Convertim l’escola en una democràcia

En una escola rural d’una sola aula a una hora de cotxe d’Armènia, una ciutat situada en una regió cafetera colombiana, 30 nens de 5 a 13 anys estudien molt concentrats. Normalment els alumnes seuen en fileres davant del mestre, que és qui acostuma a parlar. Però aquí els alumnes estan agrupats al voltant d’unes taules, cadascuna de les quals correspon a un nivell educatiu diferent. El murmuri de les veus omple l'aula. Primer els alumnes fan els deures tots sols i després repassen la feina dels altres. Si un nen té dificultats, els altres fan pinya per ajudar-lo.

En una visita que vaig fer a una d'aquestes escoles, els alumnes de segon escrivien contes, mentre que els de cinquè feien experiments per veure si el color de la llum, vista a través de l'aigua, n’afectava la brillantor. El mestre anava d’un grup a l’altre, mirava per damunt de les espatlles dels alumnes, i llegia i comentava el que feien. En un racó de l’aula hi havia una sèrie d’objectes que els nens havien portat a l’escola i que s'incorporarien a les classes. Els alumnes han plantat un hort força gran, i les verdures i fruites que hi cultiven formen part dels aliments bàsics que es cuinen a l’hora de dinar, sovint, segons les receptes dels pares.

Durant aquestes últimes quatre dècades, aquesta escola –i milers de semblants– han anat adoptant el model anomenat Escola Nova.

El 1992, el Banc Mundial va fer una avaluació de les escoles colombianes segons la qual els nens de procedència humil educats amb aquest mètode –un aprenentatge basat en la pràctica en lloc d’interminables exercicis de preparació per als exàmens estatals– acostumaven a obtenir millors resultats que els alumnes d‘escoles tradicionals i de classe acomodada. Un estudi de la Unesco del 2000 va arribar a la conclusió que, després de Cuba, Colòmbia era el país llatinoamericà que oferia una millor educació als nens de les zones rurals, on la majoria d’escoles funcionen segons aquest model. També era l'únic país en què les escoles rurals solien obtenir millors resultats que les urbanes. Els nens pobres dels països en desenvolupament acostumen a abandonar l’escola al cap d'un any o dos perquè a les seves famílies no els sembla útil el que hi aprenen. Els alumnes de l’Escola Nova tenen més probabilitats de continuar els estudis que no els dels centres convencionals.

L’Escola Nova és gairebé desconeguda als Estats Units, tot i que ha guanyat nombrosos premis internacionals: la hiperactiva Vicky Colbert, que va crear aquest projecte el 1975 i encara el dirigeix, va rebre el primer premi Clinton de Ciutadania Global. Això, però, ha de canviar, perquè així és com s’han d’educar tots els nens, no només els pobres.

En el món de l’economia ja és un tòpic afirmar que, per als països en desenvolupament, l'educació universal és el camí cap a la prosperitat; l'economista guanyador del premi Nobel Joseph E. Stiglitz en diu “el bé públic global”. Però, tot i que el nombre de nens desescolaritzats i en edat d’assistir a primària va baixar en tot el món dels prop de 100 milions del 2000 als 57 milions del 2012, la qualitat de l’ensenyament ja és més discutible. Tal com afirma la Unesco, l’Escola Nova ofereix un model molt adaptable.

Ernesto Schiefelbein, rector de la Universitat Autònoma de Xile, que ha avaluat el projecte, em va comentar: “Segons la Unesco, l'Escola Nova s’ha estès amb bons resultats a 20.000 escoles colombianes, tot i tenir uns mestres amb escassa formació. Pel que jo sé, no hi ha cap altre cas d’una millora del sistema educatiu tan important en un país democràtic en vies de desenvolupament.”

Un altre economista guanyador del premi Nobel, Amartya Sen, afirma que la repressió política impedeix el creixement econòmic: perquè hi hagi prosperitat cal que el benestar social i econòmic vagin lligats a uns valors democràtics. L’Escola Nova converteix l'escola en un laboratori de la democràcia. En lloc de ser una minidictadura que té el director com a líder indiscutible, l'escola funciona com un col·lectiu autònom, en què els mestres, els pares i els alumnes tenen veu i vot en la gestió. Quan són destinats a aquestes escoles mestres que no estan familiaritzats amb aquest mètode, els mateixos alumnes els ensenyen a aplicar-lo. “En aquestes escoles, la ciutadania no és una teoria abstracta”, em va dir Vicky Colbert. “És la pràctica quotidiana”.

En aquestes escoles, hi ha alumnes elegits pels seus companys que assumeixen un munt de responsabilitats. Vaig visitar una escola d’un barri pobre de la ciutat d'Armenia en què el consell estudiantil havia planejat meticulosament una jornada destinada a promoure la pau; a més, tenia una emissora de ràdio i havia transformat una aula buida en un espai tranquil per llegir i carregar les piles. Quan hi vaig anar per Halloween, els alumnes havien organitzat un concurs de disfresses per a animals de companyia.

Els pares participen en la vida quotidiana d'aquestes escoles, i aquesta filosofia educativa influeix en la vida extraescolar. Els estudis demostren que els pares dels alumnes de l'Escola Nova són menys propensos als càstigs corporals; tenen més tendència a deixar que els fills juguin o facin els deures en lloc d’obligar-los treballar quan no són a l'escola, i també solen implicar-se més, juntament amb els seus fills, en la vida de la comunitat.

Fa dècades, John Dewey, el filòsof de l’educació més important dels Estats Units, va afirmar que els alumnes aprenen millor per mitjà de l'experiència i que la democràcia “no pot avançar si no eduquem la intel·ligència de la gran massa de la població per entendre la realitat social del seu temps”. L’Escola Nova porta a la pràctica aquesta idea. He vist com acabaven en no res moltes grans reformes educatives anunciades amb bombo i platerets. Però el meu inveterat escepticisme s’ha esvaït quan he visitat l'Escola Nova, he llegit els estudis que se n’han fet i m’he meravellat de l’elevat nombre de nens que, durant 40 anys, s’han educat amb aquest mètode.

Estic convençut que aquest model pot tenir repercussions en la vida de desenes de milions de nens de tot el món, no només als països en desenvolupament sinó també als Estats Units.

Disposem de proves molt sòlides que demostren que els estudiants nord-americans obtenen bons resultats quan els animem a pensar pel seu compte i els demanem que col·laborin entre ells. En un informe de l'any passat, l’organització American Institutes for Research concloïa que els alumnes dels centres de secundària defensors de l’aprenentatge profund ('deeper learning') –que prioritzen la comprensió del contingut acadèmic, no només la memorització; apliquen aquesta comprensió a nous problemes i situacions, i desenvolupen competències interpersonals i l'autocontrol– treien unes notes més altes, tenien més probabilitats d’entrar a la universitat i estaven més capacitats per treballar en col·laboració que els seus companys de les escoles convencionals.

Però aquestes escoles estan molt lluny dels corrents majoritaris. “És una cosa absolutament diferent i digna d’admiració”, em va comentar David K. Cohen, professor de pedagogia de la Universitat de Michigan. “No conec cap sistema semblant als EUA”.

Segons Rachel Lotan, professora emèrita de Stanford: “Treure bones notes als exàmens importants és el que preocupa les escoles públiques, i la direcció té por que les notes baixin si donen als estudiants més llibertat per controlar els seus estudis”. Els responsables educatius, i els que defineixen les polítiques que s’apliquen, farien ben fet de visitar Colòmbia, on l'Escola Nova té molt a ensenyar-nos sobre la millor manera d'educar els nostres fills.

Traducció: Lídia Fernández Torrell