L’Estat neuròtic dins l’Estat paranoic

Abans amb un escamot nocturn, avui amb un botonet judicial

"Más el asunto es sencillo,
la ley es como el cuchillo,
no ofende a quien lo maneja"

Martín Fierro

D eep state, lawfare, guerra bruta, clavegueram estatal o agenda oculta. Policies patriòtiques, comissaris foscos, fons reservats, màquina del fang o generals irredempts. Diguin-ne com vulguin. Sempre hi són. Són un botó: es prem quan cal. Amb caràcter quasi general, les antigues dinàmiques de terrorisme d’estat s’han anat desplaçant fa temps de la fosca claveguera policial a determinades instàncies judicials tèrboles. El colpisme postmodern o la il·legalitat d’estat ja vesteix més el negre toga que no pas el verd oliva. És una constant autoritària creixent, de Turquia a l’Amèrica Llatina, indubtablement menys cruenta que el cicle anterior però que manté la crueltat de l’objectiu. Abans amb un escamot nocturn, avui amb un botonet judicial, però sempre amb la finalitat d’esfondrar, dissoldre i neutralitzar l’adversari polític. La civilització no elimina la barbàrie, només la perfecciona, va escriure algú fa més de dos segles.

Principi de realitat, com recordava l’altre dia l’estimat Jordi Muñoz, a mi també, un dia de fa molt, segurament de fa massa, sense que res hagi canviat, em van dir el mateix. Dues veus reconegudes, gairebé consecutives, igualment adolorides: "La Guàrdia Civil és un estat dins l’Estat". Fora de control i amb llei pròpia. Una de les veus era de l’enyorat Xavier Vinader. L’altra de l’estimat Martxelo Otamendi. I sabien prou bé de què parlaven. Per coneixement i per maldestra pròpia experiència. 

El colpisme postmodern o la il·legalitat d’estat ja vesteix més el negre toga que no pas el verd oliva

Com a breu recapitulació, ¿qui tanca al seu grat diaris a l’estat espanyol? Doncs el darrer, el 2003, el va tancar la Guàrdia Civil emmudint Egunkaria. Tancat formalment per un jutge titella si volen, però a petició expressa del cos benemèrit, que en l’informe previ ho sol·licitava. El resultat ja el saben. Nou anys després, els directius d’ Egunkaria van ser absolts en tots els termes amb una sentència que cal rellegir avui amb deteniment: "[El cierre] Es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico [...] y no tenía habilitación constitucional directa, carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara". La llei fora de la llei, l’Estat dins l’Estat. Dos anys després, Estrasburg condemnava el Regne d’Espanya per no investigar les denúncies per les tortures sofertes per Otamendi. A les bambolines de l’Estat opera la llei del més fort i un fortí amagat des d’on tanquen un diari i torturen els seus periodistes sabent des de bon començament que mai els passarà res. Res de res. Pura impunitat. No hi cap missatge més clar ni pedagogia més cruel. El punyal no fereix a qui l’empunya.

A recompte d’inventari, ¿qui exonera agents condemnats en ferm per tortures? Doncs sí. El mateix Tribunal Suprem, en l’escandalós Portu-Sarasola, afer d’estat, rere una sentència acreditadíssima de l’Audiència Provincial guipuscoana. Obró el milagro constitucional: tots absolts. Raó d’estat, sentència d’infart, malgrat que després vingués Estrasburg a rebatre-ho íntegrament. La llei del xèrif, Far West hispànic, és així. Roma paga als servidors. Sempre. I més encara. Hemeroteca de la immunitat, ¿a qui van enxampar amb 30 viatges privats de luxe a Puerto Banús per valor de 28.000 euros a costa dels diners públics del CGPJ? Doncs sí, al seu president, Carlos Dívar. Però la Fiscalia del Suprem va córrer molt per rebutjar la denúncia per malversació. Si et gastes 28.000 euros en frau i portes toga, tampoc et passa res. La llei de l’embut. Paternalisme fet autoritarisme: fes el que jo et digui, no el que jo faci.

Antologia del silenci, ¿quines carpetes han estat declarades secretes en nom de la sempre sinistra raó d’estat? Unes quantes, i gruixudes, del comissari Villarejo, incloses unes quantes sobre el procés català. Jutge i fiscalia consideren que el seu contingut compromet la seguretat de l’Estat. Els encarregats de fer justícia, impedint-la. Res de nou. Hi hagué un informe desaparegut que el 1989 es va guardar als calaixos de l’oblit de la Fiscalia General, dormint l’insomni dels justos. L’informe Navajas –del fiscal Navajas– va néixer maleït perquè s’hi relacionava la caserna dels horrors d’Intxaurrondo amb el tràfic de drogues i s’esmentava el totpoderós general Rodríguez Galindo. Sí, sí: el mateix que fou condemnat a 80 anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i en va complir només 4. El 5%. Així és la selvàtica llei de la selva on la justícia fa de serp: només mossega els descalços. I el general duia posades les botes d’estat.

¿A qui hauran de jutjar –tot i que, sorpresa, la Fiscalia s’hi oposa– aviat? Doncs el comissari Pino, que introduïa proves falses i robades en la investigació sobre els fraus del Pujol. Altres proves van ser obtingudes mobilitzant la claveguera: un comissari i un agregat de l'ambaixada espanyola, en visites de novel·la negra, requerint als germans Cierco, propietaris de la BPA andorrana, el cop de pantalla que publica El Mundo. D'allà va sortir la llei del xantatge, també. Sáenz de Santamaría, un altre general benemèrit, va deixar dit: "Hi ha coses que no es fan; si es fan, no es diuen; si es confirmen, es desmenteixen". Els governs canvien i la policia roman, deia Costa-Gavras com a epitafi a Estat de setge.

Hannah Arendt ho teoritzava a Els orígens del totalitarisme: des de l’Edat Mitjana, els codis de conducta, de càstig i de repressió que s’apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits, protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Fins i tot Marlaska, aquesta setmana i davant dels taquígrafs del Congrés, reconeixia que això ha passat fa no gaire: impedir informes i destituir qui sigui perquè no vegin la llum. Ironia Tatxo Benet a Can Twitter: "Així que ara el PSC i el PSOE creuen que la Guàrdia Civil fa informes falsos, la justícia actua per criteris polítics i hi ha un jutge que ha engegat una causa general contra el govern. Bon dia i benvinguts al món real".

La sorpresa és que alguns es facin els sorpresos. Si fem el recull dels tants casos aïllats consecutius n’acaba sorgint una excepció permanent no isolada; que acaba derivant en una norma no escrita, i que configura, al capdavall, un sistema penal dual informal. No hi ha dret penal d’enemic sense dret penal d’amic. Aquell A por ellos, cara dura repressiva, té la seva galta tova: a los nuestros, ni tocarlos. Uno di noi. En el cas de l’independentisme, sotmès a excepció, quina és la norma? La va clarificar Zarzalejos, el 2014, quan responia als Pujol amb una obvietat categòrica. Qui era la UDEF? "L'Estat". I hi afegia: "Porque para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar". La guerra bruta és tota una realitat –Villarejo, causes secretes per "raons de seguretat d’estat".

La llei del 78 –embut, silenci, selva, xantatge–, en què la continuïtat de la impunitat fou element constituent, no està escrita enlloc però opera arreu. I el general sí que té qui li escrigui, ultradretes que l’encimbellen i cayetanos que l’esperonen. I un romanço de Federico García Lorca encara: "Sobre las capas relucen / manchas de tinta y de cera. / Tienen, por eso no lloran, / de plomo las calaveras. Con el alma de charol / vienen por la carretera. Jorobados y nocturnos, / por donde animan ordenan silencios de goma oscura / y miedos de fina arena. / Pasan, si quieren pasar,  / y ocultan en la cabeza una vaga astronomía / de pistolas inconcretas".

En qualsevol cas, l’ultim que arribi, aquest cop sí, que encengui el llum. Sisplau.