La qüestió

No és un agent; és tota l’estructura la que queda en entredit 

En primer pla, l'inspector Jordi Arasa en una actuació fa un mes al barri de Gràcia de Barcelona / PERE VIRGILI

«Police partout, justice nulle part» 
Víctor Hugo

Sí. Era la darrera oportunitat que quedava oberta. I sí, ha passat. Aquesta setmana hem conegut, nou anys després, la resolució judicial que finalment sí que condemna algunes de les càrregues policials del 27 de maig a la plaça Catalunya, en aquell intent polític –sense cap ordre judicial i frustrat per la fortalesa de la gent– de desallotjar els indignats i foragitar el 15-M de les places. Projecció dràstica eloqüent, és com si la primera sentència contra la violència policial del primer dia d’octubre del 2017 no pugui arribar fins a l’any 2026. D’aquí sis anys. En la via catalana, primera reflexió, ha costat 3.285 dies: tan fàcil que és criticar els altres i lloar els propis. Però no. Caldria no autoenganyar-se més del compte: nou anys i dues sentències després, el grau d’impunitat efectiva d’aquelles càrregues policials se situa finalment en el 96%. De 121 ferits, només cinc han vist com els tribunals els donaven un xic de raó. Nou anys després.

Més de dos anys de presó a un inspector dels Mossos per cops de porra en el desallotjament del 15-M

Contrafàctic adolorit, la qüestió és que per arribar a les mateixes conclusions que rebla la sentència no calia esperar tant de temps. Es podrien haver enunciat l’endemà mateix d’uns fets públics retransmesos en directe, que van suscitar la immediata condemna d’Amnistia Internacional i una visita d’urgència del CPT del Consell d’Europa. En aquell hipotètic l'endemà, només hauria calgut que el conseller d’Interior hagués demanat disculpes i anunciat una investigació interna, ràpida i eficaç, amb resultats mínimament reparadors. Potser els denunciats s’haurien estalviat nou anys de viacrucis judicial farcit d’entrebancs oficials i, fins i tot, agosaradament, diré que l’agent implicat s’hauria estalviat la vigent condemna. Reconeixement, reparació i garanties de no-repetició eren la fórmula aleshores. Ho és encara. Ho serà sempre. Però no n’aprenem. O no en volem.

Perquè com tots vostès deuen saber, va passar exactament tot el contrari. Negació banalitzadora, cobertura institucional i menyspreu oficial des d’un poder polític que emparava vergonyosament l’abús policial. Es va defensar l’actuació, es va tancar files, es va criminalitzar els agredits i va acabar passant el mateix de sempre: el que comença malament, acaba malament, amb un vestit a mida perquè tot es repetís de nou. Fins i tot, bat de beisbol en mà, una barroera campanya posterior –ordida i planificada– per criminalitzar el moviment: aquells fets a les rodalies del Parlament, que van derivar en una acusació per sedició, exercida per la Generalitat al cau de l’Audiència Nacional i que duia per comparsa l’extrema dreta judicial –Manos Sucias– fent d’acusació popular. ¿Els sona d’alguna cosa? 

Absolts en primera instància, vuit indignats van ser condemnats a 3 anys de presó cadascun en la revisió suprema signada –"violència ambiental"– per un tal Manuel Marchena. No tot dura per sempre, però triga. Aquell nefast maig del 2011 algú va decidir trepitjar l’accelerador d’una màquina que es acabar estavellant en el cas Ester Quintana, com davant d’un mirall trencat. D'allà va venir una comissió d’estudi que va recomanar, després de mesos de feina, l’opció clara per l’alternativa sòlida de la mediació, la gestió alternativa de la resolució de conflictes des de paràmetres garantistes i un nou model en què es prohibien les bales de goma i es renunciava a la brutalitat policial. Però res, ni el bo ni el dolent és per sempre.

Només hauria calgut que el conseller d’Interior hagués demanat disculpes i anunciat una investigació interna, ràpida i eficaç. Potser els denunciats s’haurien estalviat nou anys de viacrucis judicial

Ara ja som al 2020. Els temps no passa endebades i els retrocessos són obvis. Molt abans, l’any 2014, l’Audiència Provincial ja emetia la primera condemna ferma contra el mateix agent condemnat; només set mesos després el govern de la Generalitat hi responia condecorant-lo. L’agredit –qui us escriu– mai va rebre cap suport institucional; l’agressor, tots. Avui ja som al 2020 i el darrer mes he vist, qüestionant d’arrel la pretesa neutralitat de la funció pública policial, com el mateix agent mostrava una extrema hostilitat amb els manifestants anticapitalistes a la Vila de Gràcia i, tot just l’endemà, feia gala d’una extrema amabilitat amb els manifestants d’extrema dreta reunits a Sarrià. En tot cas, amb massa antecedents acumulats, si que sé –sí que crec– que un agent de porra fàcil que mostra tan menyspreu per drets fonamentals hauria d’estar apartat sempre de primera línia de carrer. Interior ho podia haver fet des d’aquell maig del 2011. Ha decidit fer-ho el juny del 2020, però ho sabia feia anys.

I només puc fer una única valoració: que la qüestió és essencialment estructural i política perquè el departament d’Interior ha renunciat, des del primer dia, a qualsevol mecanisme intern d’investigació, depuració, rotació, remoció, suspensió o expulsió; que li ha pagat tota la defensa; que ha mantingut la innocència fins abans-d’ahir; que l’ha condecorat malgrat haver estat condemnat; i que l’ha ascendit i situat en màximes responsabilitats d’ordre públic. No sé si es pot fer més... en sentit contrari. No és un agent, doncs; és tota l’estructura la que queda en entredit. Diran com a mala excusa que l’ascens va per oposició interna: respondré que el fet que no hi hagi cap clàusula temporal de suspensió si hi ha procediments judicials oberts és pura decisió política, tan política com la designació en destí, que no es guanya en oposició, sinó per nomenament. Per decisió política. És a dir, que aquells que havien de reprovar professionalment des del primer dia la brutalitat atonyinaire de l’agent, només han fet que aplaudir-lo –fins dimarts– durant els darrers nou anys. I d’aquí plora la criatura. Aquí i a Minneapolis, que acaba de demanar la supressió de la policia i recomençar de nou.

Fins i tot dimarts passat mateix a la nit, així és la impunitat instal·lada, alguns responsables polítics d’Interior ja anaven anunciant sotto voce que "no passaria res de res". No sempre és així, no tot és per sempre, i la catifa ja no donava per tapar-ho tot. L’endemà, el cap dels Mossos, Eduard Sallent, anunciava a TV3 un minso canvi: en concret, un canvi de destí. I prou, tot i que estava a anys llum dels discursos del 2011. En l’entrevista, en canvi, Sallent reconeixia que el racisme ho travessa tot, també la policia. I és d’agrair, perquè és l’únic punt de partida possible. Assumir que el racisme és estructural i tot ho impregna. Si el 27 de maig de fa nou anys s’hagués dit una cosa semblant –que aquella brutalitat contra manifestants pacífics mai no és acceptable– potser no seríem on som. 

Al capdavall, a part de nou anys, què més ha de passar perquè algun dia passi alguna cosa? La qüestió, la qüestió lamentable de fons, és que en aquell 27 de maig de fa nou anys els antiavalots van actuar de la mateixa forma –garrotada a tort i a dret– que Pérez de los Cobos el primer dia d’octubre, ascendit posteriorment també. La qüestió kafkiana, dialèctica de l’absurd, és que a qui aquell octubre va provar de respondre respectant drets fonamentals, aplicant els principis d’intervenció policial –congruència, proporcionalitat, oportunitat– i garantint la convivència en moments fràgils se li demanaran dilluns deu anys de presó i inhabilitació. Al general que va ordenar la violència se’l va ascendir i condecorar. Tot és tan kafkià que no me’n surto, però si se’m permet la paradoxa, els més sensats seran els més castigats. D’una banda, càstig d’impunitat, els manifestants colpejats que aquell maig del 2011 renunciaven a qualsevol forma de violència i optaven per la intel·ligència transformadora de la desobediència civil pacífica. De l’altra –càstig de venjança– els comandaments que, potser aprenent d’aquell altre maig llunyà, van renunciar l’1 d’Octubre a una violència policial impossible en tots els termes. Deu anys en dimensions tan diferents, però injustes en tots dos casos: uns, esperant nou anys una sentència; l’altre, pendent d’una condemna d’una dècada. 

Hem après que la probabilitat de justícia és una escletxa petita

Per als que mai no hem cregut gaire ni en la pena ni el càstig, per als que pensem que la presó és caduca i anacrònica, per als qui llegim que els patrons repressius i punitius són decimonònics i per als que creiem que les violències tot ho emmerden, aquests nou anys han estat una estranya escola. Hem après que la probabilitat de justícia és una escletxa petita. Però que la probabilitat de victòria –i la petita gran victòria concreta és aquesta– només rau en nou anys de compromís, hores i tardes perdudes, perseverança a prova de frustracions contra murs oficials i implicar-se fins a l’últim minut del partit i encara en el temps de descompte. Perquè encara pot haver-hi pròrroga: la sentència no és ferma, es pot recórrer i encara quedarà el comodí funest de l’indult. Paradoxes dels costos repressius, aquells vuit indignats del 15-M condemnats sota excepció esperen fa anys un indult. Només com a hipòtesi, ¿s’imaginen que deu anys després tot acaba en un doble indult? Què diria tot plegat de tots nosaltres?

Acabo amb dues conclusions finals massa dures. La primera, nascuda de les reflexions de l’estimat Martxelo Otamendi, torturat per la Guàrdia Civil, acusat de terrorisme i absolt en tots els termes en una sentència que reblava que el tancament d’ Egunkaria no tenia cap "habilitació constitucional directa". Parafrasejant la seva reflexió –"Si això li fan al director d’un mitjà de comunicació, què no faran als altres"–, podríem aplicar-la al maig del 2011. I sostenir: si amb totes les càmeres filmant en directe a la plaça; si amb entitats de drets humans –de l’OSPDH al Centre Irídia a la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats– i xarxes de suport solidàries fent costat; si amb un fet no habitual com a desencadenant de les sentències –conèixer el número de placa de l’agent per altres factors–, es triga nou anys a restablir mínimament la justícia, què carai no li passarà a la migrant pobra, al menor desemparat, a la treballadora sexual? La pregunta espanta. Menys que la resposta. 

I segona conclusió, com a corol·lari: en aquests dies en què alguns silencis parlen sols i parlen vergonya, s’escola, pura anècdota, un fet del 2018. Quan set anys després dels fets i quatre rere la primera sentència, l’administració va ordenar l’execució del pagament –a costa de l’erari públic– de les costes del meu advocat, la interlocutòria em va semblar massa clarivident, encara que no passés de pura formalitat. S’hi llegia: "Denunciant: David Fernàndez - Contrari: Felip Puig". És l’única vegada que he vist les màximes responsabilitats polítiques esclarides del tot. En un paper que no servia, no cal ni dir-ho, per a res.