metralletes la cimera del G-7. Potser creia que sí, ingènuament. Reconec que també per estricta subjectivitat material: suposo que hi contribuïa d’alguna manera el fet d’anar en tren cap a la contracimera alternativa al G-7 –feminista, ecologista, social, altermundista, solidària– i adonar-me que dúiem indissimulada escorta policial entre Saragossa i Pamplona. Ombres al tren, un amable viatger em va avisar que tres agents feien assemblea entre vagons –" Es el de la CUP, es el de la CUP"– i per un moment em vaig sentir Al Capone enxampat in fraganti, com si fos culpable d’alguna cosa. Així funcionen també els dispositius de la por però, per sort, de seguida vaig pensar com de bèstia és la neurosi securitària que pretenen que interioritzem: ens volen culpables, ja no som innocents. El mateix viatger anònim –gràcies– em va informar que havien sol·licitat per 'walkie' redoblar la vigilància entre Pamplona i Donosti. I així va ser: una nova parella d’agents uniformats van prendre el relleu i em van acompanyar escortat fins al final del trajecte. No ho escric pas amb voluntat de denúncia de l’absurd ni per dir que em sentia insegur, sinó i sobretot amb ànim modernitzador, voluntat innovadora i recomanació estalviadora: que ho facin millor, carai, que se’ls veu d’una hora lluny i, a més, perden temps i diners. Tot just abans de pujar al tren a Sants ja havia piulat que anava a les protestes contra el G-7.

Mai he sabut què carai tenia al cap qui legislava que una persona sense llar podria pagar una multa tan cara pel delicte de no tenir on viure

Però no, sant tornem-hi on volia anar a parar: els titulars estiuencs en boga no parlaven ni de la desigualtat accelerada que surt de cada cimera del poder ni de la fossa comuna –uns, platja; d'altres, mort– del Mediterrani. Parlaven de Barcelona i els pispes multireincidents, adobada tristament pel vessant més sòrdid –baralles, morts, violacions i atacs contra les dones– de la crònica negra local, més quotidiana i amagada del que ens pensem. El 'déjà-vu' va esdevenir antològic. Cantarella estiuenca i cada any igual. A l'agost, la mateixa 'Hill Street Blues'. Portades alarmistes, hemeroteca gastada, titulars i declaracions intercanviables fa anys, dia de la marmota i 'old times' revisitats. Si fan una cerca a Google s’ho trobaran, gairebé de manera ininterrompuda. Al tren i des del mòbil anava buscant. 2010: "Barcelona no és insegura, això d’aquesta setmana és excepcional". 2012: "La policia persegueix els deu ‘estrebadors’ més actius de Barcelona". 2014: "Ofensiva contra els carteristes multireincidents", "Els Mossos actuen contra els lladres i atracadors més violents de Barcelona". Que l’hemeroteca demostri que el temps sembla que no passi mereixeria unes quantes lectures, començant per la incapacitat política, passant per la nul·la aproximació criminològica i acabant per la brutal desigualtat centre-perifèria –protegeixen el centre per al turisme i poca cosa més–. En tot cas, gairebé dues dècades amb la mateixa cantarella estiuenca. Pot ser, Einstein 'reloaded', perquè fer el mateix i esperar resultats diferents és el més inútil que es pot fer.

Tot va començar fa massa, al tombant de segle a la ciutat que ja no és dels prodigis, i, aleshores, des de l’esquerra formal i exhausta es va invocar una esbiaixada i singular declinació del civisme que va acabar en aquella ordenança barcelonina decimonònica que multava kafkianament qui dormia al ras als carrers de Barcelona o qui jugava a pilota a plaça. La importada tolerància zero de Giuliani no només va fer mal a Nova York, i mai he sabut què carai tenia al cap qui legislava que una persona sense llar podria pagar una multa tan cara pel delicte de no tenir on viure. A l’escola pública em van ensenyar que l’autoritat –'La cançó de les balances'– es demostrava defensant el feble davant el fort i no a la inversa. En fi. Aquella ordenança classista no ha estat mai del tot derogada –tampoc aplicada– perquè la seva funció bàsica continua sent la de calaix de sastre autoritari. Serveix només quan toca i, per si de cas, està guardada a la dispensa repressiva. Pel que fa a la resta, cada estiu igual. Escalada de declaracions en espiral, feta a base de fogots primaris en el camp predilecte del discurs ultra i retroalimentada per l’escalada geomètrica de titulars –"l’estiu més violent"–. Després no hi ha qui freni l’incendi –mosques a canonades– i no hi manera d’aturar-se a pensar o de reflexionar col·lectivament. I així fins a l’estiu vinent.

Haver de sentir que la intempèrie dels menors o la venda ambulant dels manters són alhora problema i crisi de seguretat de Barcelona no només em sembla una provocació. És un insult

I sí i també, perquè el rerefons és el que és. Si mentre llegeix aquest article li pispen la cartera, la sensació de fragilitat, desconfiança i vulnerabilitat es multiplicarà. No tinc tan clar que tinguem la mateixa sensació humana quan la banca ens va pispar la cartera –50.000 milions d’euros que mai tornaran i generen una dràstica inseguretat–. També aquest estiu, de puntetes, hem conegut la dada sobre el temps que el departament d’Interior dedica enguany a desnonar: 533.428 hores. Set al dia mentre el preu del lloguer s'enfila un 40% i no hi ha polític que ho aturi. Al juny el macabre comptador de les dones assassinades des del 2003 va superar el miler. Ningú sap –ningú les comptava– quantes van morir abans. Per inseguretat jurídica també em surt passar 60 dies tancat en un CIE pel fet d’anar indocumentat –que no és cap delicte, és una simple falta administrativa–. Per impunitat, em surt saber del cert que tot el quadre de comandament de les hòsties de l’1 d’Octubre ha estat ascendit, guardonat i premiat. La llista és infinitament llarga i quan s’erra la punteria sempre s’erra el tret. No, els més vulnerables no són mai els més perillosos. Els més poderosos, sí, massa sovint.

En tot cas, haver de sentir a aquestes altures i amb el xàfec que cau que la intempèrie dels menors o la venda ambulant dels manters –¿quan parlarem del que de debò es carrega el comerç de proximitat?– són alhora problema i crisi de seguretat de Barcelona no només em sembla una provocació, una alarmant demostració d’ignorància i un insult a la intel·ligència i a la ciutat. M’ho prenc ja com un insult personal. Que ens deixin d’insultar d’una vegada, tu.